Cercar en aquest blog

dilluns, 20 de febrer del 2017

Pirata de les coses ben fetes

Aquells que estiguin familiaritzats amb el codi dels pirates, aquells que el coneguin i potser l'apliquin en el seu dia a dia, coneixeran de ben segur una de les seves frases repetides més sovint; famosa i potser un pèl dramàtica, però àmpliament aplicada en cadascuna de les batalles que s'han lliurat a prop del mar: "l'home que es queda enrere, es deixa enrere".

Evidentment, però, com sabran aquells que l'hagin conegut i aplicat, el codi no és un plec de normatives estrictes, sinó un recull de directrius, i la decisió final respecte a aquestes queda sempre en mans del bon judici del capità. De vegades, com les normes preveuen, caldrà abandonar un dels homes enrere per poder allunyar la tripulació del perill. Però d'altres vegades, quan el perill sigui lleu o l'espera prou valuosa, valdrà la pena quedar-se, no deixar enrere, i esperar aquell que encara no ha embarcat.
---

No acostumo a creuar en vermell. No m'agrada. Sé que sovint hi ha semàfors absurds, en carrers poc transitats i amb una clara manera de veure si venen o no venen els cotxes, però tot i així. No vull. I em molesta que m'hi arrosseguin, de tant en tant, en algunes d'aquestes vegades en què un carrer estret i solitari fa que el semàfor impedeixi el pas als únics que volem passar, en algunes d'aquestes vegades en què els que m'acompanyen ensopeguen que em fa més mandra resistir-me que fer-los servir de pantalla, per poder creuar en vermell amb al menys la seguretat de saber que no molestaré als possibles cotxes que vinguin més del que ja els molestarien ells.

No m'agrada creuar en vermell. No vull. No ho faig mai quan vaig jo tot sol, i ho evito també pràcticament sempre quan m'acompanyen altres persones, obligant-les sovint a esperar-me a l'altra banda, frustrades, esperant que es posi verd o intentant convèncer-me perquè passi en vermell. Però si bé creuo en algunes d'aquelles vegades en què m'agafen mandrós i desprevingut, i s'hi llancen sense preguntar, les vegades que són ells que ho demanen sí que ja no creuo mai.
Per rebel·lia, potser. Per integritat. Perquè ja em molesta creuar quan és per no fer-los anar malament, només falta que sigui només perquè volen, que deixi de ser jo qui decideixi què vull fer.

I perquè en realitat ho vull deixar de fer del tot. Perquè estem parlant de pirates, no? I els pirates fan el que els ve de gust.
I a mi, com a pirata, em ve de gust fer les coses bé.

Així que m'aturo, en els semàfors vermells. Contemplo com tot el grup creua mentre em vaig quedant enrere tot buscant un dels semàfors, per recolzar-hi l'espatlla en to despreocupat. Enmig del carrer algú se n'adona, i es gira i em mira i s'estira els cabells, mig seriós, mig en broma, i mig desesperat deixa anar algun renec per fer entendre a tothom que hi sóc altra vegada. Alguns es resignen, mig frustrats, mig divertits, entenent que toca esperar l'únic paio estrany que vol seguir les normes.

Però és l'únic que hi ha pensat realment. L'únic que ha decidit. L'únic que no vol acostumar el seu cos a l'acte reflex de creuar quan no toca. Que no vol que el vermell sigui un color normal per al seu subconscient quan un dia, distret, un semàfor atent l'avisi d'un perill que normalment no hi era. I que sap, que és conscient, que allà a l'altre costat la mirada d'un nen aprendrà un poc de tot el que vegi aquell dia.

És l'únic, l'únic que s'ho ha plantejat. Que no entén que els pares empenyin els fills tot corrent a través del carrer tant bon punt no hi ha cotxes, incapaços d'entendre la por que tindran quan un dia, al setembre, amb el curs encetat, el seu fill torni a casa sol per primer cop. Un dia que tot esperant-lo, mirant el rellotge quan arribi un pèl tard perquè s'ha distret xerrant una estona, s'adonin de sobte de com deu estar decidint quan creuar, preparat per llançar-se a través del carrer, tal com feia amb els pares.


