Cercar en aquest blog

S'està carregant...

dissabte, 20 de febrer de 2016

A cegues en una mirada

Aquest dijous* vaig anar a Torroella, el poble de les famoses -malgrat misterioses i qüestionades- pizzes de pasta, i també el poble d'unes curioses i menys famoses creps, no tan cruixents com diuen, però potser sí que tan bones; i allà, en aquest poble pràcticament desconegut, berenant amb una amiga pràcticament desconeguda, d'alguna manera vaig sentir-me com a casa.

*En realitat fa mesos, a principis d'estiu, però vaig marxar de vacances i l'entrada es va quedar penjada. La recupero per l'aniversari del bloc, en aquest intent anual ja gairebé tradicional de reviure'l de nou al febrer.

Fa més d'un any, al febrer, parlava d'una amiga que feia molt que no veia. Un molt que llavors eren tres anys, i que tot i així no semblava gaire un molt, per aquest estrany costum meu de recordar les persones importants i sentir-les a prop faci el temps que faci que no les veig.
Fa més d'un any, al febrer, parlava d'una amiga que feia tres anys que no veia. Tres anys que eren molt, i que dijous eren més de quatre, i que seguien sense semblar molt. Però ho eren, i aquest lloc entre dos mons, tangents en un sol punt, imaginava un berenar i somreia, en adonar-se que retrobada és un concepte estrany quan parles de coses que no s'han perdut mai.

I qui podria perdre's, en un lloc que no és espai?


Fa més de quatre anys, aquesta vegada al març, parlava d'una amiga que havia anat a veure a un poblet de per allà dalt. Una noia de les Orquestrades que amb prou feines coneixia, però a qui considerava una amiga de veritat perquè alguna cosa a la seva mirada quan la vaig conèixer em va dir que ho era.
Aquell març, fa més de quatre anys, anava a veure en un concert una amiga de veritat que encara no havia tingut temps de descobrir que ho era. Però hi anava. Confiant pràcticament a cegues en una mirada, o en algun d'aquests somriures que es regalen amb els ulls.
Confiant, en el fons, que era possible distingir sense saber pràcticament res més la manera de mirar de les persones especials.


Aquest dijous vaig anar a Torroella, i hi anava a berenar amb el record d'una mirada; amb una amiga que s'ha acabat convertint en paradigma de l'amistat que no necessita ser a prop ni ser sovint.
I una part de mi tenia por de les expectatives.

Por d'haver construït tant al voltant de les persones com ella. Por d'haver posat al bell mig de tot el que crec sobre l'amistat la incertesa de confiar cegament en persones que pràcticament no conec, només perquè el cor em diu que sóc prou bo observant i entenent com per saber del cert que hi puc confiar.

I por de ser conscient que tot el que crec depèn de què les persones especials segueixin essent especials sempre, passi el que passi, d'alguna manera.


I enmig de la il·lusió, enmig dels dubtes, la vaig trobar.
...i hi era.


I mentre berenàvem m'envaïa aquesta sensació de quan fas un intercanvi i et toca una família bona.
Aquesta manera com no coneixes ningú, ni saps on és res, ni quan es dina, ni què fer quan et despertis i siguis l'únic llevat; i com, tot i així, t'acullen tant des del primer moment que fan sense adonar-se'n que al bell mig d'un món desconegut et sentis de debò com a casa.

I d'alguna manera, descobrir tan senzilla i evident l'amistat que compartíem va ensorrar del tot els dubtes. I la caiguda va fer tant soroll, i el soroll va ressonar tan lluny, que tot el que crec sobre amistat en va sentir la melodia.

I la tinc al cap, avui, encara, i era tan bonica que la seguiré buscant, sempre, arreu on vagi, rere els ulls desconeguts de les persones especials.

divendres, 20 de febrer de 2015

Deu ser cert, que es fan esperar

Tenia un per ella, encara, feia temps. Feia tant temps, de fet, que tenia un, que havia tingut temps de tornar-ne a tenir dos, quan se li va trencar el braçalet i me'l vaig emportar a casa per encordar-lo de nou. Vaig tenir dos, i vaig intentar no tornar-li el braçalet sense l'abraçada, fins que em vaig adonar que la primera abraçada ben feta potser no era igual de bonica si la feia per recuperar un braçalet, així que li vaig tornar el braçalet sense demanar res, i vaig guardar-me l'abraçada esperant que un dia la volgués.

