Estrelles, Guardians del Cel, i el temps que neix a les abraçades.

21 de Maig - 21 de Juliol

Expliquen que existeix, enmig de l'entramat d'estels, un poble. Un poble estrany i potser curiós. Un poble bonic i potser per a tu invisible; doncs tot i ser dels pocs que aixequen els ulls al cel, també a tu t'és complicat buscar entre un estel i l'altre, perdut sempre entre la bellesa d'una nit eterna, que reneix inesgotable cada volta que es retira el sol.

Sàpigues, però, tot i ser-te difícil veure'l ara, que tal vegada el veuràs; aquell dia que et perdràs en la immensitat dels estels per última vegada, doncs de llavors endavant no sabràs més que trobar familiar cadascuna de les espurnes que t'acompanyaran per sempre, en un viatge on cada cop que miris el cel només sabràs veure-hi el lloc on sempre has viscut.

I quan et trobis, en alguna constel·lació que hauràs mirat per atzar, i descobreixis en tu una part d'aquest poble que creies haver oblidat, recordaràs les paraules d'un conte que només vas sentir una vegada. I que no saps quan, ni de qui. I que mai vas entendre per què el recordaves de tant en tant. Perdut entre pensaments de paraules felices, i històries. Fixat paraula per paraula, idèntic, tal com te'l van explicar. Aferrat d'alguna manera impossible en l'invisible d'un racó perdut en els carrerons més solitaris de la teva ment. 

Un racó fosc on no fa por, perquè allà les paraules parlen d'estrelles.

---

"Hi ha, en un dels bells mitjos de l'univers, un poble. Un poble estrany i curiós. I preciós, doncs els seus habitants van tenir una vegada tot el temps del món per a fer-lo bonic.

Una vegada, quan no hi havia vegades. Ni històries. Quan s'escrivia amb paraules de moments sobre el paper de la vida la primera història. Quan no existien els escrits per viure; i només hi havia al món, en un sol lloc de l'univers, dues vides per escriure.

»Diuen d'aquest poble, i d'aquesta vegada, que van néixer al principi; abans dels temps. Quan el món era, encara, només espai, i la quietud impertorbable es mantenia ferma en un silenci inacabable.

Allà, enmig del tot, en el moment infinit de l'eternitat efímera; la quietud tensa, poderosa, d'haver negat el temps a un món constantment frustrat, amb ganes d'esclatar en una dansa inaturable de girs, de voltes, de vida i de moments.

Allà, en un estel, o en dos, o en cap, una primera espurna, un sospir del món, una glopada d'aire precipitada d'un món que no havia tingut tan sols l'oportunitat que fos temps allò que havia passat sense respirar. Naixia el temps, màgicament, en un sol lloc massa ben escollit. I amb tan mala sort de ser estrany en aquell món, que la quietud es va imposar inflexible i l'univers va tremolar immòbil entenent el mal de cap d'aquells que beuen aigua després d'haver deixat passar massa moments.

I aquell esclat del temps desafortunat que mai va arribar a veure la llum va retornar, resignat com un rellotge que ha de comptar ell mateix el temps que li falta per començar a funcionar, i va recollir-se en dos cossos; el temps, la vida. Els primers Guardians del Cel.

»Van aprendre, amb el temps que ells mateixos portaven dins, a caminar, i a entendre's. I a apreciar la bellesa d'un món nou al qual sentien voler-hi pertànyer, doncs les inquietuds del temps existien entre les pròpies seves, i el desig de què va néixer el temps es mantenia inesgotable en una obstinada perseverança que només pot entendre aquell que té tots els instants del món.

»Van passar llargues estones que el món encara els enveja i la quietud encara els retreu, parlant llargament, amb simplicitat, sobre les coses que veien. I així, amb la curiositat d'un nou nascut, amb la sort de ser els primers en poder observar els racons més bonics de l'univers, van construir un poble, poc a poc i en un racó petit i conegut, un poble des d'on llançar la seva mirada als estels, des d'on comprendre els misteris de la bellesa, i on preguntar-se els perquès del món. Un lloc on potser, en algun moment de la nit eterna podrien comprendre el perquè de la seva vida, dels seus moviments, i amb aquests el perquè d'aquella imparable quietud que governava l'únic instant que hi havia en tot.

