Portava molts anys pensant que l'espiritualitat pragmàtica em portaria de la mà fins a l'últim dels meus dies. Que havia trobat la fórmula exacta per no tenir-li por a la mort, malgrat no creure en déus. M'equivocava.
Farà gairebé un any, un record innocent, un càlcul sense pretensions que només pretenia esbrinar la quantitat d'anys que havien passat des del 2017, em va agafar per sorpresa i em va fer mirar al fons dels ulls de l'abisme. Em va recordar el que significa de debò deixar per sempre d'existir. Que és veritat que en general només moren els vells, però que això no em salvarà, a mi. Perquè un dia també seré un d'ells.
Pensava que portava bé la mort.
Fa un any i mig, quan va morir el meu avi em va semblar una part natural de la vida. Tenia molt assumit que tard o d'hora passa. Que hi ha gent que marxa de la meva vida, com hi ha gent que hi apareix. Que unes tendreses prenen el lloc de les altres, i que la gent que trobem a faltar cedeix un racó a la il·lusió de descobrir noves persones boniques.
Però havia oblidat recordar que ningú és protagonista. Que el protagonista també es mor, en algun moment després de l'epíleg. Que no sóc un espectador imparcial, ni tinc cap privilegi exclusiu només pel fet d'estar rere les càmeres. Que no sóc l'escena, ni el punt de vista dins el qual la gent neix i mor.
Que sóc un d'ells.
I em vaig adonar que no sóc capaç de creure en cap màgia quan l'abisme em posa a prova de debò. Ni tan sols la màgia mínima i minimalista de creure que l'únic que es conserva després de la mort és la inèrcia de les emocions. Entenc massa la ciència, i m'he acostumat tant a no necessitar cap mite que ara ja no sóc ni capaç d'escollir creure en un mite (ni tan sols un de purament pragmàtic) quan de sobte m'adono que necessito aixopluc.
Puc veure el fil de pensament de tots aquests vells que es tornen cristians quan recorden que els fa por morir-se. Puc veure els camins del raonament que fan que la gent buscqui la religió no com una opinió però com una manera desesperada de sortir del pou i intentar-se convèncer que poden salvar-se de deixar d'existir. Com una veritat extremadament pragmàtica.
Però sóc massa escèptic pels contes de fades.
Si no fossin contes tan clarament dissenyats per controlar la vida de les masses, i tant àmpliament i rutinària utilitzats com una arma per a controlar la vida fins i tot de la gent que no se'ls creu. Si no fos tot tan absurd i manipulatiu, encara em farien enveja.
Tota aquesta gent que és capaç de suspendre la incredulitat d'una manera tan visceral només per la necessitat de deixar d'estar espantada de les coses tal com són.
Però sóc massa escèptic, massa nihilista. Massa conscient de com funcionen les sectes.
M'ha tocat navegar sense déus.
Farà gairebé un any, un record innocent em va fer entendre què significa en realitat l'expressió crisi existencial que tant fem servir a la lleugera. No he cregut ni creuré mai en déus, però l'última vegada que vaig tenir por de morir-me (farà una dècada, en algun moment de la carrera), n'havia sortit convencent-me a mi mateix que després de la mort la meva consciència seguiria en alguna altra realitat, arrossegant-hi només la inèrcia de les meves emocions. Reduint en certa manera, a la mínima expressió, les idees de la "llei de l'atracció" que tant m'havia encisat a l'època de batxillerat, però potser despullant-les de la part més esotèrica. Aprofitant-les per convèncer-me que em podia quedar tranquil.
Fa tres anys, quan vaig escriure "Si has d'escollir creure en un mite", parlava una mica d'això. Però escrivia sobre la mort des de la distància. Des d'haver passat molts anys sense crisis existencials i, en certa manera, des d'haver oblidat d'una manera molt profunda que l'existència no és estàtica. Sabent a nivell intel·lectual que la mort existeix, però amb una profunda assumpció instintiva que res que importés de debò canviaria.
Portava molts anys, de fet, que de tant en tant recordava coses de quan era molt més petit, i el pensament que em venia era "ostres, clar, si és que això també va ser en aquesta vida". Com, sorprès de com de llarga és. De quantes vides inclou una vida sola. I extremadament aliè a les implicacions de la frase "també va ser en aquesta vida". Que dona a entendre que "aquesta vida" s'acaba en algun moment.
