Cercar en aquest blog

dissabte, 21 de juliol del 2012

Estrelles, Guardians del Cel, i el temps que neix a les abraçades.

21 de Maig - 21 de Juliol


Expliquen que existeix, enmig de l'entramat d'estels, un poble. Un poble estrany i potser curiós. Un poble bonic i potser per a tu invisible; doncs tot i ser dels pocs que aixequen els ulls al cel, també a tu t'és complicat buscar entre un estel i l'altre, perdut sempre entre la bellesa d'una nit eterna, que reneix inesgotable cada volta que es retira el sol.

Sàpigues, però, tot i ser-te difícil veure'l ara, que tal vegada el veuràs; aquell dia que et perdràs en la immensitat dels estels per última vegada, doncs de llavors endavant no sabràs més que trobar familiar cadascuna de les espurnes que t'acompanyaran per sempre, en un viatge on cada cop que miris el cel només sabràs veure-hi el lloc on sempre has viscut.

I quan et trobis, en alguna constel·lació que hauràs mirat per atzar, i descobreixis en tu una part d'aquest poble que creies haver oblidat, recordaràs les paraules d'un conte que només vas sentir una vegada. I que no saps quan, ni de qui. I que mai vas entendre per què el recordaves de tant en tant. Perdut entre pensaments de paraules felices, i històries. Fixat paraula per paraula, idèntic, tal com te'l van explicar. Aferrat d'alguna manera impossible en l'invisible d'un racó perdut en els carrerons més solitaris de la teva ment. 
Un racó fosc on no fa por, perquè allà les paraules parlen d'estrelles.



"Hi ha, en un dels bells mitjos de l'univers, un poble. Un poble estrany i curiós. I preciós, doncs els seus habitants van tenir una vegada tot el temps del món per a fer-lo bonic.
Una vegada, quan no hi havia vegades. Ni històries. Quan s'escrivia amb paraules de moments sobre el paper de la vida la primera història. Quan no existien els escrits per viure; i només hi havia al món, en un sol lloc de l'univers, dues vides per escriure.

»Diuen d'aquest poble, i d'aquesta vegada, que van néixer al principi; abans dels temps. Quan el món era, encara, només espai, i la quietud impertorbable es mantenia ferma en un silenci inacabable.
Allà, enmig del tot, en el moment infinit de l'eternitat efímera; la quietud tensa, poderosa, d'haver negat el temps a un món constantment frustrat, amb ganes d'esclatar en una dansa inaturable de girs, de voltes, de vida i de moments.
Allà, en un estel, o en dos, o en cap, una primera espurna, un sospir del món, una glopada d'aire precipitada d'un món que no havia tingut tan sols l'oportunitat que fos temps allò que havia passat sense respirar. Naixia el temps, màgicament, en un sol lloc massa ben escollit. I amb tan mala sort de ser estrany en aquell món, que la quietud es va imposar inflexible i l'univers va tremolar immòbil entenent el mal de cap d'aquells que beuen aigua després d'haver deixat passar massa moments.
I aquell esclat del temps desafortunat que mai va arribar a veure la llum va retornar, resignat com un rellotge que ha de comptar ell mateix el temps que li falta per començar a funcionar, i va recollir-se en dos cossos; el temps, la vida. Els primers Guardians del Cel.

»Van aprendre, amb el temps que ells mateixos portaven dins, a caminar, i a entendre's. I a apreciar la bellesa d'un món nou al qual sentien voler-hi pertànyer, doncs les inquietuds del temps existien entre les pròpies seves, i el desig de què va néixer el temps es mantenia inesgotable en una obstinada perseverança que només pot entendre aquell que té tots els instants del món.

»Van passar llargues estones que el món encara els enveja i la quietud encara els retreu, parlant llargament, amb simplicitat, sobre les coses que veien. I així, amb la curiositat d'un nou nascut, amb la sort de ser els primers en poder observar els racons més bonics de l'univers, van construir un poble, poc a poc i en un racó petit i conegut, un poble des d'on llançar la seva mirada als estels, des d'on comprendre els misteris de la bellesa, i on preguntar-se els perquès del món. Un lloc on potser, en algun moment de la nit eterna podrien comprendre el perquè de la seva vida, dels seus moviments, i amb aquests el perquè d'aquella imparable quietud que governava l'únic instant que hi havia en tot.

»Van construir un poble. Un poble en forma d'esfera per poder observar en totes les direccions del cel, i dividit en dues meitats per un carreró principal, que deixava quatre edificis mal comptats a cada banda, separats i a mig camí entre el desordre i una aleatorietat artística que semblava fer joc amb el detall i la cura amb què havia estat dissenyat cada edifici.
Des de cadascuna de les dues bandes un dels dos s'estudiava el cel a la seva manera, observant la seva meitat, intentant entendre-la per poder-la explicar a l'altre el millor possible, pretenent obtenir entre els dos una idea general d'allò a què havien de pertànyer.


»Van anar omplint, amb la paciència i la precisió d'un expert afinador de pianos, la paret interior d'una gran esfera buida, pintant punt per punt cada tros petit del cel. I no va ser fins haver passat molt d'aquell temps que el món no tenia, que van tenir dibuixat fins al més petit estel, en l'obra d'art més preciosa que ha existit sempre i que ha existit mai. En la primera obra d'art, tan primera, que el món no ha tingut el goig de veure com va començar.