»Van construir un poble. Un poble en forma d'esfera per poder observar en totes les direccions del cel, i dividit en dues meitats per un carreró principal, que deixava quatre edificis mal comptats a cada banda, separats i a mig camí entre el desordre i una aleatorietat artística que semblava fer joc amb el detall i la cura amb què havia estat dissenyat cada edifici.

Des de cadascuna de les dues bandes un dels dos s'estudiava el cel a la seva manera, observant la seva meitat, intentant entendre-la per poder-la explicar a l'altre el millor possible, pretenent obtenir entre els dos una idea general d'allò a què havien de pertànyer.

»Van anar omplint, amb la paciència i la precisió d'un expert afinador de pianos, la paret interior d'una gran esfera buida, pintant punt per punt cada tros petit del cel. I no va ser fins haver passat molt d'aquell temps que el món no tenia, que van tenir dibuixat fins al més petit estel, en l'obra d'art més preciosa que ha existit sempre i que ha existit mai. En la primera obra d'art, tan primera, que el món no ha tingut el goig de veure com va començar.

»I així, potser amb el temps marcat per la vida, potser amb la vida marcada pel temps, van anar acostumant-se a ser els encarregats de cuidar dels estels. I van entendre que el temps, que la vida era allò que els feia especials, diferents del món; i van entendre que el món era massa especial com per no acabar acollint la vida, en algun instant.

I un dia, o potser un moment, escoltant el silenci de la nit eterna ella va preguntar-se encuriosida com canviaria el món si tingués l'oportunitat d'explicar allò que durant tants instants havia hagut de callar. I en les paraules que el món no havia pronunciat mai hi va sentir un desig de moure's; i seguint amb la mirada aquell moviment que faria el món de tenir el goig de viure el temps, va descobrir els estels de cada meitat del món confonent-se en una mateixa cosa.

»Aquella línia, aquell carrer principal es tornava absurd, i la vida, en el món, es descobria com un entrellaçament, com una entitat única, com un tot en què cadascuna de les meitats desitjava formar part de l'altra, en un gest sincer i profund on s'acollien mútuament i tendre.

I així, va travessar el carrer. Com tantes vegades, o potser no. Aquest cop portava als ulls una espurna, la intuïció que havia descobert alguna cosa important.

»El va trobar assegut a terra, mirant el cel. Com tantes altres vegades. Atrapat en la recepta perfecta d'admiració i curiositat. Sentint els estels, completament immers en els detalls de cada espurna, però, tot i així, com sempre, prou atent per sentir l'arribada suau d'una amiga que, en no existir al món més amistats, amb el temps havia arribat a fer-lo pensar que tota amistat era així de meravellosa.

»En sentir-la, encara mig de lluny, la va acollir amb una mirada i mig somriure abans de seguir, després d'entendre que s'havia sentit acollida, perdent-se entre els petits punts de llum.

»Dreta al darrere, amb tranquil·litat es fa mig somriure sincer, per ella mateixa, mentre posa suaument el palmell de la mà dreta a l'espatlla esquerra d'ell.

En sentir la mà es gira a mirar-la, i aixeca el cap buscant-la, intuint un somriure, com si hagués estat capaç de percebre el d'ella i el volgués respondre. I en els ulls que veu ara troba la mirada que fan els nens petits quan et sospesen sense amagar-ho, sense dissimular, quan s'adonen que has trencat el seu esquema de preferències o la seva manera d'entendre el que ets, i et miren fixament als ulls, amb una espurna de dubte, curiositat i emoció, mentre es plantegen quin lloc ocupes en realitat, dins el seu món.

»I com si seguís l'espurna s'aixeca, intentant desxifrar una mirada que no havia vist mai abans. Es nota en ella que està reflexionant sobre alguna cosa, però dóna la sensació que no acaba d'adonar-se que ell realment és allà, com si en aquell moment només formés part de la seva reflexió i, en lloc d'imaginar-lo, com que el té al davant, senzillament el mira.

»Havien estat ja tants instants que, amb el món aturat, eren només per ells dos, i fins aquest no en van començar a ser conscients. Fins un dels últims que el món admetria no haver pogut compartir amb ells. 

Un moment que semblava falsament haver retornat a la primera quietud. Un presagi veloç de la llum d'una espurna en uns ulls brillants, dibuixava al futur la primera abraçada.

