Tenim un problema a l'hora de tractar els nens petits. De fet tenim un problema a l'hora de tractar qualsevol persona, però on es veuen les causes més clarament és a l'hora de tractar els nens petits. Que quin és el problema? El problema es resumeix en una pregunta: "En què et bases a l'hora de decidir com tractaràs algú?". Al principi. Quan encara no el coneixes. Sembla que tendim a tractar les persones pel que són en comptes de per qui són. Si coneixem un adult automàticament el tractem amb respecte; si coneixem una persona gran automàticament la tractem amb compte. Si coneixem algú de la nostra edat esperarem, i el tractarem segons la seva personalitat, esperant veure si ens cau bé o si és bona persona, o si pel contrari preferim allunyar-nos-en.
Aquest últim cas és l'únic en què no s'aplica l'error. Està clar que els adults s'han de tractar amb respecte si vens d'abaix, se suposa que -els més petits, sobre tot- no entenen algunes coses, i per tant se suposa que els adults en saben més i tenen raó més sovint. Però clar: se suposa. També és cert que poden haver adults ignorants, o imprudents, o directament burros. I d'altra banda poden haver adults amb què es podria mantenir una molt bona amistat. Això si sortim del problema. Si deixen de ser el què: adults.
També està clar que si coneixem un avi el tractarem amb compte, amb cura. I no té res de dolent! Però clar, pot ser una persona gran, però estar en bona forma, amb capacitat de sobres per cuidar-se ell mateix, i -tot i que és bo començar per aquí per si de cas- estem donant per absolut que tots els avis necessiten que se'ls tingui en compte a cada moment.
No sé si veieu a on vull arribar. És una qüestió de generalitzar. De prendre les persones segons la franja d'edat - o en altres casos altres classificacions - d'entendre les unitats segons la caixa que les conté, quan podrien estar classificades de qualsevol altre manera, atenent a qualsevol altre paràmetre.
Per això, tot i que en un principi l'error pot suposar només que un avi et digui: "tranquil, ja ho puc fer sol, no t'amoïnis", és un error que pot desembocar un gran descuit en un llaç quan es tracta dels més petits. I com que - al menys al meu món (i a tants altres) - els llaços són el més important, he decidit escriure aquest post; en nom dels petits amics de veritat, que no mereixen que una mera suposició els privi de poder ensenyar les llumetes de colors que porten al seu cor.
Hem entès, a través dels posts que porta l'ull del mar, que ser un amic de veritat és una qualitat, i no una relació, que no depèn d'un llaç, sinó d'un cor. Això vol dir que es pot néixer sent un amic de veritat, i seria molt trist haver d'esperar a ser prou gran com perquè et tinguin en compte per poder gaudir d'això tan bonic que es pot ser i que sovint s'és.
Però d'on surt tot això? Aquesta reflexió té el seu inici uns mesos enrere, no sé si nadal o setmana santa. Però no va arribar a més que a una resposta per una senzilla però intrigant pregunta.
Abans de començar amb la pregunta, però, posem-nos en context. Tot va sortir arrel d'una cosina segona que tinc a Sòria, que veig a les vacances. Té deu anys menys, ara en deu tenir sis, si no ha fet els set.
Els últims dos -calculo a ull- m'ha anat agafant afecte. Jo també, però clar, sembla que es veu més en una nena petita, comptant que parla de mi i que pregunta per mi sovint.
Aquest parlar de mi als altres va arribar a un punt que va desembocar en la pregunta per part dels grans -literalment-: "Però què li dones a aquesta nena?!". I la pregunta -tot i que em vaig encongir d'espatlles (o potser vaig deixar anar un "no se..." d'incomprensió, com de qui no sap el que ha fet)- em va portar a conversar més tard amb ells mentalment -semblarà que estic boig, però ho faig força sovint... suposo que m'ajuda a reflexionar, aquest poder "discutir" (o en aquest cas simplement respondre) a les persones que causen les reflexions-.
