Faré dos pactes per trobar un tresor.

Gràcies de tot cor, perquè confio més en l'amistat del que agradaria als meus dubtes, i perquè sé, malgrat segueixo sense saber on és, que avui he recuperat una amistat meravellosa.

Tinc una amiga, però no sé on. I aquells ulls aventurers de petit pirata es pregunten sovint què ha passat amb l'últim tresor. La vaig trobar en un lloc estrany, i portava equipatge, però de tornada no ha estat senzill anar-la a abraçar. 

Tinc en algun lloc un tresor perdut, i tinc ganes de buscar-lo, però buscar un tresor fa por quan no saps si et vol trobar.

Des que sóc petit he confiat més en l'amistat del que la lògica entendria: l'escullo amb molta cura, i això fa que em sembli inconcebible perdre-la a la lleugera, no donar-ho tot o no lluitar, encara que sigui amb mi mateix, per seguir creient que val la pena. Suposo que podria acabar confiant en algú que no fos de confiança, però suposo que en el fons confio que, de no ser de confiança, mai hi hauria confiat.

...
Al llarg del temps he vist molta gent canviar de sobte l'opinió que tenien d'algú, per coses que ni tan sols han vist, per coses que ni tan sols saben, per coses que els n'ha dit algú en qui, de fet, confiaven menys. Al llarg del temps he vist malentesos estúpids, i he tingut por. Por de veure com de fàcil sembla de vegades que és posar algú en contra dels seus, sense que es qüestioni res, sense que es plantegi res. Por de saber que algun dia jo podria ser un dels seus, i de saber que es pot perdre una amistat d'una manera tan absurda.

I al llarg del temps m'he adonat que quan em passa a mi sóc jo qui posa les excuses, pels meus. Que sóc jo qui troba un perquè mínimament acceptable, mínimament creïble i que sovint sembla improbable; per seguir pensant que han fet les coses bé. 

Per seguir pensant que són qui crec que són, que són qui he cregut que eren des del principi.

I, sabeu què? Sempre ho són.

No vull dir que sempre encerti l'excusa, ni que l'encerti sovint: vull dir que sempre n'hi ha. I, les vegades que no n'hi ha, que ells també ho saben.
No he dit mai que siguin perfectes, he dit que són genials.

I hem vingut a aprendre, no? Mirem de no deixar que sembli que ho hem oblidat.

Fa molt temps, en una encertada lluita a favor de tot això, una amiga em va descobrir un pacte. Una promesa que ella ja mantenia amb algú, i que fa l'amistat tan senzilla que els malentesos simplement no hi són:

"Et diré tot el que pensi de tu, sigui bo o dolent, sigui coherent o ridícul, sigui molt gran, molt important, o tan petit que sembli que no val la pena. I t'escoltaré, sabent que allò que em diguis no sempre serà el que sóc, però sí que serà el que penses, o el que sents. Que el que a mi em sembli petit per a tu pot ser important, i que puc millorar el que sóc si escolto el que has sentit que era."

...no és fàcil explicar la senzillesa, la confiança, la seguretat que suposa saber que l'altre no es guardarà per sí mateix res que l'hagi molestat, que no hagi entès, o que cregui de tu i no sàpiga si és cert. Saber que parlarà amb tu tot i saber que el que pensa et pot fer mal, perquè sap que pensi el que pensi mereixes saber que ho pensa. Perquè sap que vols saber que ho pensa malgrat saber-ho et pot fer mal, perquè és la manera que tens de poder ser millor, d'aconseguir que se senti millor al teu costat, de fer que la vostra amistat sigui una mica més bonica.

No és fàcil d'explicar, però és preciós de viure.
És com tenir un espai de senzillesa enmig d'aquest món tan complicat. Proveu-ho. Escolliu algú important, algús importants; i regaleu-los (o regaleu-vos) un pacte de sinceritat.

Si us atreviu, és clar, a descomplicar una mica la vostra vida...

...

Tinc una amiga i aquest estiu, aquest curs, he trobat a faltar tenir aquest pacte. I l'he trobat a faltar a ella. 

He arrossegat durant tot l'any el que no sé si és un malentès, una sèrie de casualitats desafortunades o una espècie d'estranya barreja entre les dues. No sé què creu, no sé què pensa i no sé què passa, i acostumat en aquests casos a parlar-ho tot, he parat boig veient com no trobava cap manera de parlar amb ella.

Després de l'intercanvi amb alemanya vam quedar tots per fer un sopar. Llavors ja li havia passat el text, i la vergonya d'haver-me d'abraçar llarg si em saludava va vèncer-la al principi de la tarda i no ens vàrem dir res. A la meitat del sopar i quan ella no hi era, em van preguntar si m'agradava. I mentre explicava que no, me n'adonava i patia per si ella també ho creia, i em preguntava si era per això que en cap moment m'havia dit res.
Més tard, just quan ens disposàvem a marxar els de Tordera, se'ns va acostar, però no li vaig saber dir res, i quan es va adonar que ja marxàvem va tornar amb els altres.