»Va fer una passa i mitja endavant, i enmig d'un d'aquests gestos que en aquests moments d'emoció es tornen mig automàtics, va sentir un sospir del món en acollir-lo entre els seus braços.

Va tancar els ulls i en aquell instant, en la primera abraçada, en la quietud i el silenci; sense sorolls ni moviments, l'únic que hi va quedar va ser el temps.
I no el necessitaven.

»Podien sentir el vaivé del diàleg dels batecs del cor, i com les seves respiracions cada cop eren més a prop de ser la mateixa, fonent-se en una de sola. Podien escoltar els colors de la vida i sentir de fons el despertar del món. Podien sentir que s'aturava el temps. I s'aturava, doncs aquell temps, el seu temps, tot el temps que no els calia, s'escapava, omplint al seu pas tots els racons del món.

I així, nascut d'una abraçada, el temps va recordar al món el seu desig més profund; i entenent el temps, entenent la vida, el món per fi els va deixar néixer.

»I en aquest mateix moment, en un punt imprecís de l'univers, en un dels seus bells mitjos, en un estel, o en dos, o en cap, s'abracen els primers Guardians del Cel. I somriuen alhora sense saber-ho: compartien la vida: temps i espai. I el que els unia, no era cap d'aquestes dues.

»Diuen que existeix, allà on va néixer el temps un poble. Un poble estrany, curiós i preciós; doncs els seus habitants saben que la vida, que el temps neix a les abraçades. I, tot i que nosaltres, per falta de valor, per por o per vergonya, sovint les deixem escapar; ells, cuidant del món, del temps i de la vida, des que va començar el món no n'han deixat escapar mai cap."

David Ruscalleda, 2012

Un toc de regadora.

Com que no sé quan trigaré en acabar el post que estic escrivint, volia deixar una marca aquí, potser per avisar, potser per justificar una mica la meva absència; i també per fer una prèvia del que estic escrivint i tinc pendent escriure.

Aquests dies, diria que des de finals de maig, potser, he estat venint al bloc amb la intenció d'escriure una història curta, ja que uns dies abans m'havia vingut al cap una idea, un concepte que em va semblar interessant de desenvolupar i explicar en forma de llegenda.

Aquesta manera d'escriure que necessiten les llegendes, però, tan minuciosa i de paraules tan ben escollides, m'està portant més temps del que creia. M'hi poso de tant en tant algunes tardes i quan m'hi poso acabo fent servir moments al llarg de tota la tarda, per acabar només amb dos o tres paràgrafs més que el dia anterior. A més, no tinc estructurada del tot la història, i el fet d'haver-la d'anar desenvolupant se'm menja molta part del temps, així com el fet d'haver de tenir cura perquè desemboqui allà on de bon principi volia anar a parar. En tot cas, m'està agradant molt escriure-la i no vull precipitar-ne l'acabament només per guanyar constància en el bloc. També una mica per això, suposo, per intentar omplir aquest espai buit i sentir-me menys pressionat, estic escrivint aquesta entrada.

Aquests dies, a part de la llegenda, he tingut escola, la selectivitat pel mig (mitjans de juny), una sorpresa múltiple de la qual inevitablement hauré d'escriure una entrada, i uns dies de dissenys: una samarreta sobre la sorpresa que al final encara no he pintat i un logo per un programa de ràdio. I després Sant Joan, en el qual en una reivindicació de l'absurditat dels petards, vam decidir capgirar la diada i fer quelcom creatiu en lloc de "cremar els nostres diners": fer un pastís i pintar samarretes (en el meu cas la que he dissenyat quatre línies amunt), però se'ns va menjar la tendresa de jugar amb les petites de la colla, i al final del dia no havíem fet cap de les dues coses.

Tot un privilegi poder deixar que algú tan meravellós t'espatlli els plans.

I tota una coincidència que en realitat, ben llegit, aquesta algú sigui tan a prop d'aquest bloc. Casualitats, en diuen.

Sigui com sigui: Flashforward. Les properes dues entrades parlaran del temps, de l'espai, de sorpreses, d'amistats i d'abraçades.
Sona bé? No ho sé. En tot cas escrit sembla interessant.


Us deixo amb un petit tast d'un dels primers paràgrafs de la llegenda, per què veieu que és veritat que he estat treballant (és broma).

