Hi havia una vegada que aquest conte s'ha acabat.

Una història curta d'abraçades llargues.

Tinc una amiga.

I ho dic amb els ulls aventurers del petit pirata, amb el somriure d'il·lusió del nen que ha trobat un tresor. La vaig trobar en un lloc estrany, però portava equipatge, i ara de tornada és prou a prop com per fer senzill anar-la a abraçar.

Els últims dies he estat a Alemanya, d'intercanvi amb gent de les meves antigues escoles, i alumnes de l'escola de Bretten. Sé alemany? No més que lituà, i ningú em va preguntar l'any passat per setmana santa. Sé paraules, quatre paraules deslligades i alguna frase útil. Coses que fan el dia a dia més fàcil, o que fan gràcia a la gent d'allà quan les senten d'un estranger.

Tot i així, les paraules no em diuen gaire; l'interessant és l'idioma dels ulls, i he viatjat amb mirades precioses. 

Mirades precioses, però un tant despistades... unes quantes baixant del bus us vau deixar a dalt una abraçada. Però no patiu, no s'han perdut. Les vaig recollir i les tinc aquí, i podeu venir-les a buscar quan les necessiteu.

Tinc una amiga. Una amiga que sí que em va abraçar abans de baixar del bus, però que fa abraçades curtes, perquè encara no n'ha fet cap de llarga. I li vaig dir, però no li vaig saber explicar per què, quin sentit tenia fer-les més llargues, què canvia a partir dels sis segons. I com cada vegada que no sé explicar una cosa que em sembla important a una persona que em sembla important, he estat fent voltes a les coses, jugant amb les metàfores i amb les històries, recordant les vegades que he rigut cada minut que he estat amb ella, i intentant trobar una manera senzilla d'explicar-li què vull dir quan dic que la vull abraçar.

Aquest text, doncs, és per tu.

"Hi havia una vegada que aquest conte s'ha acabat", diu al títol de l'entrada. 

No sembla un bon conte, oi? Però això és perquè ja has sentit la caputxeta, els tres porquets... i un bon grapat de novel·les. Però, si no haguessis sentit cap conte abans, no semblaria un bon conte? Té principi i té final, i són gairebé els millors. No haurien perdurat fins ara en tots els contes tradicionals si no ho fossin. Abans de la caputxeta, abans de la ventafocs, aquest hauria estat el millor dels contes. Els pares l'explicarien als fills vora la llar de foc, passaria al llarg dels anys despertant la curiositat dels més petits.

Però te l'he explicat després, i és un conte buit. Comença, i acaba. Però no comença res ni acaba res. És un conte sense història, és una aventura per explicar, que ni tan sols sap quina aventura és. És un espai guardat per explicar un conte, que ningú ha sabut aprofitar.

No és un bon conte, però no ho pots saber si no te n'han explicat mai cap. 

···· 

Quedem per passar una tarda jugant a antics jocs de taula. Escollim el dia i quedem en l'hora. Em guardo la tarda per a tu. Vens caminant fins a casa, truques al timbre i entres. I quan ets dins passes a saludar amb entusiasme i passes a dir adéu. Surts per la porta agraïda, dient que t'ho has passat molt bé, i tornes caminant i somrient a casa teva.

A dins, al menjador, em pregunto si cal que tregui la capsa dels jocs, o si val més que torni a l'habitació a reprendre el llibre que havia deixat a la tauleta gairebé mig segon abans de sentir el timbre. 

Però ara llegir no em ve de gust, tenia ganes de jugar amb tu. 

.... 

Te'n vas de viatge a Itàlia, a Florència. Prepares la maleta amb tot el que necessites, carregues piles i buides la càmera. Compres una llibreta de paperbanks per escriure les aventures que viuràs en aquests dies, i compres un boli bonic. Agafes el bitllet amb una mà i la nansa de la maleta amb l'altra, i et porten a l'aeroport. Factures les maletes, i puges a l'avió després de contemplar com les mans que et saluden es van fent petites rere un vidre més enllà. De l'avió veus les casetes lluny, petites, i els vaixells creuant el mar. El pilot aterra amb compte i baixes de l'avió somrient, has arribat. A la cinta la maleta t'espera, i la reculls amb temps per poder-la facturar. L'avió de tornada t'espera, i el vol promet ser tranquil. Quan baixes a Barcelona t'inunda la satisfacció de saber que has estat a Florència, una ciutat preciosa. 

