Cercar en aquest blog

dijous, 18 de setembre del 2014

Una petita guia per a sentir-se molt poderós.

o "com escollir bé els valors de l'aprenentatge".


Us heu fixat que en algun moment de la vida la gent passa d'aprendre les coses a dir "això jo no ho se fer"? És curiós, no? Què ho fa? Quan passa? Pels nens petits és evident que les coses que no saps fer les has d'aprendre. Per què per als adults no? És més, entenc que els nens aprenen de tot sense plantejar-se si ho volen saber fer o no (perquè aprendre és divertit, i tot això, però ja tornarem aquí després), però els grans, encara que no ho vulguin fer tot, hi ha coses que sí que volen fer, i que no fan perquè no en saben. Com?

És com si la millor excusa que se'ls acudeix per no aprendre'n és dir que no en van aprendre... doncs hi ha gent que sí que en va aprendre. Ells ho fan perquè en saben, suposo... no? 
En devien aprendre dins el termini, potser. Hm... a mi encara no se'm deu haver acabat, perquè de moment no ha vingut ningú a prohibir-me aprendre res. O potser és que vaig aprenent les coses quan toca. Hi ha un termini per cada cosa? O és un termini general, que ve i diu: "tu, ja n'hi ha prou d'aprendre, ja t'has passat, a partir d'ara toca no saber. Si et pregunten, tu no en saps. S'ha acabat, ja, això... hm..."
...?

No ho entenc. És difícil? És a dir, està clar que és difícil, si no ja en sabríem tots, però... és insuportablement difícil? És tan difícil que me quiero morir? És tan difícil que no val la pena passar per aquest trist, dur, aspre i solitari mal tràngol d'haver d'esforçar-se per, després, saber-ne? (Per què m'ho fas, això? És que vols veure'm patir?) ... Potser ens hem posat una mica dramàtics, no? amb tot això d'aprendre.

Potser.


No ens enganyem, és frustrant. Sí, és frustrant, començar a aprendre una cosa absolutament de zero. Patètic, fins i tot, de vegades. I què? No pots suportar-ho? Plega, però no diguis que no t'hem avisat, perquè a l'altra banda del camí hi ha una brutal sensació de poder, de capacitat, que ve, precisament, del fracàs de les primeres hores. D'adonar-te que fa una setmana, dues, un mes, eres patètic, lamentable, i que ara pots fer coses que veies fer als altres i que t'al·lucinaven. D'adonar-te que, de sobte i sense adonar-te'n, has passat a ser tu, l'al·lucinant.

És aquesta, la recompensa. Amb tu i per a tu. Aprens per sentir-te poderós. I ja està. No deixis que t'enganyin fent-te creure que serveix per altres coses... com a l'escola:
- I això per què serveix?
- Per aprovar.
I un be negre! I aprovar per què? Per passar de curs, per arribar al batxillerat, per treure-hi bona nota per fer una bona selectivitat i entrar a la carrera que vols, de manera que puguis treballar per guanyar diners per comprar-te coses per ...hola?

I he d'hipotecar tota la meva vida, ara, perquè tu creus que aprenent això tindré diners de gran? No no no. Això et serveix ara. 
Això et serveix, com a mínim, per què quan facis l'examen (que de moment sembla que se n'han de fer) et sentis poderós. I és una oportunitat preciosa, perquè la sensació d'estar fent un examen i adonar-te que ho saps fer tot és genial. La calma interior i la seguretat que et regala passar una hora en silenci fent coses que saps fer i que saps que estàs fent bé... una hora. Tota una hora (com a mínim) per adonar-te d'algunes de les coses que pots fer, per ser conscient d'alguns dels teus poders.
Això, és gaudir aprenent.


I direu: i les notes, doncs? Què passa amb les notes? Passem de les notes? 
Que les bombin, les notes. Si no són musicals no m'interessen. Sabeu per què?
Quan t'agrada aprendre, treure bones notes és només un resultat inevitable d'haver gaudit aprenent.
"Això ho dius tu perquè les treus". No. Al contrari, les trec perquè penso així, perquè gaudeixo aprenent, perquè les notes no m'interessen gens en comparació amb les oportunitats d'aprendre, de manera que aprenc, i com que he après, les trec. 
Tot va relacionat. Si estudies per les notes, aprendre no t'interessa tant (perquè l'objectiu d'estudiar és un altre), de manera que acabes aprenent menys, i les notes que treus, en conseqüència, acaben essent més baixes.


Hi ha una cosa, però, en tot això, que ha quedat penjada: d'acord, aprens per sentir-te poderós, per sentir-te capaç, per adonar-te de fins a quin punt en saps i de fins a quin punt ets bo... 
On deixa això la humilitat, doncs? Què passa amb la humilitat? ...que la bombin, la humilitat (tal i com la coneixem, al menys). T'han enganyat (també), amb la humilitat.

La humilitat és per fora, serveix per fora. La humilitat per dins no serveix de res. 
Has de saber que ets bo. Has de saber que ets bo fins i tot quan encara no ho ets. Has de saber que ets boníssim aprenent, el millor, i que això et permet arribar a dalt de tot de qualsevol habilitat que et proposis si practiques suficient. Has de saber que ets el millor, el millor en tot, però que encara no es nota, perquè encara no has practicat prou.
La humilitat només té sentit per fora. Serveix per saber que (de moment) hi ha gent que ho fa més bé que tu. Serveix per saber que sempre podràs millorar i, sobre tot, la humilitat serveix per encoratjar els altres, per donar-los la mà, per ajudar-los a pujar. Per aconseguir que sàpiguen que si en saps és perquè ho has volgut, i que això fa que ells puguin ser tan bons com tu (o millors) si s'ho proposen.

Ens han ensenyat que la humilitat és per igualar les persones, però ens han mentit sobre a quin lloc.
Ser humil no ha de voler dir rebaixar-se, creure menys de tu, posar-te per sota: ser humil ha de voler dir aixecar els altres, creure tant dels altres com has cregut de tu, i aconseguir que ells també ho creguin.

Ser humil ha de voler dir no intentar fer creure els altres que ets l'únic que ho pot fer. Només això.

Ara mateix la humilitat quasi sempre serveix per rebaixar les persones, per posar un límit en fins a quin punt creuen en sí mateixes, perquè "està malament" creure massa en tu. Necessitem més persones que facin servir la humilitat per aixecar el món, per aixecar la gent, per descobrir ulls fascinats per les coses que els han vist fer, mirar-los, i donar-los la bona notícia:

Tu. Sí, tu. Tu també ho pots fer.

La pregunta és... t'atreviràs a intentar-ho?

Seguidors