I així, pensant en els colors del meu subconscient, i en els fills de tots aquests pares que creuen, m'aturo. I espero. I sovint, les vegades que vaig amb més gent, els altres m'esperen des de l'altra banda.
I em pregunto si no és mig ridícul, per ells, saber que fan trampes per no guanyar res. Si no els sortiria més a compte, sabent que acabaran esperant igualment, aturar-se abans de creuar el semàfor i tant per tant creuar quan el creuï jo en verd.

Però suposo que el costum fa que no se n'adonin fins que ja han mig creuat. I suposo que hi ha un rerefons d'optimisme, de certa confiança envers la força del grup.

Aquesta idea preconcebuda que podem convèncer el paio estrany si empenyem entre tots cap a les coses que no vol fer, com tantes vegades passa amb els grups, les festes i l'alcohol. Aquesta idea preconcebuda que gairebé acaba essent un repte per a qualsevol grup que no en sigui del tot conscient. Aquesta idea preconcebuda que sovint acaba fent perdre a qualsevol paio estrany la integritat que tant defensava.

Però no sóc un paio estrany qualsevol.

Sóc un paio estrany dels que segueixen essent estranys per molt que els intentin convèncer. I poc a poc s'acaben acostumant a saber que no creuaré, i es comencen a adonar que no els està servint de res creuar en vermell. Però en lloc de decidir esperar-se per creuar en verd, com que no anticipen prou com per no passar a l'altra banda, el que acaben decidint, inconscientment, és no esperar tampoc allà.

Així que espero, mentre van tirant, i un cop és verd corro una mica per tornar-los a atrapar. I és divertit, en certa manera, tant per ells com per a mi, fer una mica el notes a cada semàfor i córrer després quan s'acaba l'acudit. I és així com he anat gestionant els semàfors des que els he hagut de gestionar: o bé m'esperaven des de l'altre costat, o bé corria una mica perquè havien seguit tirant.

I no havia estat mai conscient del que implicava aquesta última opció fins que l'altre dia, en un atac de mandra, vaig decidir caminar.

Venia xerrant, dins el grup de la classe, amb una de les millors amigues que he fet aquest any. A mitja conversa vam arribar al semàfor, i com sempre vaig ser l'únic que va decidir esperar. Els altres, incloent-la, van seguir avançant, i quan el semàfor finalment va deixar-me passar, vaig decidir que no sempre tinc ganes de córrer, i que córrer no podia ser el càstig per haver fet les coses bé.

Així que no ho vaig fer. I tot xino-xano, rebel vers la idea d'haver de tenir pressa, caminava amb els altres trenta metres per davant. I de tant en tant, la veia girar-se, comprovar que jo hi era, i seguir avançant. I alguna cosa em va fer pensar en les vegades que hem fet broma donant-nos punts pirata en reconèixer les referències fetes a les pel·lícules del carib. I en una referència nova, mig dolorosa, d'un tros del codi que mai hagués dit que veuria aplicar: "l'home que es queda enrere, es deixa enrere". Una trista manera de guanyar punts pirata.

Ella no n'era conscient, evidentment. I es devia preguntar des de la llunyania per què no corria i els atrapava. Però d'alguna manera em va fer descobrir que fins i tot des d'un grup sense malícia com el que m'acompanyava, aquest era el solitari destí d'aquells que es mantenen ferms en els seus valors també quan no els comparteix la resta.

Em va fer entendre d'una manera nova fins a quin punt pot ser subtil, innocent, la pressió dels que ens envolten. Fins a quin punt no ser dolent no és suficient, i hem de ser actius, deliberadament més bons, en la solució d'aquestes coses. Perquè passen, també, quan no intentem provocar-les.
Vaig entendre els nens, els adolescents. La força que tenen els grups quan el risc és quedar-se fora. La importància d'incloure, expressament, en lloc de només deixar entrar. La importància d'apropar-nos als altres, en lloc de només no fugir quan s'apropen.


El proper dia, al proper semàfor, m'aturaré. I al timó del vaixell de tots aquells que creiem en els valors que hem escollit, cridaré fins que em sentin els covards que fugien: "pensava que eren només directrius".

Quan es viu a l'ull del mar, els problemes són de pirates.
Però també és de pirates lluitar pels teus tresors.

Seguidors