Cercar en aquest bloc

S'està carregant...

dijous, 20 febrer de 2014

Quan "tan lluny com puguis" és gairebé "tot".

...i l'esbós d'una aventura esdevé una nova història.

Només hi ha una cosa que m'agradi gairebé tant com sorprendre, i és no aconseguir-ho.

Amb aquestes paraules vaig acabar un dia d'escriure històries que parlen soles, com un escriptor de noveles fantàstiques envoltat de personatges amotinats, escollint el seu propi destí ignorant la voluntat de la mà que els crea. I, tot i així, escollint un destí tan bonic que l'escriptor no té paraules per rebatre'ls, i en sap moltes, però cap de les combinacions sembla una raó prou bona per no deixar-los fer el que volen fer.


Aquest 27 vaig anar a Tor. Sí, a Tor. És un poble... pràcticament. És gairebé tan petit com el seu nom, però és eixerit, bonic i senzill. Té aquella tendresa de les coses imperfectes, aquell "ja m'està bé" de les coses que són autèntiques. Els carrers, curts i mig estrets, van amunt i avall, i de tort, en un lloc que de fora hauries dit que era pla. Les cases fan punxa a les cantonades i polígons d'ombres sobre el terra, i la llum del sol per les parets de pedra t'envolta de colors càlids, de colors de poble petit, de la calma de seure una tarda en algun lloc i contemplar el món sense pressa.

Tor... quan ho vaig sentir per primer cop vaig creure que era Torroella de Montgrí, com en un diminutiu fet a mida per a la gent de confiança. Resulta que és un poble a part, i pràcticament es pot fer una regla de tres amb els noms per saber la mida d'un respecte l'altre. Potser és que Torroella en realitat és una versió allargada de Tor... potser no. A Torroella diu que hi fan pizzes de pasta, i contra això no podem competir.
Clar que, d'altra banda, els que ho diuen no me les han ensenyat mai...
Potser és que a Tor feien galetes Pim's de pasta i a Torroella ho van engrandir.

No ho sabrem mai si no ens ho ensenyen, oi? ...o podem anar-ho a buscar.


Aquell dia vaig anar a Tor, i vaig anar-ho a buscar. No el misteri de les galetes, però sí un somriure incrèdul, que hagués bescanviat per una llarga abraçada i un "fa molt que no ens veiem".

Molt... 
Repassant per curiositat el significat d'aquest molt em topo amb un escrit de l'abril de 2011... aquell dia vaig anar a buscar un somriure que fa gairebé tres anys que no he vist, i pràcticament no n'era conscient. Suposava que seria molt, però estic tant acostumat a sentir a prop la gent que no veig sovint que ni tan sols me n'havia adonat.

Tres anys. L'última vegada que hi vaig parlar per internet va ser just un any abans, també pel seu aniversari, per dir-li que no tenia ni idea de com de poc havia faltat per què ens hagués trobat davant la porta de casa seva, disposats a emportar-nos-la a dinar. I llavors ja feia dos anys que no l'havia vist. I no, ella no en tenia ni idea, però vam haver de deixar-ho estar a l'últim moment. Suposo que tant de lluny sembla un comentari simpàtic i prou... qui aniria tan lluny, sense avisar, per algú a qui coneix tan poc?

Però, i si algú hi anés? Tan lluny, sense avisar. Per algú a qui coneix tan poc. 
Com se sentiria?
Seria lleig deixar sense resposta una pregunta tan emocionant...

Tenia sortint de montilivi un dilluns, un parell d'hores fins tenir classes al conservatori. Un dilluns 27. Havia planejat pel cap de setmana el mateix que l'any anterior, i altre cop no havia pogut ser. Tenia un GPS i un nom: Tor. No trigaria gaire a escriure'l, aprofitaria el temps que em sobrava per intentar-lo trobar.

Abans d'adonar-me'n estava llegint piles de noms estranys de pobles petits que s'acabaven poc després d'entrar-hi. Plovia, i la música de l'mp3, connectat al cotxe, jugava a fer joc amb l'emoció de l'aventura. Sortia de la rutina per anar a escriure una història, i quina història...

Era al cotxe, i em divertia per dins imaginant com la descolocaria trobar-me allà, enmig del seu poble, tres anys després. M'adonava que encara no havia aconseguit res, i que ja em sentia com si viatgés de tornada després del retrobament. Quina part de l'aventura suposava, doncs, la part de retrobar-se? Canviaria gaire el resultat si no la trobés?