Des d'aquest privilegi de no recordar, escrivia suposant que el mite de l'espiritualitat pragmàtica em seria suficient la resta de la meva vida cada cop que em fes por morir. Des del privilegi de parlar de la por sense sentir-la, escrivia suposant que sempre sabria sentir-la i deixar-la de sentir.
Però amb els anys havia après a no necessitar el mite. A acceptar intel·lectualment la mort sense sentir-ne de debò les implicacions. A descartar fins i tot l'espiritualitat pragmàtica, sabent com d'improbable sona contra uns ulls científics que han deixat de tenir por a la mort perquè han oblidat què implica.
Així que l'any passat, quan van haver mirar dins les pupil·les de la mort, ja no tenien on agafar-se.
Crec que vaig estar al voltant d'un mes sentint cada dia, a estones, l'angoixa profunda. L'extremada desolació de saber finita la consciència. Intentant negociar. Intentant raonar. Intentant entendre.
I l'únic que vaig entendre és que és millor oblidar.
Que memento mori és una farsa. Que prefereixo viure com si la vida fos eterna i morir-me quan m'hagi de morir. Perquè pensar en la mort (i intentar-la entendre, en va) només me la fa menys bonica.
Que memento mori és molt útil si has muntat la teva vida al voltant dels valors equivocats. Però jo que sempre he lluitat per fer-la bonica, que fa molts i molts anys que no necessito cap toc d'atenció per reestructurar-la (perquè ja l'he estructurat extremadament senzilla i tendra des del principi), l'únic que guanyo recordant la mort són dies foscos.
Olvido mori, si em deixeu esquarterar el llatí.
Enmig de la desolació i rere aquest espai de lucidesa, em vaig escriure una entrada a l'aplicació de notes, per llegir-la cada cop que torni a mirar als ulls la mort, per recordar que el millor que puc fer és deixar-ho estar i pensar-hi el mínim i tornar el més ràpid possible a l'embriaguesa de la vida viscuda sense enretirar el teló.
"Oblida-ho. No en trauràs res. Ja ho has pensat altres vegades, i només et fa mal.
Ho vas pensar a la uni. I de camí als 30 anys. Ho vas pensar també de tan petit que ja ni recordes quan era. Ho pensaràs de gran i, si no faig prou bé la meva feina, ho pensaràs quan siguis vell. Cadascun dels teus dies.
Ho penses ara, potser. I per això avui m’escoltes.
Oblida-ho, millor. Perquè no podràs descobrir res. Ningú podrà. Mai.
Oblida-ho. Perquè no resoldràs cap misteri, i només faràs la teva vida menys bonica a base d’intentar-ho. A base de recordar una vegada i una altra l’extremada desolació que sents a dins cada cop que penses la mort de debò. Cada cop que la mires directament als ulls.
Deixa de comptar intervals. D’intentar sentir la quantitat de temps que et queda, repassant com de propers són els records.
El temps passa molt lent, però sovint els records són molt prims. Et queda una quantitat de temps veritablement inimaginable, si ets jove, i una quantitat de temps veritablement imprevisible, si ja ets vell.
Però estaràs viu tots els dies de la teva vida. Tots.
No moriràs mai, des del teu punt de vista.
I això et deixarà tranquil, avui, si no hi penses massa. Prou tranquil com per oblidar el misteri durant un temps.
No pots guanyar (ni et cal, guanyar). No és la teva feina entendre i, què en faries d’haver entès? No viuries diferent de com vius ara. Perquè estàs vivint preciós, des de molt petit. Des del dia exacte en què vas escollir posar les emocions al centre.
No és la teva feina entendre, perquè no és possible entendre res i, de totes maneres, entendre-ho no canviaria les coses. No seria res diferent de com ha de ser només perquè tu ho sabessis.
Deixa-ho anar. Viu al present.
No pots entendre ni solucionar la mort, però la por que et fa és una emoció tan mundana com qualsevol altra. Una altra por, com tantes altres n’has tingut abans.
Un sentiment arrelat a la veritat més dura i absoluta, però un sentiment, al cap i a la fi. I les emocions i els sentiments sí que són coses que es resolen.
Dedica la teva energia a tornar-te a sentir bonic.
Deixa’t contagiar de l’eterna tendresa de les persones precioses que has escollit tenir a prop. Dels teus coetanis, que els estimes tant. Dels seus riures, de l’alegria. La tendresa i fer l’idiota són les dues úniques coses que et podran curar el cor aquests dies.