»I així, potser amb el temps marcat per la vida, potser amb la vida marcada pel temps, van anar acostumant-se a ser els encarregats de cuidar dels estels. I van entendre que el temps, que la vida era allò que els feia especials, diferents del món; i van entendre que el món era massa especial com per no acabar acollint la vida, en algun instant.
I un dia, o potser un moment, escoltant el silenci de la nit eterna ella va preguntar-se encuriosida com canviaria el món si tingués l'oportunitat d'explicar allò que durant tants instants havia hagut de callar. I en les paraules que el món no havia pronunciat mai hi va sentir un desig de moure's; i seguint amb la mirada aquell moviment que faria el món de tenir el goig de viure el temps, va descobrir els estels de cada meitat del món confonent-se en una mateixa cosa.

»Aquella línia, aquell carrer principal es tornava absurd, i la vida, en el món, es descobria com un entrellaçament, com una entitat única, com un tot en què cadascuna de les meitats desitjava formar part de l'altra, en un gest sincer i profund on s'acollien mútuament i tendre.
I així, va travessar el carrer. Com tantes vegades, o potser no. Aquest cop portava als ulls una espurna, la intuïció que havia descobert alguna cosa important.


»El va trobar assegut a terra, mirant el cel. Com tantes altres vegades. Atrapat en la recepta perfecta d'admiració i curiositat. Sentint els estels, completament immers en els detalls de cada espurna, però, tot i així, com sempre, prou atent per sentir l'arribada suau d'una amiga que, en no existir al món més amistats, amb el temps havia arribat a fer-lo pensar que tota amistat era així de meravellosa.

»En sentir-la, encara mig de lluny, la va acollir amb una mirada i mig somriure abans de seguir, després d'entendre que s'havia sentit acollida, perdent-se entre els petits punts de llum.

»Dreta al darrere, amb tranquil·litat es fa mig somriure sincer, per ella mateixa, mentre posa suaument el palmell de la mà dreta a l'espatlla esquerra d'ell.
En sentir la mà es gira a mirar-la, i aixeca el cap buscant-la, intuint un somriure, com si hagués estat capaç de percebre el d'ella i el volgués respondre. I en els ulls que veu ara troba la mirada que fan els nens petits quan et sospesen sense amagar-ho, sense dissimular, quan s'adonen que has trencat el seu esquema de preferències o la seva manera d'entendre el que ets, i et miren fixament als ulls, amb una espurna de dubte, curiositat i emoció, mentre es plantegen quin lloc ocupes en realitat, dins el seu món.

»I com si seguís l'espurna s'aixeca, intentant desxifrar una mirada que no havia vist mai abans. Es nota en ella que està reflexionant sobre alguna cosa, però dóna la sensació que no acaba d'adonar-se que ell realment és allà, com si en aquell moment només formés part de la seva reflexió i, en lloc d'imaginar-lo, com que el té al davant, senzillament el mira.


»Havien estat ja tants instants que, amb el món aturat, eren només per ells dos, i fins aquest no en van començar a ser conscients. Fins un dels últims que el món admetria no haver pogut compartir amb ells. 
Un moment que semblava falsament haver retornat a la primera quietud. Un presagi veloç de la llum d'una espurna en uns ulls brillants, dibuixava al futur la primera abraçada.


»Va fer una passa i mitja endavant, i enmig d'un d'aquests gestos que en aquests moments d'emoció es tornen mig automàtics, va sentir un sospir del món en acollir-lo entre els seus braços.
Va tancar els ulls i en aquell instant, en la primera abraçada, en la quietud i el silenci; sense sorolls ni moviments, l'únic que hi va quedar va ser el temps.
I no el necessitaven.

»Podien sentir el vaivé del diàleg dels batecs del cor, i com les seves respiracions cada cop eren més a prop de ser la mateixa, fonent-se en una de sola. Podien escoltar els colors de la vida i sentir de fons el despertar del món. Podien sentir que s'aturava el temps. I s'aturava, doncs aquell temps, el seu temps, tot el temps que no els calia, s'escapava, omplint al seu pas tots els racons del món.
I així, nascut d'una abraçada, el temps va recordar al món el seu desig més profund; i entenent el temps, entenent la vida, el món per fi els va deixar néixer.


»I en aquest mateix moment, en un punt imprecís de l'univers, en un dels seus bells mitjos, en un estel, o en dos, o en cap, s'abracen els primers Guardians del Cel. I somriuen alhora sense saber-ho: compartien la vida: temps i espai. I el que els unia, no era cap d'aquestes dues.


»Diuen que existeix, allà on va néixer el temps un poble. Un poble estrany, curiós i preciós; doncs els seus habitants saben que la vida, que el temps neix a les abraçades. I, tot i que nosaltres, per falta de valor, per por o per vergonya, sovint les deixem escapar; ells, cuidant del món, del temps i de la vida, des que va començar el món no n'han deixat escapar mai cap."
David Ruscalleda, 2012

Seguidors