Cercar en aquest bloc

S'està carregant...

dijous, 18 setembre de 2014

Una petita guia per a sentir-se molt poderós.

o "com escollir bé els valors de l'aprenentatge".


Us heu fixat que en algun moment de la vida la gent passa d'aprendre les coses a dir "això jo no ho se fer"? És curiós, no? Què ho fa? Quan passa? Pels nens petits és evident que les coses que no saps fer les has d'aprendre. Per què per als adults no? És més, entenc que els nens aprenen de tot sense plantejar-se si ho volen saber fer o no (perquè aprendre és divertit, i tot això, però ja tornarem aquí després), però els grans, encara que no ho vulguin fer tot, hi ha coses que sí que volen fer, i que no fan perquè no en saben. Com?

És com si la millor excusa que se'ls acudeix per no aprendre'n és dir que no en van aprendre... doncs hi ha gent que sí que en va aprendre. Ells ho fan perquè en saben, suposo... no? 
En devien aprendre dins el termini, potser. Hm... a mi encara no se'm deu haver acabat, perquè de moment no ha vingut ningú a prohibir-me aprendre res. O potser és que vaig aprenent les coses quan toca. Hi ha un termini per cada cosa? O és un termini general, que ve i diu: "tu, ja n'hi ha prou d'aprendre, ja t'has passat, a partir d'ara toca no saber. Si et pregunten, tu no en saps. S'ha acabat, ja, això... hm..."
...?

No ho entenc. És difícil? És a dir, està clar que és difícil, si no ja en sabríem tots, però... és insuportablement difícil? És tan difícil que me quiero morir? És tan difícil que no val la pena passar per aquest trist, dur, aspre i solitari mal tràngol d'haver d'esforçar-se per, després, saber-ne? (Per què m'ho fas, això? És que vols veure'm patir?) ... Potser ens hem posat una mica dramàtics, no? amb tot això d'aprendre.

Potser.


No ens enganyem, és frustrant. Sí, és frustrant, començar a aprendre una cosa absolutament de zero. Patètic, fins i tot, de vegades. I què? No pots suportar-ho? Plega, però no diguis que no t'hem avisat, perquè a l'altra banda del camí hi ha una brutal sensació de poder, de capacitat, que ve, precisament, del fracàs de les primeres hores. D'adonar-te que fa una setmana, dues, un mes, eres patètic, lamentable, i que ara pots fer coses que veies fer als altres i que t'al·lucinaven. D'adonar-te que, de sobte i sense adonar-te'n, has passat a ser tu, l'al·lucinant.

És aquesta, la recompensa. Amb tu i per a tu. Aprens per sentir-te poderós. I ja està. No deixis que t'enganyin fent-te creure que serveix per altres coses... com a l'escola:
- I això per què serveix?
- Per aprovar.
I un be negre! I aprovar per què? Per passar de curs, per arribar al batxillerat, per treure-hi bona nota per fer una bona selectivitat i entrar a la carrera que vols, de manera que puguis treballar per guanyar diners per comprar-te coses per ...hola?

I he d'hipotecar tota la meva vida, ara, perquè tu creus que aprenent això tindré diners de gran? No no no. Això et serveix ara. 
Això et serveix, com a mínim, per què quan facis l'examen (que de moment sembla que se n'han de fer) et sentis poderós. I és una oportunitat preciosa, perquè la sensació d'estar fent un examen i adonar-te que ho saps fer tot és genial. La calma interior i la seguretat que et regala passar una hora en silenci fent coses que saps fer i que saps que estàs fent bé... una hora. Tota una hora (com a mínim) per adonar-te d'algunes de les coses que pots fer, per ser conscient d'alguns dels teus poders.
Això, és gaudir aprenent.