La teva feina no és entendre. Ni intentar-ho. La teva feina és viure bonic. Tan bonic com puguis. I això passa per oblidar la mort.
Que sempre n’has sabut molt, de viure. I viure és l’únic que has de fer."
I el vaig deixar allà, amb intenció de no llegir-lo mai a menys que fos estrictament necessari. Perquè així a priori em despertava emocions molt fortes, just les emocions que pretenia oblidar.
Un any després, però, estic prou embriagat de la vida altre cop com per poder-lo llegir i poder-ne parlar aquí sense realment entrar a entendre de veritat les coses de què parlo. Per sort.
...amb tot, els següents mesos poc a poc vaig trobar un camí per reconciliar les coses. Per quedar-me una mica més tranquil tot i ser incapaç de creure en res espiritual. Una guia per navegar sense déus, si vols. Una espiritualitat per a nihilistes.
I he pensat que vindria a explicar-la, per si pot consolar algú.
1. L'horitzó no s'acaba mai
La primera àncora que vull proposar és una mica apagar focs. Una mica gestió d'emergències. Els més nihilistes de tots arronsaran el front, però poden estar tranquils, perquè mirarem d'alliberar-nos-en un cop passi la tempesta. Seguiu-me el fil aquesta estona, però.
A l'univers passen coses, tota l'estona. I l'univers és (o sembla) infinit. En un espai tan gran i un temps tan gran, totes les coses que poden passar tard o d'hora acaben passant.
I és important distingir entre les coses que poden passar i les que no poden passar, perquè és probablement mentida que podríem trobar qualsevol configuració d'àtoms tard o d'hora en algun lloc. És mentida que podríem trobar qualsevol versió d'aquest món que ens puguem imaginar i que en algun lloc de l'univers hi ha d'haver, per exemple, un món idèntic al nostre però on les pomes cauen cap amunt.
L'univers segueix certes normes (les lleis físiques), i totes les coses que hagin de passar en un racó o altre de l'univers hauran de seguir-les. Totes les escenes que puguem trobar a l'univers hauran d'haver aparegut com a resultat de certs esdeveniments anteriors, i hauran de resoldre's també amb certa normalitat després d'acabar-se.
Així que no és veritat que totes les coses imaginables acabaran passant tard o d'hora en algun lloc, perquè n'hi ha que són impossibles. Físicament impossibles. Però sí que ha de ser veritat que totes les coses que ja han passat alguna vegada acabaran passant tard o d'hora altre cop (sempre i quan a l'existència hi segueixin passant coses). Sí que ha de ser veritat que en algun moment, potser trilions i trilions d'anys endavant, potser trilions i trilions d'anys llum fora del límit de l'univers visible, totes les coses tornaran a ser idèntiques a com estan sent ara i aquí.
I, ja ho sé, l'univers es preveu que tingui un final. Que acabi en mans de la màxima entropia i, per tant, que hi deixin de passar coses. I si deixen de passar coses del tot, vol dir que ja no tindria per què repetir-se res mai més. Perquè recordem, si segueixen passant coses per sempre més, tard o d'hora acabaran passant totes les coses que ja havien passat, però si deixen de passar coses, la repetició deixa d'estar assegurada.
Però fem un pas enrere. En algun moment hi va haver el big bang.
Vol dir que els big bangs són possibles.
I, com de rematadament improbable seria que el big bang fos possible però només un cop? Que fos completament impossible que tornés a passar una cosa així mai més i enlloc més? Mai és, al cap i a la fi, molt de temps. Tot el temps, de fet. I potser alguna cosa fora del temps, també.
Així doncs, és evident que totes les coses que han passat alguna vegada són coses que poden passar. I sembla evident que totes les coses que poden passar acabaran passant tard o d'hora. I el big bang no deixa de ser una cosa que ha passat. I tu també.
Sembla evident que d'alguna manera, per algun mecanisme, seguiran passant coses per sempre. Potser intermitentment, potser amb llacunes d'universos tèrmicament morts i naixements de nous big bangs. Però en tot cas, intermitentment, en el gran esquema de les coses, passaran coses per sempre.
I si segueixen passant coses, tard o d'hora passaràs tu.