"Un poble bonic i potser per a tu invisible; doncs tot i ser dels pocs que aixequen els ulls al cel, també a tu t'és complicat buscar entre un estel i l'altre, perdut sempre entre la bellesa d'una nit eterna, que reneix inesgotable cada volta que es retira el sol."

PD: La noia de "La quietud i la confiança del sentir-te exposat" em va dir, quan ho va llegir: "Burro".

La quietud i la confiança del sentir-te exposat.

"Un amic és aquell que t'agafa la mà i et toca el cor" García Márquez

Amistat. He parlat molt, molt, sobre amistat aquesta setmana. Especialment dilluns passat. Hi he parlat, però el que em fa feliç és que, en un d'aquests instants en què el món et dóna l'oportunitat de deixar enrere la vergonya i donar-ho tot per l'amistat, he sabut deixar a algú que em llegeixi el cor. Directament des del cor i literalment llegint, en descobrir-li aquest bloc que, si bé no amago, tinc cert recel a fer saber que existeix més que a les persones de qui hi parlo o que em sento més properes.

Així, enmig d'una promesa d'intercanviar sense vergonya un passeig per les cantonades més receloses de la ment, em vaig trobar regalant l'enllaç d'aquest bloc a una amiga que, si bé no farà més de sis mesos que la conec; se les ha manegat, gairebé sense adonar-se'n, per convertir-se en una de les persones més importants que hi ha a la meva vida. Ara mateix i, inevitablement, d'ara endavant.

Li vaig passar l'enllaç gairebé sense pensar-ho, com si el meu subconscient ja sabés abans d'hora que si no ho feia acabaria atrapat en un dilema absurd, en un combat patètic però tot i així inevitable entre la vergonya i les ganes de ser un mateix.

Potser també hi va estar passejant el fet que, dos dies abans, l'empenyés a ella a deixar-se anar i fer una mica el burro en un concert, curiosament també de les Orquestrades, com si aquest esdeveniment lluités per ser una part important en l'entorn de les grans amistats.

En acabar el concert em va confessar que l'únic que la frenava era el que li pogués dir el seu pare, que havia anat a veure el concert, i em va donar les gràcies per haver insistit tant. No passa sovint que algú t'agraeixi haver-lo empès a fer el ridícul, però tampoc es descobreix gaire sovint com n'és de divertit i alliberador. Suposo que al final fer el ridícul és exposar-se a que els altres hagin de canviar la concepció que tenen sobre tu, i quin sentit tindria mantenir-ne una errònia?

Amb tot, no sé fins a quin punt va ser culpa meva que es deixés anar i fins a quin punt només vaig servir d'excusa per una cosa que ja havia d'acabar passant. El que està clar és que d'alguna manera, haver defensat deixar de banda la vergonya el dia del concert em va ajudar a decidir-me de seguida, abans de plantejar-me la decisió.

Al final, la sensació que et deixa obrir el cor es va sumar amb les seves paraules. Es veu que tant llegir al bloc sobre dir a les persones el que en penses d'elles la van portar a fer el mateix. Crec que no ho havia viscut mai des de l'altra banda. Si més no tant directament, sense voltes complicades, eufemismes i malabarismes. Un atac al cor per sorpresa.

Sempre escrivint texts sobre les amistats i passant-els-hi, i tot i així em va agafar completament per sorpresa. És màgic, completament màgic. Al moment, recordo haver-lo explicat com un dia a dia en una habitació petita, per despertar de sobte enmig d'un camp llarg fins l'horitzó. No et deixa respirar, però no perquè et falti l'aire, sinó perquè és tan i tan gran que no ets capaç de gestionar-ho tot i se't ve a sobre. Després d'això, encara amb més raó sento que he de seguir fent coses d'aquestes. Mentre hi hagi la possibilitat que algú se senti com em vaig sentir jo en rebre-ho.

D'altra banda, sembla mentida la confiança que a mode de paradoxa t'envaeix en deixar-te al descobert. Tècnicament estàs confiant una part de tu a l'altre, t'estàs desprotegint. T'hauries de sentir vulnerable, lliurat a mans externes, atrapat sota el coneixement de saber que hi ha una part de tu que ja no depèn només de tu.