I direu: i les notes, doncs? Què passa amb les notes? Passem de les notes? 
Que les bombin, les notes. Si no són musicals no m'interessen. Sabeu per què?
Quan t'agrada aprendre, treure bones notes és només un resultat inevitable d'haver gaudit aprenent.
"Això ho dius tu perquè les treus". No. Al contrari, les trec perquè penso així, perquè gaudeixo aprenent, perquè les notes no m'interessen gens en comparació amb les oportunitats d'aprendre, de manera que aprenc, i com que he après, les trec. 
Tot va relacionat. Si estudies per les notes, aprendre no t'interessa tant (perquè l'objectiu d'estudiar és un altre), de manera que acabes aprenent menys, i les notes que treus, en conseqüència, acaben essent més baixes.


Hi ha una cosa, però, en tot això, que ha quedat penjada: d'acord, aprens per sentir-te poderós, per sentir-te capaç, per adonar-te de fins a quin punt en saps i de fins a quin punt ets bo... 
On deixa això la humilitat, doncs? Què passa amb la humilitat? ...que la bombin, la humilitat (tal i com la coneixem, al menys). T'han enganyat (també), amb la humilitat.

La humilitat és per fora, serveix per fora. La humilitat per dins no serveix de res. 
Has de saber que ets bo. Has de saber que ets bo fins i tot quan encara no ho ets. Has de saber que ets boníssim aprenent, el millor, i que això et permet arribar a dalt de tot de qualsevol habilitat que et proposis si practiques suficient. Has de saber que ets el millor, el millor en tot, però que encara no es nota, perquè encara no has practicat prou.
La humilitat només té sentit per fora. Serveix per saber que (de moment) hi ha gent que ho fa més bé que tu. Serveix per saber que sempre podràs millorar i, sobre tot, la humilitat serveix per encoratjar els altres, per donar-los la mà, per ajudar-los a pujar. Per aconseguir que sàpiguen que si en saps és perquè ho has volgut, i que això fa que ells puguin ser tan bons com tu (o millors) si s'ho proposen.

Ens han ensenyat que la humilitat és per igualar les persones, però ens han mentit sobre a quin lloc.
Ser humil no ha de voler dir rebaixar-se, creure menys de tu, posar-te per sota: ser humil ha de voler dir aixecar els altres, creure tant dels altres com has cregut de tu, i aconseguir que ells també ho creguin.

Ser humil ha de voler dir no intentar fer creure els altres que ets l'únic que ho pot fer. Només això.

Ara mateix la humilitat quasi sempre serveix per rebaixar les persones, per posar un límit en fins a quin punt creuen en sí mateixes, perquè "està malament" creure massa en tu. Necessitem més persones que facin servir la humilitat per aixecar el món, per aixecar la gent, per descobrir ulls fascinats per les coses que els han vist fer, mirar-los, i donar-los la bona notícia:

Tu. Sí, tu. Tu també ho pots fer.

La pregunta és... t'atreviràs a intentar-ho?

dimarts, 17 juny de 2014

Faré dos pactes per trobar un tresor.

Gràcies de tot cor, perquè confio més en l'amistat del que agradaria als meus dubtes, i perquè sé, malgrat segueixo sense saber on és, que avui he recuperat una amistat meravellosa.
Tinc una amiga, però no sé on. I aquells ulls aventurers de petit pirata es pregunten sovint què ha passat amb l'últim tresor. La vaig trobar en un lloc estrany, i portava equipatge, però de tornada no ha estat senzill anar-la a abraçar. 
Tinc en algun lloc un tresor perdut, i tinc ganes de buscar-lo, però buscar un tresor fa por quan no saps si et vol trobar.


Des que sóc petit he confiat més en l'amistat del que la lògica entendria: l'escullo amb molta cura, i això fa que em sembli inconcebible perdre-la a la lleugera, no donar-ho tot o no lluitar, encara que sigui amb mi mateix, per seguir creient que val la pena. Suposo que podria acabar confiant en algú que no fos de confiança, però suposo que en el fons confio que, de no ser de confiança, mai hi hauria confiat.