La mateixa configuració d'àtoms exacta que tens ara. Els mateixos estats quàntics, idèntics. Tard o d'hora. Descomunalment lluny, probablement. Descomunalment tard. Però en algun moment de la intermitència infinita de l'existència.
2. La mort i el teletransport són la mateixa cosa
Per bé o per mal. Si assumim que tard o d'hora en algun lloc tornarà a haver-hi una persona amb la mateixa configuració exacta de partícules subatòmiques que tens tu avui ara mateix, que per pura casualitat (però per una casualitat inevitable a llarg termini) els àtoms tard o d'hora tornaran a muntar-se idèntics a com els tens ara, llavors estem descrivint la idea clàssica del teletransport.
Desmuntar una persona "per peces" aquí per tornar-la a muntar idèntica allà. Inevitablement més tard, perquè el procés de tornar a muntar-la requeriria cert temps, evidentment. Així que aquest desaparèixer aquí i aparèixer allà que et proposa el teletransport en el fons és equivalent al procés d'envellir i morir-se i tard o d'hora néixer i créixer i viure la mateixa vida fins arribar al mateix punt exacte per casualitat.
Podem parlar de la diferència en la velocitat dels dos mètodes. Podem especular que una màquina de teletransport podria fer tot el procés de desmuntar la persona i enviar tota la informació en perfectes condicions i tornar-la a muntar a la perfecció d'una manera molt més ràpida que la mort i el naixement casual. Però sabem que igualment no podria ser instantani (i a part, sabem que "simultani" no significa res, relativísticament parlant).
Llavors, això ens deixa en una posició incòmoda pel que fa al teletransport. O en una posició d'esperança respecte a la mort. Depenent de com funcionin els detalls de la consciència. Depenent de què signifiqui, específicament, això d'existir en primera persona. Depenent de "qui és" aquell que mira rere els teus ulls.
Seria una notícia bona per a la consciència si aquesta discontinuïtat en l'existència (fruit del teletransport o de la mort) no canviés qui hi ha rere els teus ulls. Si el fet de ser una rèplica literalment idèntica fes que seguissis sent tu mateix, en lloc de simplement ser una persona nova que creu que ets tu però que no ho és.
Seria una mala notícia pel teletransport si ser tu mateix depèn de no deixar de ser-ho mai. De tenir una existència contínua. Si cada cop que et desmuntes per peces deixes d'existir, i quan et tornes a muntar apareix una consciència nova amb els teus mateixos records, que no és tu però ho sembla en tots els aspectes i que, de fet, creu que és tu i se sent com si ho fos.
Tenint en compte que tu has estat tu tota la vida, i que no has deixat de ser tu mentre les teves molècules anaven canviant constantment, està clar que ser idèntic no és necessari, i no està clar que ser idèntic sigui suficient. Així que ara per ara, si bé hi ha marge, misteris i incògnites per qui les pugui necessitar, de moment van guanyant les males notícies. I jo de tu no pujaria, per si de cas, a un teletransport.
Això, o potser sí que has deixat de ser tu. Potser deixes de ser tu a cada instant, i et reemplaça una consciència nova a cada instant següent, que creu que és tu però en realitat no ho era. I potser això que anomenem existir és només un torrent constant de reemplaçaments. I la mort o el teletransport en són un més com qualsevol altre.
O potser els del dia a dia són especials en la proximitat que tenen uns amb els altres. I això fa que puguin agafar el relleu de ser tu d'una manera que no podrien la mort o el teletransport.
En qualsevol cas hi ha una mica d'espai, a les fronteres de la ciència i sense entrar en les religions, per a tenir esperança. No hi ha promeses, però hi ha misteris. I podem refugiar-nos en els raconets de misteri, ara al principi, si ens cal. Per refer-nos una mica de l'abisme i donar-nos permís per oblidar-ne la mirada. Que és la nostra tasca, recordem, al cap i a la fi.
3. Els nous jo estaran a l'altura
Tant si els nous tu són tu com si només ho semblen, sembla evident que n'hi ha hagut i n'hi haurà. Que ets un més d'una saga infinita de persones idèntiques, separades per distàncies i temps descomunals. Que potser totes han tingut vides idèntiques, o potser no (depenent de com d'exacta hagi de ser la coincidència per considerar que semblen o són tu). Que com a mínim algunes d'elles han tingut vides idèntiques a la que has tingut tu fins ara (i a la que et queda). Purament per casualitat.