Ja abans d'encetar el viatge sabia que trobar-la sense saber res era poc probable, i de camí m'havia adonat que havia deixat el mòbil carregant a casa: l'única manera de contactar amb ella sense saber on és. Tot el que tenia era un iPad sense internet... potser podia fer una foto del poble, com de coartada, i enviar-li d'alguna manera quan hagués tornat... 
Tant hi feia. Estava de viatge per sorprendre algú, i el més bonic era decidir anar-hi: com l'últim cop que la vaig veure, havia après quelcom valuós.

És a la tria on hi ha la força de l'aventura: la part emocionant és escollir viure-la.

Vaig arribar a Tor i vaig voltar una mica pel poble. Podia haver aparcat en algun lloc i caminar una mica a veure si trobava per casualitat alguna cosa, però pràcticament no tenia temps per ser dins el poble. Hauria tingut temps de trucar-li i felicitar-la en persona de tenir el mòbil, però no de jugar a detectius (i m'hagués agradat tenir temps de jugar a detectius), així que vaig passar per quatre carrers curts, i vaig veure un cotxe blanc, aturat amb els quatre intermitents en una pujada. Al seient del copilot, una noia amb cua girava el cap per parlar amb els del darrere. Podria ser ella, però no ho sabia. Amb temps podria haver aparcat i passar caminant, però sense temps i amb els vidres plens de gotes no podia saber-ho del cert. En tot cas, em serviria per deixar anar, com qui no vol la cosa, que havia estat a Tor.

Un cop a casa, vaig felicitar-la per internet, i li vaig dir que a la tarda havia vist una noia que s'assemblava a ella. "Ah si?", "Sí, a Tor". La conversa seguia, i jo em divertia afegint detalls sobre on i quan l'havia vist en lloc de confirmar que havia estat a Tor, intercalant a les seves preguntes el meu procés de descobrir que la del cotxe no era ella.
"A tor?", "Estaves a tor?", "En sèrio que eres a tor?".

Des de casa reia per mi en silenci, en part per l'emoció de dir-li que l'havia anat a veure, en part per la diversió de veure-la intentant assimilar-ho, intentant que li confirmés el que acabava de llegir, que no tenia cap sentit.

Moments després ja no preguntava. Potser la falta de confirmació l'havia fet descartar la possibilitat. En tot cas, vaig aprofitar per enviar-li la prova. Una fotografia de la parada del bus... de la parada del bus de Tor, a l'entrada del poble.
"Ala", "Que heavy".

Definitivament, havia entès que havia estat a Tor, que havia estat en aquest poble que és tan petit que la gent de fora hi és escassa. Havia estat al seu poble, a la vegada que hi era ella, tres anys després d'haver-la vist per últim cop.
Pero, per què? Encara hi havia una cosa que ella no sabia: no era casualitat.

"Pots imaginar-te què hi he anat a fer...", una frase misteriosa i reveladora, divertidament acompanyada per un riure malèfic entre parèntesis, i per una aclaració sobre mòbils que deia que no hi havia pogut fer res.
"Què, què, què?", "Què hi has anat a fer, llufo?", "Com has vingut?", "Estas tonto, eh".
El seu desconcert s'anava intercalant amb els meus riures, analògics i digitals, i amb un incís sobre la data confirmant l'inevitable: "No era un dia qualsevol...".


Sí, em va dir llufo. Crec que la part que més m'agrada de les sorpreses és aquest moment en què l'altre et tracta com si t'haguessis begut l'enteniment per haver fet el que has fet per ell. Com sentint-se tan afalagat que no sap com gestionar-ho i l'únic que té sentit és arribar a la conclusió que t'has tornat boig.

I no tinc clar que s'equivoqui. Potser hem de començar a tractar l'enteniment com un refresc. O com un te. O una o l'altra segons el fred que faci. Així ens el podríem beure sempre que vulguéssim i seria tot més divertit.


Aquell dia vaig anar a Tor, i vaig anar-ho a buscar. Ho vaig trobar? Qualsevol diria que no, però qualsevol no seria molt de fiar parlant de coses extraordinaries.

Potser sí que no ho vaig trobar tot. Però potser, parlant d'aventures, parlant de sorpreses, parlant d'amistat; tant lluny com puguis sovint és gairebé tot.

dissabte, 11 gener de 2014

Potser sí que tinc memòria pel que vull...