L'endemà et veig i m'expliques que has anat de viatge a Itàlia. Et pregunto què has anat a veure, i t'atures de sobte, descobrint que no pots dir res més que "l'aeroport".

I en aquest punt entens, que una abraçada és un viatge, una tarda i un conte. Que acollir algú entre els teus braços i deixar-lo anar amb compte és bonic només si no te n'han explicat mai cap. Que tinc ganes de jugar amb tu, i no puc si mai et quedes. Que has d'anar fins l'abraçada, i n'has de tornar, però que quan hi vas, la vas a veure, i no tens temps de veure-la si marxes tan bon punt has arribat. 

Que dins de cada abraçada hi ha un paisatge preciós, però el temps que tens per veure'l és el temps que puguis donar-te entre l'anada i la tornada. I una abraçada curta és només anar i tornar.

És per això que quan em dius que m'abraces et dic que m'abracis, perquè sé que l'abraçada no és començar-la, i no és acabar-la. No és anar-hi, ni és tornar-ne. És quedar-se, viure la història, deixar passar el temps. És aturar-se i escoltar en silenci el xiuxiueig del paisatge.

Adonar-te que estàs abraçat, quiet, en silenci enmig del món, enmig de la gent, i que et fa vergonya. I tot i això, escollir quedar-te, perquè quan t'adones que passar un segon més abraçat és més important que qualsevol vergonya que aquest segon et pugui fer passar més endavant, quan saps que podries moure't, que podries parlar o taral·lejar, que podries marxar amb tanta facilitat i que tens tan clar que et vols quedar; llavors no hi ha paraules per descriure com d'aprop et sents, com de poc et cal dir res, i com de bella és l'amistat quan tens temps per escoltar-la.

Això és la guerra

La més bonica de totes les guerres. A l'altra bàndol hi haurà els amics, i la lluita no en serà mai en contra. En lloc de vides, hi prendrem somriures, i els moments de tendresa seran la nostra més gran victòria.

Serem font d'inspiració i nou paradigma de l'amistat. Serem sorpresa inesperada i una tarda vora el llac. serem amfitrions invencibles i convidats a contracor. I caminarem amb la mirada desafiadora, i amb un somriure desconcertant, còmplice només per als pocs que l'entendran.

Aquest dissabte* vam quedar per anar a Girona. Fa temps, en vistes dels tràilers i l'entusiasme d'un bon grapat de blogueres literàries vam decidir, en uns quants àmbits diferents, i amb diferents grups de gent per separat, d'anar a veure la pel·lícula "Las ventajas de ser un marginado", de Stephen Chbosky. Recentment jo he llegit el llibre i, tot i que l'he trobat estrany i menys especial del que es podria esperar d'un títol així de provocador, segueixo tenint fe en el que pot arribar a ser la pel·lícula, i en el que podrien arribar a ser els personatges si algú els hagués deixat una mica més d'espai.

En tot cas, l'havien de treure a principis de febrer, i com que tots estem tan ocupats sempre, fins aquesta setmana no vam decidir d'anar a veure-la.

*Fa dos dissabtes. El text el vaig començar aquest dilluns.

La veritat és que no sé què se n'ha fet, de la pel·lícula. El nostre desconcert va venir tan bon punt una de les que havien de venir ens va dir que ella ja se l'havia mirat pel seu compte perquè no la feien enlloc. Pel que sembla, només es pot trobar en una sala a Barcelona. Molt estrany. O ha durat molt poc, o no l'han posat mai. Sigui com sigui, vam decidir quedar igualment, tots amb els quals jo havia parlat d'anar a veure-la, i anar a fer un gelat i un sopar a Girona.

Després de les confusions i de mirar agendes, en quedàvem quatre: la meva cosina i la noia de "La quietud i la confiança del sentir-te exposat" ens trobaríem aquí al poble i pujaríem junts a Girona, on amb una mica de sort la noia de "Tenia tres per tu" hauria decidit venir amb nosaltres malgrat al final no anéssim al cine.

Al matí li vaig deixar un missatge pel Facebook esperant veure si es decidia. Em va respondre preguntant si encara pensàvem anar a fer un gelat, i vaig insistir amb la confirmació, explicant-li que ens calia saber-ho perquè mentre tant ens havíem adonat que si ella no venia no calia que el gelat el féssim a Girona.