Tant si són tu com si només ho semblen, no en recordes res. O sí, en realitat. Recordes, per casualitat, la part de la teva vida que ja has viscut. Perquè són records teus, de la teva vida, però també van ser records d'ells en el seu moment. Recordes una part de la vida de les persones idèntiques a tu i que han viscut abans que tu, no perquè hi hagi cap manera de recordar aquestes altres vides. No perquè fossis tu qui les va viure. Però simplement, perquè a la teva vida hi ha passat el mateix.
Vas néixer sense saber res de tota aquesta gent amb qui comparteixes destí per casualitat. I has anat descobrint què els va passar, a mesura que t'ha anat passant a tu. I has anat construint poc a poc els mateixos records que ells tenien, i ara recordes una part molt gran de la seva vida, simplement perquè també ha estat la teva.
I en certa manera, pensar-ho és reconfortant. Pensar que sempre hi ha hagut i que sempre hi haurà gent com tu. Que pensi igual, que senti igual. Que visqui la mateixa vida.
Que fins i tot si no són tu, seguiran el teu llegat. Tal com tu has seguit el teu, que és el seu. Que ser tu és, en el pitjor dels casos, un treball en equip. I fins i tot quan tu no hi siguis, fins i tot si la teva consciència no torna a existir mai, tard o d'hora tornarà a néixer algú que seguirà els teus passos, els teus passos idèntics, tal com tu has seguit i segueixes els passos idèntics dels que van venir abans que tu.
Així, potser no fa tanta por desaparèixer. Potser no fa tanta por que el proper tu no siguis tu del tot. Potser no fa tanta falta que sigui jo qui existeixi per sempre, si sé que hi haurà algú per seguir el meu llegat.
Potser em sembla bé, ser només una peça més de l'engranatge de la meva existència. Potser em treu un pes de sobre, saber que no sóc l'únic que té la responsabilitat d'assegurar que hi sóc. Potser és, en certa manera, acceptable, passar el relleu quan arribi el moment. I cedir-li el lloc al següent jo, que no em necessita... perquè ja m'és.
Que ser jo és un treball en equip, i els nous jo estaran a l'altura.
4. No sóc tan únic com crec
L'última peça d'aquest camí que s'ha de recórrer poc a poc i sense pressa (i donant-te permís per creure el que necessitis creure mentre gestiones les emocions i acceptes les realitats), és entendre que en realitat no ets tan especial, en el millor dels sentits.
Que som vuit mil milions de persones i que per molt únic que et sentis hi ha més gent com tu. Que en algun lloc de la Índia hi ha una iaia que ha viscut una vida extremadament semblant a la teva, que ha tingut exactament els teus mateixos valors. Que en algun racó de Sud-àfrica hi ha un nen petit que pensarà exactament com tu i sentirà exactament com tu i tindrà amistats exactament igual de boniques que les teves quan tingui la teva edat.
Que hi ha persones de totes les edats, a tots els països, que se t'assemblen extraordinàriament, que lluitaran per les mateixes coses que a tu et mouen, que intentaran canviar el món de la mateixa manera que intentes canviar-lo tu. Que n'hi ha hagut sempre, de gent amb el teu cor i les teves idees, i sempre n'hi haurà.
I no cal esperar un temps gairebé infinit fins que torni a aparèixer un cos amb les teves mateixes molècules i els teus mateixos àtoms idèntics. Perquè la tasca de ser tu és la tasca de ser vosaltres, en realitat.
És un treball en equip que comparteixes amb milers d'altres persones de totes les edats amb qui t'assembles fins als ossos però que no coneixeràs mai. Però que hi són, en algun lloc. I potser per casualitat en coneixeràs alguna, i potser per casualitat n'inspiraràs alguna, i potser alguna ja t'ha inspirat a tu a ser com ets. I potser el seu llegat ets tu i el teu llegat són aquells que més quedin encomanats de les teves il·lusions i la teva tendresa.
Ser jo és un treball en equip que comparteixo amb molts que no són jo.
5. El metajoc
Però tornem al lloc d'on venim. Al primer escrit, amb els ulls a l'abisme i sense esperances. Que és el més cert de tots aquests: la teva feina no és entendre la mort, la teva feina és viure. Viure senzill, viure bonic.
Podem jugar a fer veure que hem entès la mort. Podem trobar excuses. A les fronteres de la ciència, al terreny de la filosofia. A les portes de l'espiritualitat, intentant no travessar-les massa.