...
Al llarg del temps he vist molta gent canviar de sobte l'opinió que tenien d'algú, per coses que ni tan sols han vist, per coses que ni tan sols saben, per coses que els n'ha dit algú en qui, de fet, confiaven menys. Al llarg del temps he vist malentesos estúpids, i he tingut por. Por de veure com de fàcil sembla de vegades que és posar algú en contra dels seus, sense que es qüestioni res, sense que es plantegi res. Por de saber que algun dia jo podria ser un dels seus, i de saber que es pot perdre una amistat d'una manera tan absurda.
I al llarg del temps m'he adonat que quan em passa a mi sóc jo qui posa les excuses, pels meus. Que sóc jo qui troba un perquè mínimament acceptable, mínimament creïble i que sovint sembla improbable; per seguir pensant que han fet les coses bé. 
Per seguir pensant que són qui crec que són, que són qui he cregut que eren des del principi.
I, sabeu què? Sempre ho són.

No vull dir que sempre encerti l'excusa, ni que l'encerti sovint: vull dir que sempre n'hi ha. I, les vegades que no n'hi ha, que ells també ho saben.
No he dit mai que siguin perfectes, he dit que són genials.
I hem vingut a aprendre, no? Mirem de no deixar que sembli que ho hem oblidat.


Fa molt temps, en una encertada lluita a favor de tot això, una amiga em va descobrir un pacte. Una promesa que ella ja mantenia amb algú, i que fa l'amistat tan senzilla que els malentesos simplement no hi són:
"Et diré tot el que pensi de tu, sigui bo o dolent, sigui coherent o ridícul, sigui molt gran, molt important, o tan petit que sembli que no val la pena. I t'escoltaré, sabent que allò que em diguis no sempre serà el que sóc, però sí que serà el que penses, o el que sents. Que el que a mi em sembli petit per a tu pot ser important, i que puc millorar el que sóc si escolto el que has sentit que era."

...no és fàcil explicar la senzillesa, la confiança, la seguretat que suposa saber que l'altre no es guardarà per sí mateix res que l'hagi molestat, que no hagi entès, o que cregui de tu i no sàpiga si és cert. Saber que parlarà amb tu tot i saber que el que pensa et pot fer mal, perquè sap que pensi el que pensi mereixes saber que ho pensa. Perquè sap que vols saber que ho pensa malgrat saber-ho et pot fer mal, perquè és la manera que tens de poder ser millor, d'aconseguir que se senti millor al teu costat, de fer que la vostra amistat sigui una mica més bonica.

No és fàcil d'explicar, però és preciós de viure.
És com tenir un espai de senzillesa enmig d'aquest món tan complicat. Proveu-ho. Escolliu algú important, algús importants; i regaleu-los (o regaleu-vos) un pacte de sinceritat.

Si us atreviu, és clar, a descomplicar una mica la vostra vida...


...
Tinc una amiga i aquest estiu, aquest curs, he trobat a faltar tenir aquest pacte. I l'he trobat a faltar a ella. 
He arrossegat durant tot l'any el que no sé si és un malentès, una sèrie de casualitats desafortunades o una espècie d'estranya barreja entre les dues. No sé què creu, no sé què pensa i no sé què passa, i acostumat en aquests casos a parlar-ho tot, he parat boig veient com no trobava cap manera de parlar amb ella.


Després de l'intercanvi amb alemanya vam quedar tots per fer un sopar. Llavors ja li havia passat el text, i la vergonya d'haver-me d'abraçar llarg si em saludava va vèncer-la al principi de la tarda i no ens vàrem dir res. A la meitat del sopar i quan ella no hi era, em van preguntar si m'agradava. I mentre explicava que no, me n'adonava i patia per si ella també ho creia, i em preguntava si era per això que en cap moment m'havia dit res.
Més tard, just quan ens disposàvem a marxar els de Tordera, se'ns va acostar, però no li vaig saber dir res, i quan es va adonar que ja marxàvem va tornar amb els altres.

...mesos més tard m'adonaria que potser, en aquell moment, portava una abraçada a la butxaca.