I tot i així l'únic que era capaç de sentir és seguretat. Al moment i en qualsevol altre punt dels dies que venien després. Una sensació global de seguretat que semblava no venir de res en concret, però que estava clar que havia començat amb un lliurament a la vulnerabilitat.

Sembla que en qüestió d'emocions no tot té sentit, i de tant en tant surten paradoxes estranyes que ens ajuden a entendre tot aquest món de l'amistat. En realitat, tot i que ni les situacions ni les emocions són ben bé les mateixes, dóna la sensació que ambdós processos (amb el concert i amb el bloc) segueixen el mateix fil: exposar-se sense por per acabar rebent llibertat. I la sensació de seguretat que regala aquest fet d'ésser lliure.

Crec que és el primer text que escric notant que encara que no en digués res el llegirien. Em fa l'efecte que em té vigilat el bloc...

...

...

Em deia, dilluns, que jo sabia que ella no m'havia dit les coses perquè n'hi digués jo també, i com que ella és d'aquelles històries que tot preveient-ho vaig oblidar apuntar en aquella repassada que vaig fer fa poc, no tinc cap manera de demostrar que no és una resposta per protocol o alguna cosa estranya d'aquestes que la gent s'ha anat inventant amb l'excusa de la imatge que donem.

...era una reflexió, en realitat sé que no em calen maneres de demostrar-li. El que em té realment intrigat és veure quan trigarà a veure l'entrada, i què em dirà quan la vegi. 

L'amistat també té els seus misteris...

^^

La tendresa i les persones que ens agraden

Escoltava l'altre dia fent podcasting de l'ofici de viure (Catalunya Ràdio), un dels molts programes genials que n'han sortit, titulat "Persones que ens agraden".

Albert Espinosa en diu perles. Jo en dic aliakuri. Al final, però, tot és el mateix: persones que ens agraden. 

I "que ens agraden" no es queda només en les que triem nosaltres, en el tipus de persona que agrada a cadascú, sinó en aquest tipus de persona que es fa estimar per tothom, que és, com a qualitat, un amic especial.

"No estem parlant de quelcom romàntic, sinó de persones que ens fan sentir com qui retorna a casa. Encara que les acabem de conèixer." Comentaven. Persones que ens escolten, que no ens jutgen i ens permeten ser nosaltres mateixos... una de les coses més meravelloses de l'amistat és sentir que l'altre és completament autèntic quan està amb tu. Notar com perd la por a ser el que és. Trobar un espai compartit on reconèixer els nostres defectes, i on deixar que s'expressin les nostres virtuts. No capacitats, sinó virtuts.

Qui no ens coneix es sorprèn de les nostres capacitats, però només qui ens conegui arribarà a sentir l'acollida de les nostres més meravelloses virtuts.

La tendresa, d'entre elles, probablement la més important. Fa poc que he descobert realment la paraula.

Sempre tinc la sensació que en qüestions d'amistat patim una greu manca de vocabulari. En part, suposo, per por. Per una societat excessivament vessada a la xafarderia, a titllar de parelleta qualsevol aproximació a una amistat amb cara i ulls. I això fa que ens comporti un desgast molt gran en intel·ligència emocional mantenir un context d'amistat en dir als altres que els estimem.

A això ens enfrontem tots aquells que lluitem cada dia per les amistats especials. A una societat que intentarà guanyar-se un òscar a costa nostra, inventant tot de pel·lícules amb potencial suficient i de sobres per apartar-nos dels que ens importen si no les sabem gestionar prou bé, i a l'impediment que suposa que "t'estimo" tingui la mateixa forma per l'amor que per l'amistat.

Tendresa és quelcom que escapa a tot això. No indica un llaç, sinó una qualitat de la persona, i tenim la sort que és prou apartada de la moda com per significar el que significa i prou. Sense connotacions més lluny del ser tendre, i a la vegada tan poderosa com el sentiment que porta al darrere la tendresa. 