Però entendre (o creure que hem entès) no té cap utilitat més enllà de quedar-nos tranquils i poder continuar amb la nostra vida sense haver de pensar-hi. Al cap no li agraden els problemes a mig resoldre, i té ganes de pensar en les coses pendents, i l'ajudarem a passar pàgina si creu que ja ho hem solucionat, però és aquest l'únic avantatge d'aquests malabarismes mentals que hem estat fent fins ara.
O trobar, com vam fer l'altra vegada, una excusa per alinear el metajoc amb la vida bonica. I així aprofitar aquesta por existencial com a fulcre per fer més sovint totes les coses que voldríem fer igualment.
Per això són tan poc útils les religions com la cristiana. Perquè es perden en el metajoc. Perquè es passen tota aquesta vida intentant guanyar punts per merèixer-se tenir-ne una altra (segons unes normes arbitràries que ells mateixos s'han inventat, però aquí ja no m'hi fico), i dediquen tot aquest temps i esforç a treballar per una suposada vida següent enlloc de, simplement, centrar-se en fer bonica aquesta.
La pregunta evident és, doncs, per què vols tenir més vides. Què en vols fer, de les vides extra? Si et prometés que són infinites, com les viuries? Si et prometés que només n'hi ha una, com la viuries?
Per poc que tinguis els valors a lloc, la resposta és la mateixa per totes les preguntes. Les vull per viure bonic. Les vull per encomanar tendresa, per sentir-la jo i fer-la sentir als altres. Les vull per alimentar en mi i en els que m'envolten les emocions que posen llum i viure-les tan sovint com sàpiga.
Res del que importa de debò ho faries diferent en funció de si aquesta és l'única vida o si n'hi ha més. Si hi ha vides infinites, la millor manera de fer-les boniques totes és, cada vegada que en visquis una, assegurar-te que la fas tan bonica com puguis. Si només n'hi ha una, també.
Per tant oblida't dels metajocs. No et fa falta saber-ne res, no et fa falta calcular res, no et fa falta optimitzar res que tingui a veure amb més d'una vida. La teva tasca, en el gran esquema de la teva existència (o en el gran esquema de totes les persones que han estat i seran tu però potser no del tot tu) és, simplement, intentar fer cada dia que els teus dies siguin bonics.
O potser, posa un sol metajoc sobre la taula. Un metajoc que no restarà a la manera com visquis, però que anirà extremadament alineat amb el joc de fer bonica la vida: ajuda a les persones que t'envolten a descobrir com viure bonic. Inspira-les amb el teu exemple. Encomana'ls tot el que has après.
Si ser tu mateix és un treball en equip, si formes part d'un entramat de persones gairebé idèntiques que totes són una mica tu, tens en realitat una manera d'ajudar-te a trobar el camí més ràpid per arribar a una vida bonica. Tens una manera d'ajudar-te a accelerar el procés d'arribar a ser com vols ser. O, en realitat, d'ajudar a la gent que és com tu a accelerar el procés d'arribar a ser la versió de sí mateixos que més els agradarà.
Perquè és evident que fins i tot si hi hagués més vides, no podries emportar-te informació d'una vida a la següent. Però no et cal, emportar-te res. Perquè pots comptar amb els teus coetanis. Amb la part dels teus companys d'equip que són aquí amb tu avui. Que són més grans que tu i ja fa temps que t'han viscut, i ja se saben l'estratègia de ser tu i tenen ganes d'encomanar-te-la. Igual com els la vas encomanar pràcticament tu a ells quan ells eren més petits. Com l'encomanaràs tu als altres que siguin com tu i que creixin a recer de la teva tendresa.
6. Tendresa i curiositat
Encomana, doncs, tendresa a les persones que t'envolten. I ganes de descobrir. Tracta-les bonic i inspira-les. Perquè podrien haver estat tu. I són tu, una mica, algunes. Encomana'ls les ganes de viure senzill, de fer la vida bonica. Exactament com voldries encomanar-te-les a tu mateix si poguessis viure més vides i travessar les fronteres de l'espai i del temps per donar-te un consell abans d'acabar aquesta.
Exactament com t'encomanen la joia de viure les persones que t'envolten i que et fan il·lusió.
I oblida.
Oblida l'abisme, i oblida la por.
