Quan "tan lluny com puguis" és gairebé "tot".

...i l'esbós d'una aventura esdevé una nova història.

Només hi ha una cosa que m'agradi gairebé tant com sorprendre, i és no aconseguir-ho.

Amb aquestes paraules vaig acabar un dia d'escriure històries que parlen soles, com un escriptor de noveles fantàstiques envoltat de personatges amotinats, escollint el seu propi destí ignorant la voluntat de la mà que els crea. I, tot i així, escollint un destí tan bonic que l'escriptor no té paraules per rebatre'ls, i en sap moltes, però cap de les combinacions sembla una raó prou bona per no deixar-los fer el que volen fer.

Aquest 27 vaig anar a Tor. Sí, a Tor. És un poble... pràcticament. És gairebé tan petit com el seu nom, però és eixerit, bonic i senzill. Té aquella tendresa de les coses imperfectes, aquell "ja m'està bé" de les coses que són autèntiques. Els carrers, curts i mig estrets, van amunt i avall, i de tort, en un lloc que de fora hauries dit que era pla. Les cases fan punxa a les cantonades i polígons d'ombres sobre el terra, i la llum del sol per les parets de pedra t'envolta de colors càlids, de colors de poble petit, de la calma de seure una tarda en algun lloc i contemplar el món sense pressa.

Tor... quan ho vaig sentir per primer cop vaig creure que era Torroella de Montgrí, com en un diminutiu fet a mida per a la gent de confiança. Resulta que és un poble a part, i pràcticament es pot fer una regla de tres amb els noms per saber la mida d'un respecte l'altre. Potser és que Torroella en realitat és una versió allargada de Tor... potser no. A Torroella diu que hi fan pizzes de pasta, i contra això no podem competir.
Clar que, d'altra banda, els que ho diuen no me les han ensenyat mai...
Potser és que a Tor feien galetes Pim's de pasta i a Torroella ho van engrandir.

No ho sabrem mai si no ens ho ensenyen, oi? ...o podem anar-ho a buscar.

Aquell dia vaig anar a Tor, i vaig anar-ho a buscar. No el misteri de les galetes, però sí un somriure incrèdul, que hagués bescanviat per una llarga abraçada i un "fa molt que no ens veiem".

Molt... 
Repassant per curiositat el significat d'aquest molt em topo amb un escrit de l'abril de 2011... aquell dia vaig anar a buscar un somriure que fa gairebé tres anys que no he vist, i pràcticament no n'era conscient. Suposava que seria molt, però estic tant acostumat a sentir a prop la gent que no veig sovint que ni tan sols me n'havia adonat.

Tres anys. L'última vegada que hi vaig parlar per internet va ser just un any abans, també pel seu aniversari, per dir-li que no tenia ni idea de com de poc havia faltat per què ens hagués trobat davant la porta de casa seva, disposats a emportar-nos-la a dinar. I llavors ja feia dos anys que no l'havia vist. I no, ella no en tenia ni idea, però vam haver de deixar-ho estar a l'últim moment. Suposo que tant de lluny sembla un comentari simpàtic i prou... qui aniria tan lluny, sense avisar, per algú a qui coneix tan poc?

Però, i si algú hi anés? Tan lluny, sense avisar. Per algú a qui coneix tan poc. 

Com se sentiria?

Seria lleig deixar sense resposta una pregunta tan emocionant...

Tenia sortint de montilivi un dilluns, un parell d'hores fins tenir classes al conservatori. Un dilluns 27. Havia planejat pel cap de setmana el mateix que l'any anterior, i altre cop no havia pogut ser. Tenia un GPS i un nom: Tor. No trigaria gaire a escriure'l, aprofitaria el temps que em sobrava per intentar-lo trobar.

Abans d'adonar-me'n estava llegint piles de noms estranys de pobles petits que s'acabaven poc després d'entrar-hi. Plovia, i la música de l'mp3, connectat al cotxe, jugava a fer joc amb l'emoció de l'aventura. Sortia de la rutina per anar a escriure una història, i quina història...

Era al cotxe, i em divertia per dins imaginant com la descolocaria trobar-me allà, enmig del seu poble, tres anys després. M'adonava que encara no havia aconseguit res, i que ja em sentia com si viatgés de tornada després del retrobament. Quina part de l'aventura suposava, doncs, la part de retrobar-se? Canviaria gaire el resultat si no la trobés?

