La gent que posa un però rere el no puc.

Cada vegada em fa més mandra perseguir les amistats que en directe són precioses però només tenen directes quan els busco jo. Les que desapareixerien completament de la meva rutina si deixés d'insistir-les, i potser ja no les veuria mai més cap dia que no fos casualitat.

Però que són boniques. Que cada cop que les veig perquè m'he entestat a veure-les, les dues parts sabem veure la tendresa del vincle, i la màgia d'haver-lo tornat a reviure una estona.

Però que no el reviuran mai expressament si l'atzar de la vida no els porta a una rutina més propera amb la meva. Que no els cal, reviure'l. Perquè ja en tenen d'altres, més a prop. I saben que jo també.

I és cert, també, que jo tinc persones precioses abandonades al record, a qui no dic mai de quedar per posar-nos al dia. Perquè no em recordo d'elles prou sovint en el meu dia a dia com per trobar el moment per proposar la retrobada. O perquè fa massa que no les veig i ja no sé quin record tenen de mi, o en quina mesura els importa aquell vell vincle bonic.

O perquè sé que viuen lluny i d'alguna manera sento que han de ser elles les que avisin si mai es passen per la ciutat on visc.

Però no sempre els ho dic, explícitament, que avisin elles quan vinguin.
No totes saben que voldria berenar amb elles si mai es passen per aquí.

Però tinc clar que mouria cel i terra si elles m'ho diguessin a mi. Que els passaria l'agenda sencera per intentar trobar un forat. Que llogaria el cotxe elèctric i les aniria a veure al seu poble si elles no poguessin venir a aquí. Que refaria plans, renunciaria a coses. Per una sola tarda de tendresa amb una amistat bonica però perduda en els records. Per una sola abraçada llarga inundada en la nostàlgia.


I em sap greu, cada vegada, el xoc de realitat de recordar que malgrat tot, res d'això és la norma. Que els no puc sovint van sense un però. Que una part tan gran de la gent que he estimat molt i que m'ha estimat molt a mi, no mouria cel i terra per trobar una retrobada.

Que la gaudirien si es presenta. Que segurament la viurien amb il·lusió i tendresa.

...però que no la buscarien mai.

I m'encisa, cada cop més, la gent que sí.

La gent que et diu de quedar sense esperar que ho diguis tu.
La que un dia de sobte recorda que fa molt que no et veu, i t'escriu. I t'inunda amb tot un grapat de dates que té lliures per què en puguis triar una.

La que ja et veu mig sovint, però de sobte decideix que t'ha de proposar un pla boig d'última hora, completament improvisat, perquè li han entrat ganes d'anar qui sap a on, i ha recordat que és bonic compartir amb tu l'aventura.

La que li dius de quedar un dia i et diu que no pot. I que no podrà tampoc la setmana que ve ni la següent, perquè va de cul aquest semestre. Però et diu sisplau, torna-m'ho a dir d'aquí dos mesos. Que tornaré a estar més lliure, i llavors sabré quan puc.

...o et diu el mes que ve t'escric. I escriu.

La gent que viu lluny però que de tant en tant avisa quan ve al país o a la ciutat, per anar a fer una volta, o anar a berenar plegats. La que et convida a passar-te pel seu poble qualsevol cap de setmana, i t'ofereix sofà si et cal.

La que t'arrossega a fer encàrrecs, un dia qualsevol. Només per tenir una altra excusa per passar una estona amb tu.

La que proposa una data tan bon punt arriba a casa, quan la trobes pel carrer i us dieu gairebé per protocol que heu de quedar algun dia.

La que es rebel·la contra el protocol.

Perquè ho creu de debò, que heu de quedar, i ho fa realitat.

Cada cop em fa més mandra perseguir les amistats que en directe són precioses però que només tenen directes quan els busco jo. Les que et diuen que no poden en el dia que els proposes, i deixen que el no puc tanqui les coses.

Porteu-me, doncs, la gent que no t'oblida.

La gent que et ve a buscar per riure,

i per trobar aixopluc.

La gent que posa un però rere el no puc,
és la gent que vull a prop tota la vida.