Suposo que a alguns tot això us semblarà habitual... per a mi no ho és. No és senzill, i no m'agraden les coses complicades. Quan vaig arribar a casa vaig obrir el facebook per parlar amb ella, seguint tot el que havia après fins llavors del pacte de sinceritat.
Sabia que segurament a ella ni se li havia acudit, i que llavors m'arriscava en certa manera a fer el ridícul. Però si feia el ridícul el faria en un context que em faria fàcil explicar per què havia escollit fer-lo.
Així és com funciona el pacte, i realment n'hi volia un.


Quan la vaig buscar, però, no hi sortia. L'arxiu de converses havia canviat el nom d'ella per facebook user i accedint a través del grup de l'intercanvi el perfil desapareixia després de veure's un segon, i passava llavors a dir que no existia.
Sí, sé que molts us hauríeu ofès. Que és fàcil pensar que t'han traït, que t'han bloquejat. I realment és aquesta la pinta que feia. Però hem parlat de confiança, recordeu? Per sobre de totes les coses. És el mínim que podem regalar a les persones meravelloses.

"Potser el facebook s'ha tornat boig." Recordava una vegada que vaig anar a petar a la configuració de bloquejos del messenger i m'hi vaig trobar una llista incomprensible que vaig haver de desfer manualment. De vegades passa, el codi no sempre és perfecte, i els programadors del facebook tampoc. Deixa'ls uns dies, i ja ho arreglaran...

Així que li vaig fer arribar les paraules a través d'una altra amiga que em va confirmar que, efectivament, ni se li havia acudit.


Dies després, però, seguia sense poder-hi parlar directament, i començava a ser llarg i estrany per ser un error. Més estrany era, però, que just hagués desaparegut la nit del sopar, precisament durant el sopar. En algun moment entre aquell matí i l'hora en què jo arribava de nit a casa. En algun d'aquells moments en què ella no es pensava res i jo tampoc no li havia dit res encara. En algun moment probablement abans que s'acostés portant, probablement, una abraçada.
No tenia sentit. No n'hauria tingut ni tan sols pels que són fàcils d'ofendre, si imaginem i fem veure que haurien esperat prou com per adonar-se de tot això.

Què se m'escapava?
De sobte una imatge de gent deixant-se els mòbils se'm va barrejar amb el record de rebutjar una sol·licitud d'amistat. Confio profundament en la gent que escullo, però no sóc ingenu respecte qui mai no he escollit. Havia estat perquè el seu mòbil havia arribat a les mans equivocades? No sabia si era probable, però coneixia molt bé el motiu del rebuig, i sabia que això ho feia possible.
No sabia tampoc si estava essent injust, però tenia clar qui escolliria si havia d'arriscar-me a ser injust amb algú.
Deu ser que no es pot competir amb el ball de les patates...


Quan feia uns dies que seguia així vaig provar d'enviar-li un correu que, sorpresa, no va respondre.
"No l'haurà vist, no el deu fer servir gaire". Però clar, potser no sona tan convincent quan després d'un any i quatre o cinc canals de comunicació has arribat a la conclusió que no es mira el facebook (cap dels dos), no fa servir el correu i, a més, s'ha canviat el telèfon...
Surrealista. Surrealista si realment ha passat, i surrealista que no em costi més de creure. Surrealista també una frase sobre neveres i esmorzars que estranyament sí que va respondre, amb una naturalitat desconcertant, a través de l'ask. Preocupant que l'únic que m'ha respost en un any hagi estat en un portal de preguntes anònimes. Però divertit. I bonic de veure com es diverteix.


Amb tot, tanta dosi de surrealisme m'ha anat recordant com de fàcil sembla de vegades que és posar algú en contra els seus, sense que es qüestioni res, sense que es plantegi res. M'ha anat recordant la por de ser un dels seus, i de saber que es pot perdre una amistat d'una manera tan absurda. La por de pensar que potser, el que se m'escapava se m'havia seguit escapant.



Suposo que després de totes aquestes conjectures, totes aquestes vivències i pensaments al llarg de l'any, el que us intriga en el fons, el que deveu voler saber és què havia passat per sota el que jo veia, per sota el que jo pensava. Què havia passat en realitat...

...doncs la veritat és que jo també.

Hi havia una vegada, però en el fons no s'ha acabat.

Seguidors