"El mateix que a qualsevol altra gran amiga". Aquesta era la resposta. Primer remarcar la qualitat de la forta amistat, i després fer entendre que és precisament el tractar-la com a les altres, i no que la tracti "diferent o millor que a...". La resposta ja apunta cap a la reflexió posterior sobre el problema -i tot el tema del préssec de després-. Això de tractar segons qui (una amiga de veritat) i no segons el què (una nena petita -separada per deu anys-).
La pregunta, estancada lluny d'una reflexió llarga i completa, va reviure l'altre dia -suposo que per les vacances d'estiu, que em devien fer pensar en ella-. De la resposta en va sortir "la metàfora de la nena i el préssec", que diu el títol. De fet no és res més que la manera d'explicar-ho que vaig trobar. No és cap història mitològica ni res semblant, però em va agradar explicar-ho així, de manera que ho explicaré així també a fora del meu cap -si és que hi ha un "fora del meu cap" parlant d'aquest bloc- , reproduint la resposta imaginària.
La metàfora de la nena i el préssec
"Però què li dones a aquesta nena...?!"
Res d'especial (pel que és). Però tot l'especial. Per qui és.
La tracto exactament igual com tractaria a qualsevol altra amiga de veritat. Però en aquest cas, en l'igual, en la normalitat, és on es troba la diferència.
Diferència perquè sortir del què em dona total llibertat per entendre. Per llegir els ulls, i per adonar-me de fins on arribaran les seves espurnes un cop comencin el viatge cap a l'interior del meu cor.
On és l'error doncs? En la definició. Sobre tot perquè ens quedem amb les primeres paraules i en deixem de banda qualsevol altra. Definim amb un sol concepte una cosa massa complexa... i triem el concepte malament. Pensem: "Què és ella". I pam: "Una nena petita". D'acord. Ja tenim resposta. Bona nit i fins una altra. Ja no ens fa falta res més. És com aquells cops que preguntes a algú què fa, i et digui el que et digui dius "aaah, d'acord", però realment no dones importància a la resposta. Serveix per després, si et pregunten que què fa, poder dir el que sigui que t'ha dit.
Però clar, què en traiem de saber que és una "nena petita". No dóna més informació que dir que un préssec és una "cosa taronja". Clar. És veritat. Però... "?". I a més això porta el problema gros derivat de la definició. Tractem les coses pel que son. És a dir, per la seva definició. Seria força patètic tractar un préssec com es tracta una "cosa taronja". No sé... podria servir per decorar... potser per fer joc amb les "coses vermelles". Però un préssec és molt més que una cosa taronja, per tant un préssec no és feliç fent de cosa taronja i prou. Deia Aristòtil que la felicitat consisteix en fer allò que ens fa ser el que som. Un préssec no és un préssec perquè és una "cosa taronja". És un préssec -potser- perquè és una "fruita dolça". Per exemple. I no té res a veure tractar un préssec de "cosa taronja" a tractar-lo de "fruita dolça". Amb el taronja ens quedem en la classificació més general i més externa del préssec. Amb la fruita, arribem al seu interior, i ens n'adonem de la seva dolçor.
Amb la cosineta, doncs, passa igual. No és una "nena petita". És una "Amiga de veritat". Que sigui una nena petita és irrellevant, és una classificació externa. I mentre no aconseguiu sortir de "cosa taronja" la seguireu tractant només com a una "nena petita". Mentre no deixeu estar la "cosa taronja", mentre no aconseguiu arribar al seu interior no podreu adonar-vos de com de dolça pot arribar a ser ella per dins.
Que què faig jo, doncs? Que què li dono? Li dono la possibilitat, l'oportunitat de ser tractada no com a una nena petita, sinó com la dolça fruita que és.
I és aquest i no cap altre, el senzill motiu que fa que m'estimi tant, i el mateix senzill motiu que em permet a mi escapar de l'irrellevancça del que és, per estimar-me-la tal i com es mereix que l'estimin, tal i com demostra el seu quí com de fàcil és estimar-la.