Es diu Neus, i no li van gaire, les abraçades. Crec que sé per què, però entraria en un escrit sencer que sospito que escriuré quan la vegi descobrir-les. No li van gaire les abraçades però, en canvi, sovint em sorprenc adonant-me de com de fàcil és voler-la abraçar.


Poc abans de l'estiu, en un nou afany de presentar les persones especials entre elles, pujàvem a Girona amb aquella nena de 43 anys de què parlava fa temps, la Mercè, per dinar els tres a la Dolce Vita.
Recordeu "Això és la Guerra"? encara ho és. La Neus tenia un compte pendent d'aquella vegada, i venia disposada a tornar-s'hi. El que desconeixia, però, era la meva companya de viatge i la seva inexplicable habilitat per aconseguir pagar sempre, en qualsevol situació.


Tot just havíem acabat de dinar i l'única que la podia impedir pagar havia marxat un moment a rentar-se les dents. De fons gairebé sonava la melodia de missió impossible mentre orgullosa treia el moneder, i jo començava a entendre el que pretenia.
En una quedada normal, amb algú diferent rentant-se les dents, ho hauria intentat impedir. Hauria, probablement, intentat convidar jo només per respondre a aquest intent seu de no pagar cadascú la seva part. Aquell dia no. O pagava ella, o la Mercè tornaria de rentar-se les dents, i ja seria massa tard.
Era una treva obligada, per un objectiu més important.

Va dubtar un moment, la vaig animar a afanyar-se i per un moment vaig creure que podíem guanyar. Quan finalment va travessar la porta, al final del passadís una figura li feia un somriure, orgullosa, aixecant els dos polzes per fer-li entendre que tot estava sota control.

...
A finals d'estiu, tot xerrant amb aquesta espècie de molesta pagadora professional un dissabte al migdia, vam decidir de sobte que aniríem a Girona a dinar, el mateix dissabte al migdia. I hi vam anar.

Solen anar així, de fet, les quedades amb ella: anticipar porta molta feina, i jo no acostumo a saber massa què faré al cap d'un o dos caps de setmana, així que anar sobre la marxa ja ens va bé.
Suposo que és una cosa que s'hauria de poder fer amb tothom, i m'agradaria poder-la fer amb tothom, però la majoria de la gent està tan acostumada a les agendes i a la previsió que els costa molt canviar-ho tot sobre la marxa, decidint a última hora.

A última hora que és, de fet, quan vam avisar la Neus. Sabíem que no era fàcil quedar amb ella amb tant poc temps de marge, però ja feia tot l'estiu des de l'altra quedada i a Girona hi anàvem igualment, així que només es tractava de saber si s'hi apuntava o no... o això crèiem.

Sabíem que era a Platja d'Aro amb la seva tieta, i que tornava a Girona a quarts de cinc, així que vàrem dinar sense ella i ens vam quedar a esperar-la per trobar-nos per berenar.
Quan ja eren un quart de sis, tot just sortien cap a Girona. La Mercè anticipava caravanes, i tenia raó.
Atrapada en un cotxe lent ens preguntava a quina hora havíem de marxar, i a Girona deliberàvem mentre la cosa s'anava posant interessant. Preferia a les vuit, em deia. Fosc no. Tenia feina i no volia tornar tard, i les vuit semblava una bona idea.
Quedem de set a vuit, i llavors ja veurem si la convencem per tornar més tard. 

No era una opció dolenta, però a la Mercè ja hi havia una altra opció que li rondava pel cap...

L'altra vegada, just abans del dinar, ella, fan incondicional de les abraçades havia fracassat estrepitosament en un ingenu i absurd intent d'abraçar la Neus, i volia la revenja. Volia marxar a les vuit, sí, però potser a canvi d'una abraçada llarga per cadascú es podia permetre el luxe de tornar una mica més tard, i allargar ja fins les nou...

Això és xantatge!, deia. I a l'altra banda rèiem mentre li confirmàvem que, en efecte, tenia raó.