Un sol acte de tendresa

Tots vivim en un punt estranyament precís entre la llum i la foscor. Entre la pau més absoluta i la profunda desesperació. Entre la joia de viure, la fe en la humanitat, l'esperança.. i la depressió clínica i el creure des del fons del cor que mai res valdrà la pena.

Tots vivim en algun lloc pel mig d'aquest espectre. D'aquesta col·lecció de situacions i sentiments, d'actituds envers la vida. I ens anem movent una mica cap aquí, una mica cap allà. Amb el pas del temps i amb les coses que ens passen. Amb els escrits que ens ressonen, amb els dolors que ens afecten, amb els gestos que ens envolten.

I alguns dies, alguns mesos, alguns anys, l'equilibri serà estable. Per bé i per mal. I serà difícil per al món treure'ns de l'alegria... o de la tristesa. I altres mesos, altres dies, altres anys, viurem al cim entre dues opcions. En equilibri inestable. A mercè dels elements, les situacions, dels que ens envolten. A punt per caure a qualsevol dels dos costats, si un grapat de situacions sumen massa a la balança.

Per bé i per mal.

Tots vivim en algun lloc, precís però desconegut, d'un arbre de decisió on moltes de les decisions ni tan sols les decidim nosaltres. On sovint tenim prou el control per decidir en línies generals quines branques volem triar, però on els detalls de cada branca són infinits. I és en els detalls petits de les petites bifurcacions on sovint escullen per nosaltres les circumstàncies.

O les persones que ens envolten, amb la manera com ens tracten.

I és veritat que no podem canviar a qualsevol persona en qualsevol moment. I que de fet, la major part de les vegades no podem canviar gaire a ningú. Que les persones tenim tendència a mantenir el rumb, a seguir entenent la vida com l'enteníem. Refinant potser les idees a partir de l'experiència, però sense perdre el nucli del que ens fa ser qui creiem que som. Les idees externes, i les situacions, ens empenyen molt si bufen a favor del viatge que hauríem fet igualment. Si ens ressonen i ens parlen de les coses que ja ens removien per dins des d'abans. Però són una brisa suau si no ens encaixen. Bufen de costat i ens canvien poc el rumb ...a menys que no en tinguem.

És veritat que no podem canviar a qualsevol persona en qualsevol moment. Però a persones concretes, en el moment precís en què han perdut el rumb, unes poques paraules els poden canviar per sempre la vida i la manera com l'entenen.

Per bé i per mal.

Últimament penso sovint que no sabem mai quantes vides pot salvar un sol acte de tendresa. Una abraçada llarga, un gest amable, unes paraules.

Que la major part de les vegades, l'equilibri dels que ens envolten serà estable i la resposta serà "zero". I que la immensa majoria de les nostres interaccions amb els altres no decidiran si la seva vida es decanta pel costat de la llum o pel costat de la foscor. Perquè la seva balança ja tindrà molt de pes en un costat o a l'altre, i una sola acció per la nostra banda no podrà canviar-ho tot.

Però que algunes, només algunes vegades, per pura estadística, perquè som molts al món i vivim molts anys i ens creuem sovint, algunes vegades la nostra interacció coincidirà d'una manera absurda, concreta i precisa, per pura casualitat, amb el moment exacte d'equilibri inestable que haurà de decidir si el futur de l'altre serà bonic o no.

Amb el lloc exacte del seu arbre de decisió en què les casualitats estranyes del destí convertiran el detall minúscul d'una sola interacció en el batec d'ales de papallona que marcarà la diferència entre un futur de llum i un de foscor.

I llavors, només llavors, un sol acte de tendresa, un sol gra de sorra del costat de l'esperança pot ser l'únic que impedeixi que cedeixi la balança. Avui, demà, o d'aquí dos anys. Quan les circumstàncies acumulades estiguin a flor de pell, i el goig de viure sota judici, i cadascuna de les espurnes acumulades al llarg del temps compti una mica pel desenllaç.

Llavors un sol gest amable, una abraçada llarga, unes paraules de fa dos anys... poden ser sense adonar-se'n l'única peça que permetrà conservar l'equilibri precari el temps just i necessari per què arribin temps millors.

No sabem mai quantes vides pot salvar un sol acte de tendresa.
...literalment.

Però la resposta no sempre és zero.