Però tu què vols ser quan siguis gran?

Últimament sembla que he generat una quantitat important d'incomoditat en la gent que m'envolta arran de com he escollit viure ara que he "acabat" els estudis i m'ha tocat triar.

Però tinc la sensació que tota la idea aquesta de què els estudis es poden "acabar" és una espècie de trampa profunda que evita que la major part de la gent segueixi aprenent un cop deixa d'anar a l'escola (en qualsevol de les seves formes) per tal de començar a treballar en quelcom a temps complet... i per altra banda, tinc la sensació que treballar en quelcom a temps complet és una espècie de trampa profunda que evita que tan sols et plantegis seguir aprenent, donat que tampoc tindries una quantitat excessiva de temps per fer-ho, en cas de creure que és encara necessari.

Feia temps que pensava (i deia) que l'únic que volia quan acabés la universitat i el màster, era comprar el meu temps lliure. És a dir, treballar d'alguna cosa que em semblés interessant, però només a mitja jornada, de manera que pogués dedicar l'altra meitat de la jornada a fer el que fos que em cridés l'atenció en cada moment (i sense sentir-me culpable de què tot plegat depengués dels diners dels pares per a ser sostenible).

Així que el meu pla a llarg termini arrelava en la idea que m'agraden massa coses diferents com per escollir-ne només una per dedicar-hi la vida sencera (renunciant a tenir temps per explorar la major part de les altres). La qual cosa seria especialment greu si tenim en compte que seria incapaç de desprendre'm de la música, i que per tant, el segon pla d'una hipotètica jornada completa hauria d'acabar indubtablement dedicat a aquesta. 

...i tenir lliure només el tercer pla resultaria desesperantment pobre per a qualsevol cul inquiet com el que escriu aquí cada febrer.

Tinc i tindré sempre ganes d'aprendre, d'escriure, de fer música, de dibuixar, de compondre, d'afrontar reptes, d'inventar, de dissenyar...
Necessito temps per a l'art i la creativitat, com a requisit bàsic per viure. I així, res del que m'agrada podrà ser mai tot el que faig.

L'any passat vaig acabar renunciant a fer un doctorat amb beca (amb sou), que tothom pensava que havia de fer, purament perquè hauria significat blindar a la meva agenda tres anys fent a jornada completa només una de les coses que m'agraden. Purament per no renunciar a la opció d'agafar una feina a mitja jornada més endavant (una feina que deixés espai a les altres coses interessants), en cas de tenir-ne la oportunitat.

I al final, no sé com, en van sortir dues. I de fet tinc la sensació que en realitat és difícil no trobar feina quan portes tota la vida aprenent tot allò que et resulta interessant. El que no està tan clar és quina feina serà exactament, però probablement és aquest exactament el nivell d'atzar que cal si vols que la vida sigui divertida i interessant.

Les que m'han tocat ara (i que mantindré si l'any que ve m'hi volen) són senzilles. Poc a veure amb el que he estudiat (a menys que considerem que les matèries de ciències -o el curset de monitor- són de fet "quelcom que he estudiat"), però sí molt a veure amb les coses que m'agraden, i alhora en profund contacte directe amb persones, que és una cosa a què no parava molta atenció jo a l'hora de buscar, però que hagués trobat a faltar bastant en bona part de les altres opcions (i per descomptat en cas d'haver acabat fent d'investigador en un doctorat com el que se'm plantejava).

I com no podia ser d'una altra manera, juntes no sumen massa més que mitja jornada, i per tant deixen espai a per fer tranquil·lament l'últim curs que volia fer del conservatori, incloent a més les assignatures de composició que tenia ganes de fer bé.

I evidentment, una mica de temps extra per aprendre, per llegir, per jugar...

I per veure com una decisió que a mi em sembla tan senzilla i tan evident, d'alguna manera incomoda els altres. Perquè sembla que allò que et fa guanyar diners no és prou si no és (d'entre les coses que saps fer o que podries aprendre a fer) la que te'n faria guanyar més. I perquè sembla que sempre hauries de voler fer les coses que et fan guanyar diners tan sovint com en fossis capaç.

Renunciant (en gran part) a la resta.

...

Així que l'última setmana, un mínim de tres persones diferents m'han preguntat que "què vull ser quan sigui gran".

I, no em malinterpreteu, em sembla una victòria que estiguem d'acord en què no ho sóc encara. Però ja em sap greu anunciar que no m'interessa, ser gran.
Vull ser feliç, vull ser atent, curiós, interessant, entregat, creatiu... només vull créixer si créixer significa fer-se millor¹.

Però potser no és això el que volen preguntar-me, en realitat. Potser el que volen saber és de quina manera m'agradaria guanyar diners en el futur (quan deixi de fer el que faig ara, que els sembla massa estrany, senzill i poc ambiciós com per ser definitiu). I per tant és només que la pregunta ja fa temps que la fem d'una manera poc encertada.

I potser el que sóc i la manera com guanyo diners seran coses diferents, al cap i a la fi.

...

O potser el problema de tot plegat és que d'alguna manera sentim el temps lliure com una manera de desaprofitar l'existència (o de desaprofitar el talent, que també l'he sentida aquesta, últimament). Com si fos una ofensa cap al món no donar-li tot el que podríem donar-li si fossim tan productius com podríem ser fent una de les coses que ara millor sabem fer. O com si estiguéssim renunciant a l'oportunitat d'aconseguir ser una petita mica més rics cada dia que passa que no el treballem sencer.

Però potser als diners que els bombin, i a la productivitat també.

A mi parleu-me de reptes. De cada manera estranya i mig boja que us passi pel cap de fer el món una mica més bonic. I seré allà. Faré temps per escoltar-vos, i apunts per saber el camí.

Però guardeu-me temps per veure'ns, si és que no veniu amb mi.

Si aquesta entrada estigués en castellà, us explicaria just aquí la diferència abismal que s'amaga en la proximitat de les frases "hacerse mayor" i "hacerse mejor", però com que està en català no us amagaré aquesta informació per sempre i no la sabreu mai muajaja sóc un gamberro.