Sé que normalment per aquestes dates ja deixaria l'entrada pel 20 de febrer, com cada any, per fer renéixer el bloc el dia del seu aniversari.
Potser l'escriuria i la deixaria d'esbós, i aprofitaria per publicar-la en aquest dia que fa que torni a començar les meves visites a aquest editor de textos senzill, que em dóna una excusa per no permetre'm oblidar-me d'escriure de tant en tant les coses que em semblen importants. D'escriure-les en algun lloc, i per algú que probablement sóc jo mateix, però d'escriure-les: pensant en veu alta, i deixant els pensaments en llibertat, per si de cas algú que aquest cop no sigui jo troba un somriure en escoltar-les.

Potser no de la meva veu, però escoltant ressonar per dins la veu que llegeix les coses quan llegim en veu baixa, i els del somriure, desitjo, potser alguna cosa més, d'una manera especial.
Perquè m'agraden els somriures, però la gent els perd molt fàcilment.

He de dir que jo tinc una facilitat increïble per oblidar-me les coses: puc sortir de casa sense claus, i quedar-me tancat a fora durant hores (hm... si vull... eh?), i puc anar a un lloc i no agafar res del que necessito per fer el que he anat a fer al lloc en qüestió. Però puc fer totes aquestes coses, constantment, i tot i així no perdre cap somriure mentre les faig. No serà tan difícil, no? Si jo, que ho perdo tot, els somriures no els perdo mai... com s'ho deuen fer ells que ho tenen tot controlat, que no perden mai res, que no arriben mai tard i sempre ho agafen tot, per perdre'ls tan sovint?
Potser estan tan ocupats agafant les coses importants que s'obliden d'agafar els somriures.

...clar que potser és més important ser feliç que ser important. O potser l'únic problema que hi ha en tot aquest embolic és que no tenim ni idea de quines coses són importants, i sempre acabem agafant les coses que no ho són, oblidant-nos les que sí que ho són a la tauleta de nit... o al penjador... o a la butxaca.
Just aquí, al costat quan ens guardem les mans del fred, portant-les a sobre en tot moment sense saber-ho. Sense saber que tot el que necessitem per ser feliços ho portem a sobre, aquí, a la butxaca. Sense saber com de fàcil seria agafar-ho, i fer-ho servir, i com de fàcil seria ser feliços si sabéssim que tenim tot el que ens cal per ser-ho.
Però el "sé que tinc" el tenen massa ocupat sabent que tenen totes les coses que necessiten per fer alguna altra tasca més important, i jo entenc que no hi tinguin lloc per saber que tenen el que els cal per ser feliços, i que no tinguin temps per perdre mirant-se de tant en tant les butxaques.


Hm... tinc un problema quan escric entrades, i és que se me'n va l'olla (T'ho dic melindrosament, no t'ofenguis). No perquè digui bestieses, sinó perquè sovint acabo perdut enmig d'una pila de paràgrafs sobre una sola paraula que hauria de ser una sola paraula, i que hauria de formar part d'una història o d'una explicació en lloc d'acabar tenint una entrada sencera per ella sola. :)
I tinc una solució, que és escriure'n més. De fet, normalment és passar el que volia dir originalment a una altra entrada, mentre que la primera no té res a veure amb el que volia dir originalment.
Això té un perill, però, i és que cada vegada que comenci l'entrada original en una altra entrada nova, acabi parlant d'una altra cosa diferent, i no escrigui mai més l'entrada original. Val a dir que no m'ha passat mai.

gaire...
hm...

No, la veritat és que normalment d'una en surten dues i ja està. Suposo que podria evitar-ho limitant-me al pla original, però qui sóc jo per limitar la llibertat d'expressió d'una petita paraula innocent? Eh?
Sé que les històries han de tenir paraules per ser explicades, però de vegades també hi ha paraules que tenen històries per explicar. I tinc ganes d'escoltar-les.


Perquè us feu a la idea, la part del que he escrit que es correspon estrictament amb el que he vingut a escriure és la següent:

Sé que normalment per aquestes dates ja deixaria l'entrada pel 20 de febrer, com cada any, per fer renéixer el bloc el dia del seu aniversari.
Llarga eh? Doncs ara sí que no la podré allargar massa, perquè ja he escrit moltes coses a dalt, i no volem que els nostres lectors s'empatxin de llegir ara que fa molt que no els donem res de menjar... oi?

»Però aquest any (vaig a continuar-la ara que puc) faré una excepció i començaré a escriure abans, perquè tinc una història molt especial que m'agradaria escriure per l'aniversari... dues vegades. Una al món i una al bloc, perquè encara no l'he escrita a cap dels dos llocs.

De moment no sé com serà la història, però sé que serà bonica, que parlarà de sorpreses, i que l'únic que m'he d'emportar per anar a escriure-la és un bon grapat de somriures.

...en teniu?

Seguidors