Parlem però, d'aquesta vergonya, d'aquesta por a expressar el que sentim pels altres, tal com dies enrere en parlava, sense saber que jo acabaria emportant-m'ho en forma d'aforisme, aquella nena de quaranta-tres anys que vaig esmentar a l'altre dia:

"Moltes vegades ens fa certa vergonya exterioritzar el que ens provoquen certes persones, i ens perdem una gran quantitat de moments genials, de persones extraordinàries" Mercè Lozano 

Realment, només lluitem per això. Moments genials, persones extraordinàries. I realment és per això que val la pena, sempre, dir-ho. Val la pena aquest esforç en intel·ligència emocional, especialment per fer arribar la tendresa a les persones que no fa molt que coneixem, però que ja són realment importants. I, sobre tot, val la pena donar-ho tot per aquestes persones que ens agraden, per les que són noves dins la nostra vida, i sobre tot per les que amb el temps s'han convertit en autèntiques expertes en fer-nos viure.

Aquesta és una altra de les coses més meravelloses de l'amistat, aquest "exterioritzar el que ens provoca", i en ell l'emoció d'adonar-te d'allò que realment estàs fent, de com n'ha d'arribar a ser d'important l'altre persona si has decidit que havies de dir-li com n'és de meravellosa.

Marees

Hola, torno al bloc, i quina millor manera hi hauria de tornar que estrenant el nou format del Blogger per escriure entrades. Clar que això als lectors (si és que encara en queda algun després d'aquests (7 mesos?) sense escriure - i si és que hi havia lectors abans d'aquests 7 mesos-) als lectors no els interessa massa. El que interessa son les entrades en sí, i no n'hi ha hagut durant molt de temps, així que demano disculpes, i intentaré fer renéixer de les seves cendres el bloc, reestrenant-lo avui, el dia del seu aniversari.

Com deia, l'he tingut abandonat. En part perquè amb la interrupció de les vacances de nadal vaig perdre la constància, en part per no ser prou bo buscant moments amagats entre les busques del meu rellotge digital, en els que dedicar un temps per reflexionar, i per explicar l'amistat tal com volta pel meu cap.

En algun moment m'havia dit que era perquè no havien sortit moments prou importants, però no era veritat, i encara menys ara. He viscut comiats i retrobaments, que mereixerien un post per cada un, i que de fet reservo un espai per explicar-los amb tranquil·litat un dia d'aquests.

Si bé, com deia, no he tingut temps perquè no n'he sabut buscar, sí que és veritat que he estat, en moments en què hauria volgut escriure, enfeinat amb el famós Treball de Recerca. 

Estic molt content de com ha quedat. És un recull de Nou Pensament, Ciència, Física Quàntica, potser un tant de Psicologia... i de la Llei de Murphy, explicada des d'aquests, i atacada de totes  bandes per esquivar-la i, podríem dir, mantenir el món com un amic, com un aliat que et cuida sempre.

[ http://es.scribd.com/doc/78958578/La-Llei-de-Murphy-i-El-Nou-Pensament ]

Amb tot, aquest dimecres tinc l'exposició, pel que ja ha deixat d'envair el meu temps, i per tant, encara que només me'n recordés del bloc de tant en tant, ja no serà en moments en que no m'hi puc posar per haver de treballar en el Tdr.

Amb tot, què ha passat? De moment, i segur que em deixo alguna cosa, unes vacances més amb la meva cosina petita, el retrobament amb la gent de les Orquestrades (a diferència de la noia de la qual vaig parlar fa temps, que no vam poder convèncer per què vingués), en especial d'una noia que no recordava tan meravellosa com realment era (i és). D'altra banda, la sortida de la meva rutina per part de la cosina del meu millor amic (crec que l'he mencionada en diversos posts... un d'aquests tan temuts mitjos finals). I he tingut l'oportunitat de passar estones amb una altra gran amiga de l'edat de la meva cosina petita, i de conèixer una nena de quaranta-tres anys extraordinària.

No sé quantes d'aquestes històries, i de les que probablement hagi oblidat mencionar, hauria escrit, però si més no m'hauria agradat escriure'n algunes. Tot i així, la majoria no son fets puntuals, pel que ja acabaré escrivint sobre els seus protagonistes en algun moment o altre, pel motiu que sigui. I les que sí que són fets puntuals, miraré, com deia, d'escriure'n en algun moment, amb les reflexions que en surten, i totes aquestes coses.

Sigui com sigui, la idea del post és marcar un retorn al bloc. Tornar a començar com fa just un any, amb ganes de compartir pensaments i sentiments amb el món, i de trobar moments per escriure'ls sense por; per poder-me llegir el cor de tant en tant, mentre escric les meravelles de llegir el cor dels altres.