...mesos més tard m'adonaria que potser, en aquell moment, portava una abraçada a la butxaca.

Suposo que a alguns tot això us semblarà habitual... per a mi no ho és. No és senzill, i no m'agraden les coses complicades. Quan vaig arribar a casa vaig obrir el facebook per parlar amb ella, seguint tot el que havia après fins llavors del pacte de sinceritat.
Sabia que segurament a ella ni se li havia acudit, i que llavors m'arriscava en certa manera a fer el ridícul. Però si feia el ridícul el faria en un context que em faria fàcil explicar per què havia escollit fer-lo.
Així és com funciona el pacte, i realment n'hi volia un.

Quan la vaig buscar, però, no hi sortia. L'arxiu de converses havia canviat el nom d'ella per facebook user i accedint a través del grup de l'intercanvi el perfil desapareixia després de veure's un segon, i passava llavors a dir que no existia.

Sí, sé que molts us hauríeu ofès. Que és fàcil pensar que t'han traït, que t'han bloquejat. I realment és aquesta la pinta que feia. Però hem parlat de confiança, recordeu? Per sobre de totes les coses. És el mínim que podem regalar a les persones meravelloses.

"Potser el facebook s'ha tornat boig." Recordava una vegada que vaig anar a petar a la configuració de bloquejos del messenger i m'hi vaig trobar una llista incomprensible que vaig haver de desfer manualment. De vegades passa, el codi no sempre és perfecte, i els programadors del facebook tampoc. Deixa'ls uns dies, i ja ho arreglaran...

Així que li vaig fer arribar les paraules a través d'una altra amiga que em va confirmar que, efectivament, ni se li havia acudit.

Dies després, però, seguia sense poder-hi parlar directament, i començava a ser llarg i estrany per ser un error. Més estrany era, però, que just hagués desaparegut la nit del sopar, precisament durant el sopar. En algun moment entre aquell matí i l'hora en què jo arribava de nit a casa. En algun d'aquells moments en què ella no es pensava res i jo tampoc no li havia dit res encara. En algun moment probablement abans que s'acostés portant, probablement, una abraçada.
No tenia sentit. No n'hauria tingut ni tan sols pels que són fàcils d'ofendre, si imaginem i fem veure que haurien esperat prou com per adonar-se de tot això.

Què se m'escapava?
De sobte una imatge de gent deixant-se els mòbils se'm va barrejar amb el record de rebutjar una sol·licitud d'amistat. Confio profundament en la gent que escullo, però no sóc ingenu respecte qui mai no he escollit. Havia estat perquè el seu mòbil havia arribat a les mans equivocades? No sabia si era probable, però coneixia molt bé el motiu del rebuig, i sabia que això ho feia possible.
No sabia tampoc si estava essent injust, però tenia clar qui escolliria si havia d'arriscar-me a ser injust amb algú.
Deu ser que no es pot competir amb el ball de les patates...


Quan feia uns dies que seguia així vaig provar d'enviar-li un correu que, sorpresa, no va respondre.
"No l'haurà vist, no el deu fer servir gaire". Però clar, potser no sona tan convincent quan després d'un any i quatre o cinc canals de comunicació has arribat a la conclusió que no es mira el facebook (cap dels dos), no fa servir el correu i, a més, s'ha canviat el telèfon...

Surrealista. Surrealista si realment ha passat, i surrealista que no em costi més de creure. Surrealista també una frase sobre neveres i esmorzars que estranyament sí que va respondre, amb una naturalitat desconcertant, a través de l'ask. Preocupant que l'únic que m'ha respost en un any hagi estat en un portal de preguntes anònimes. Però divertit. I bonic de veure com es diverteix.


Amb tot, tanta dosi de surrealisme m'ha anat recordant com de fàcil sembla de vegades que és posar algú en contra els seus, sense que es qüestioni res, sense que es plantegi res. M'ha anat recordant la por de ser un dels seus, i de saber que es pot perdre una amistat d'una manera tan absurda. La por de pensar que potser, el que se m'escapava se m'havia seguit escapant.

Suposo que després de totes aquestes conjectures, totes aquestes vivències i pensaments al llarg de l'any, el que us intriga en el fons, el que deveu voler saber és què havia passat per sota el que jo veia, per sota el que jo pensava. Què havia passat en realitat...

...doncs la veritat és que jo també.

Hi havia una vegada, però en el fons no s'ha acabat.