Ja abans d'encetar el viatge sabia que trobar-la sense saber res era poc probable, i de camí m'havia adonat que havia deixat el mòbil carregant a casa: l'única manera de contactar amb ella sense saber on és. Tot el que tenia era un iPad sense internet... potser podia fer una foto del poble, com de coartada, i enviar-li d'alguna manera quan hagués tornat... 

Tant hi feia. Estava de viatge per sorprendre algú, i el més bonic era decidir anar-hi: com l'últim cop que la vaig veure, havia après quelcom valuós.

És a la tria on hi ha la força de l'aventura: la part emocionant és escollir viure-la.

Vaig arribar a Tor i vaig voltar una mica pel poble. Podia haver aparcat en algun lloc i caminar una mica a veure si trobava per casualitat alguna cosa, però pràcticament no tenia temps per ser dins el poble. Hauria tingut temps de trucar-li i felicitar-la en persona de tenir el mòbil, però no de jugar a detectius (i m'hagués agradat tenir temps de jugar a detectius), així que vaig passar per quatre carrers curts, i vaig veure un cotxe blanc, aturat amb els quatre intermitents en una pujada. Al seient del copilot, una noia amb cua girava el cap per parlar amb els del darrere. Podria ser ella, però no ho sabia. Amb temps podria haver aparcat i passar caminant, però sense temps i amb els vidres plens de gotes no podia saber-ho del cert. En tot cas, em serviria per deixar anar, com qui no vol la cosa, que havia estat a Tor.

Un cop a casa, vaig felicitar-la per internet, i li vaig dir que a la tarda havia vist una noia que s'assemblava a ella. "Ah si?", "Sí, a Tor". La conversa seguia, i jo em divertia afegint detalls sobre on i quan l'havia vist en lloc de confirmar que havia estat a Tor, intercalant a les seves preguntes el meu procés de descobrir que la del cotxe no era ella.

"A tor?", "Estaves a tor?", "En sèrio que eres a tor?".

Des de casa reia per mi en silenci, en part per l'emoció de dir-li que l'havia anat a veure, en part per la diversió de veure-la intentant assimilar-ho, intentant que li confirmés el que acabava de llegir, que no tenia cap sentit.

Moments després ja no preguntava. Potser la falta de confirmació l'havia fet descartar la possibilitat. En tot cas, vaig aprofitar per enviar-li la prova. Una fotografia de la parada del bus... de la parada del bus de Tor, a l'entrada del poble.

"Ala", "Que heavy".

Definitivament, havia entès que havia estat a Tor, que havia estat en aquest poble que és tan petit que la gent de fora hi és escassa. Havia estat al seu poble, a la vegada que hi era ella, tres anys després d'haver-la vist per últim cop.

Pero, per què? Encara hi havia una cosa que ella no sabia: no era casualitat.

"Pots imaginar-te què hi he anat a fer...", una frase misteriosa i reveladora, divertidament acompanyada per un riure malèfic entre parèntesis, i per una aclaració sobre mòbils que deia que no hi havia pogut fer res.

"Què, què, què?", "Què hi has anat a fer, llufo?", "Com has vingut?", "Estas tonto, eh".

El seu desconcert s'anava intercalant amb els meus riures, analògics i digitals, i amb un incís sobre la data confirmant l'inevitable: "No era un dia qualsevol...".

Sí, em va dir llufo. Crec que la part que més m'agrada de les sorpreses és aquest moment en què l'altre et tracta com si t'haguessis begut l'enteniment per haver fet el que has fet per ell. Com sentint-se tan afalagat que no sap com gestionar-ho i l'únic que té sentit és arribar a la conclusió que t'has tornat boig.

I no tinc clar que s'equivoqui. Potser hem de començar a tractar l'enteniment com un refresc. O com un te. O una o l'altra segons el fred que faci. Així ens el podríem beure sempre que vulguéssim i seria tot més divertit.

Aquell dia vaig anar a Tor, i vaig anar-ho a buscar. Ho vaig trobar? Qualsevol diria que no, però qualsevol no seria molt de fiar parlant de coses extraordinaries.

Potser sí que no ho vaig trobar tot. Però potser, parlant d'aventures, parlant de sorpreses, parlant d'amistat; tant lluny com puguis sovint és gairebé tot.