Altra vegada, vàrem fer temps. Una hora i mitja de temps. Tot i això, va ser divertit. A Girona hi ha una botiga plena de coses lletges i estranyes, amb etiquetes plenes de preus desorbitats. Vam descobrir-la i vam riure molt. Vam riure tant, de fet, que no ens vam adonar que el surrealisme d'aquella botiga estranya ens acompanyaria la resta d'aquella tarda tan peculiar.


Al final va arribar, gairebé a dos de vuit.
Sento arribar tard.
Venia de la piscina.


De la piscina.

Però eren a la platja, no? Sí, eren a la platja.
I venia de la piscina.
...
?


Si no ho acabeu d'entendre no patiu massa, perquè nosaltres tampoc. No tenia cap mena de sentit, i no hi ha cap mena d'història aclaridora al darrere que us hagi d'explicar per acabar de lligar caps. Era així. Surrealista i prou.
No ens va molestar, però. Només érem allà, i no enteníem què passava. Era surrealista, però no era molest. Era surrealista i prou. I no ens quedava gaire temps, així que no vam pensar-hi massa, i vam començar la quedada de debò.

Vam anar a fer un volt amb ella i vam parar per fer un te fred. Ens havia fet esperar tota la tarda, i en va tenir prou de vint minuts per convertir-ho en un dia preciós. No sé com ho fa, però últimament ho fa bastant, i pel que sembla li surt prou bé.
Fa poc li vaig presentar el meu millor amic, i altre cop; tota la tarda esperant-la, desesperats, i ella sobre la marxa anar trobant coses a fer. Jo crec que li surten més plans dels que té temps de fer, i li sap greu dir que no, així que acaba fracassant en un intent desesperat de no haver de renunciar a res.

En tot cas, al final va arribar, vam passar amb ella una estona curta al final i d'alguna manera vam acabar acomiadant-nos amb ganes de repetir.
Desconcertant.

Ens va dir que no li sap greu, de fet, arribar tan tard, perquè sap que jo no m'enfado. I suposo que m'ho he buscat, perquè li vaig dir moltes vegades quan es preocupava perquè la convidava i no podia venir.
"No et convido perquè vull que vinguis, et convido perquè vull que sàpigues que m'agradarà si vens."
...ara suposo que hauré d'intentar que entengui que és millor que digui que no pot si no pot, pas que dir que pot, sense saber si podrà, i després intentar poder i no sempre aconseguir-ho. O que digui que no pot, i després intenti poder, i si al final pot, que digui, al final, que pot. Llavors improvisaríem, i l'aniríem a buscar. Probablement seria més pràctic, improvisar és el que fem bé.


Malgrat sovint ens faci perdre el fil...

Vam anar a fer un volt amb ella i vam parar per fer un te fred. El que no vam poder parar és el temps, però, i van acabar arribant les vuit, que ja feia estona que esperaven a la porta.
Amb les vuit, tocava negociar. La Neus, que se les sap totes, ja es posava a prova intentant descobrir quanta estona extra podia aconseguir que ens quedéssim només a base de marejar la perdiu. I no era poca. Portàvem un quart d'hora xerrant quan vam entendre què passava: ens estava enredant.
La jugada havia estat bona, però ens tocava contraatacar. Vam estar una estona fent veure que marxàvem, mentre ella anava desfent l'escac. Quan vam veure que no funcionaria, vam marxar de debò.
O això preteníem quan, de sobte, va acceptar.


Una abraçada llarga per cadascú... que difícil, però que bonic. Ens va confessar que, malgrat li costa, té ganes d'aprendre'n.
Fa temps va decidir no deixar que la por l'allunyés de les coses valuoses.


A les nou, la vam acompanyar fins la bici i vam quedar en passar per casa seva abans de marxar, que ens donaria un tall de formatge de les granges on havia passat l'estiu.
Vam anar-hi, i després de donar-nos-el, ens va abraçar.

Una abraçada llarga, per cadascú. Una abraçada perquè volia. Una abraçada que ens va fer entendre que el formatge no era l'únic que ens emportaríem d'aquella tarda tan especial.

Tornàvem a casa, i venia amb nosaltres el silenci bonic de les coses senzilles. Al llarg d'aquell viatge, un atac repetit dels records d'aquell dia em somreia amb paraules que no eren per mi.


Tres anys després, tens tres, tu.

Seguidors