Cercar en aquest blog

diumenge, 17 de març de 2013

Això és la guerra

La més bonica de totes les guerres. A l'altra bàndol hi haurà els amics, i la lluita no en serà mai en contra. En lloc de vides, hi prendrem somriures, i els moments de tendresa seran la nostra més gran victòria.

Serem font d'inspiració i nou paradigma de l'amistat. Serem sorpresa inesperada i una tarda vora el llac. serem amfitrions invencibles i convidats a contracor. I caminarem amb la mirada desafiadora, i amb un somriure desconcertant, còmplice només per als pocs que l'entendran.

Aquest dissabte* vam quedar per anar a Girona. Fa temps, en vistes dels tràilers i l'entusiasme d'un bon grapat de blogueres literàries vam decidir, en uns quants àmbits diferents, i amb diferents grups de gent per separat, d'anar a veure la pel·lícula "Las ventajas de ser un marginado", de Stephen Chbosky. Recentment jo he llegit el llibre i, tot i que l'he trobat estrany i menys especial del que es podria esperar d'un títol així de provocador, segueixo tenint fe en el que pot arribar a ser la pel·lícula, i en el que podrien arribar a ser els personatges si algú els hagués deixat una mica més d'espai.
En tot cas, l'havien de treure a principis de febrer, i com que tots estem tan ocupats sempre, fins aquesta setmana no vam decidir d'anar a veure-la.
*Fa dos dissabtes. El text el vaig començar aquest dilluns.

La veritat és que no sé què se n'ha fet, de la pel·lícula. El nostre desconcert va venir tan bon punt una de les que havien de venir ens va dir que ella ja se l'havia mirat pel seu compte perquè no la feien enlloc. Pel que sembla, només es pot trobar en una sala a Barcelona. Molt estrany. O ha durat molt poc, o no l'han posat mai. Sigui com sigui, vam decidir quedar igualment, tots amb els quals jo havia parlat d'anar a veure-la, i anar a fer un gelat i un sopar a Girona.
Després de les confusions i de mirar agendes, en quedàvem quatre: la meva cosina i la noia de "La quietud i la confiança del sentir-te exposat" ens trobaríem aquí al poble i pujaríem junts a Girona, on amb una mica de sort la noia de "Tenia tres per tu" hauria decidit venir amb nosaltres malgrat al final no anéssim al cine.


Al matí li vaig deixar un missatge pel Facebook esperant veure si es decidia. Em va respondre preguntant si encara pensàvem anar a fer un gelat, i vaig insistir amb la confirmació, explicant-li que ens calia saber-ho perquè mentre tant ens havíem adonat que si ella no venia no calia que el gelat el féssim a Girona.

Aquí va començar la part interessant. Quan va saber que si anàvem a Girona seria només per ella, li va saber greu, i em va dir que ja quedaríem un altre dia, que si ens feia mandra no calia, que sempre ens havíem de moure nosaltres... però, evidentment, no va servir per res.
La conversa a partir d'aquí va ser molt divertida. No cal dir que la resta estàvem completament d'acord en visitar-la "contra la seva voluntat".

Així, vam passar d'arguments com "em fareu sentir malament si heu de venir només per mi", a coses com que no es presentaria i hauríem anat per res. Però sabíem on vivia, i no seria el primer cop que truquem inesperadament a la seva porta. I d'aquí, a prohibir-nos venir, i a un intent surrealista de convèncer-me de coses estranyes, com que anirien de compres amb la seva mare i no la trobaríem, i la meva preferida: "ah, per cert, ara m'he canviat de casa".   (...!?)

Al final, va arribar un moment en què gairebé em va aconseguir fer creure que hi anàvem sense avisar. Però tranquils, vaig reaccionar a temps.
Conclusions de la conversa? Anar a veure algú quan vol veure't però et prohibeix que hi vagis perquè li sap greu és injust, però bonic.


Un cop allà, ens la vam emportar a berenar ingènua de pensar que ens podria convidar a alguna cosa. Vam fer un llagurt (que li vam deixar pagar-se) i la vam convidar vilment a l'hora de sopar: li vam ocultar informació econòmica important (...el compte) i mentre calculàvem amb tota classe de calculadores quina part corresponia a cadascú, sumant-nos-hi el fragment pertinent de la seva part, fèiem mans i mànigues per aguantar-li les mans i mantenir els seus diners dins.
De fet, perquè accedís a ser convidada vam haver de deixar-la pagar dos euros de més, "de propina", que subtilment i misteriosament van acabar en una butxaca del seu abric, i que va trobar un cop a casa, no sense l'ajut de la nota que li havíem deixat (després vaig saber que no els hauria trobat; era la butxaca dels caramels).

No va ser fàcil, però, convidar-la, i he de dir que de tornada, al cotxe, gairebé ens cola un bitllet de deu en una jaqueta... però ho vam aconseguir. Com queden les coses? Bé, ara si vol tornar-s'hi haurà d'agafar la iniciativa, proposar-nos de quedar de nou, sorprendre'ns... qui sap. La batalla ha començat, però les armes les tria cadascú, així que ella sabrà com s'ho vol fer per remuntar. De moment ha encetat una guardiola amb els diners que no ha aconseguit pagar... ("Ja es poden preparar els del Llagurt").


Diu que això de posar euros a les butxaques no s'hi val. Però és la guerra, i tot s'hi val. Encara més: Si en l'amor i en la guerra tot s'hi val, i l'amistat és un tipus d'amor, llavors tenim dos motius per creure que tot s'hi val. Clar que... he de dir que si no s'hi valgués, probablement ho faríem de totes maneres.



En tot cas, després d'aquesta història i de totes aquestes paraules de guerra (senzilles i tendres) crec que la pregunta del lector (del lector racional i escèptic que sé que cap de vosaltres és) vindria a ser: "Per què carai ens hauríem de dedicar a convidar-nos de manera alternada, si al final tots acabem pagant més o menys l'equivalent a la nostra part?".
La resposta no podria ser més fàcil: Paguem el mateix, però no rebem el mateix.

I d'aquí, d'aquí la guerra. La guerra, per l'emoció dels tripijocs, per la diversió d'enginyar trampes. La guerra, per superar la vergonya, o per viure-la des de dins, abraçant-la i gaudint-la quan fa més dolça la victòria. La guerra, pels nervis trucant el timbre d'una casa que no t'espera. Pels ulls desconcertats de cada amic que t'obre la porta. Per cada abraçada nova, per cada mirada còmplice a uns ulls desconeguts.
La guerra, pels atacs trencadors a la lògica absurda de la baixa autoestima. Pel valor de decidir fer saber el que sembla evident però no se sent mai. Per la desconfiança amb què gires les cantonades de la setmana en què t'han sorprès.
La guerra, per veure qui serà el millor en fer feliç a l'altre.


I per tot allò que crec que saps i que no saps que crec, i que de tant en tant, si ets prou important per mi, però sobre tot si en soc capaç, procuro dir-te per fer-te una mica més bonic aquest instant.

Vine, i encetem junts la més bonica de les batalles.

Seguidors