Aquí va començar la part interessant. Quan va saber que si anàvem a Girona seria només per ella, li va saber greu, i em va dir que ja quedaríem un altre dia, que si ens feia mandra no calia, que sempre ens havíem de moure nosaltres... però, evidentment, no va servir per res.

La conversa a partir d'aquí va ser molt divertida. No cal dir que la resta estàvem completament d'acord en visitar-la "contra la seva voluntat".

Així, vam passar d'arguments com "em fareu sentir malament si heu de venir només per mi", a coses com que no es presentaria i hauríem anat per res. Però sabíem on vivia, i no seria el primer cop que truquem inesperadament a la seva porta. I d'aquí, a prohibir-nos venir, i a un intent surrealista de convèncer-me de coses estranyes, com que anirien de compres amb la seva mare i no la trobaríem, i la meva preferida: "ah, per cert, ara m'he canviat de casa".   (...!?)

Al final, va arribar un moment en què gairebé em va aconseguir fer creure que hi anàvem sense avisar. Però tranquils, vaig reaccionar a temps.

Conclusions de la conversa? Anar a veure algú quan vol veure't però et prohibeix que hi vagis perquè li sap greu és injust, però bonic.

Un cop allà, ens la vam emportar a berenar ingènua de pensar que ens podria convidar a alguna cosa. Vam fer un llagurt (que li vam deixar pagar-se) i la vam convidar vilment a l'hora de sopar: li vam ocultar informació econòmica important (...el compte) i mentre calculàvem amb tota classe de calculadores quina part corresponia a cadascú, sumant-nos-hi el fragment pertinent de la seva part, fèiem mans i mànigues per aguantar-li les mans i mantenir els seus diners dins.

De fet, perquè accedís a ser convidada vam haver de deixar-la pagar dos euros de més, "de propina", que subtilment i misteriosament van acabar en una butxaca del seu abric, i que va trobar un cop a casa, no sense l'ajut de la nota que li havíem deixat (després vaig saber que no els hauria trobat; era la butxaca dels caramels).

No va ser fàcil, però, convidar-la, i he de dir que de tornada, al cotxe, gairebé ens cola un bitllet de deu en una jaqueta... però ho vam aconseguir. Com queden les coses? Bé, ara si vol tornar-s'hi haurà d'agafar la iniciativa, proposar-nos de quedar de nou, sorprendre'ns... qui sap. La batalla ha començat, però les armes les tria cadascú, així que ella sabrà com s'ho vol fer per remuntar. De moment ha encetat una guardiola amb els diners que no ha aconseguit pagar... ("Ja es poden preparar els del Llagurt").

Diu que això de posar euros a les butxaques no s'hi val. Però és la guerra, i tot s'hi val. Encara més: Si en l'amor i en la guerra tot s'hi val, i l'amistat és un tipus d'amor, llavors tenim dos motius per creure que tot s'hi val. Clar que... he de dir que si no s'hi valgués, probablement ho faríem de totes maneres.

En tot cas, després d'aquesta història i de totes aquestes paraules de guerra (senzilles i tendres) crec que la pregunta del lector (del lector racional i escèptic que sé que cap de vosaltres és) vindria a ser: "Per què carai ens hauríem de dedicar a convidar-nos de manera alternada, si al final tots acabem pagant més o menys l'equivalent a la nostra part?".

La resposta no podria ser més fàcil: Paguem el mateix, però no rebem el mateix.

I d'aquí, d'aquí la guerra. La guerra, per l'emoció dels tripijocs, per la diversió d'enginyar trampes. La guerra, per superar la vergonya, o per viure-la des de dins, abraçant-la i gaudint-la quan fa més dolça la victòria. La guerra, pels nervis trucant el timbre d'una casa que no t'espera. Pels ulls desconcertats de cada amic que t'obre la porta. Per cada abraçada nova, per cada mirada còmplice a uns ulls desconeguts.

La guerra, pels atacs trencadors a la lògica absurda de la baixa autoestima. Pel valor de decidir fer saber el que sembla evident però no se sent mai. Per la desconfiança amb què gires les cantonades de la setmana en què t'han sorprès.

La guerra, per veure qui serà el millor en fer feliç a l'altre.

I per tot allò que crec que saps i que no saps que crec, i que de tant en tant, si ets prou important per mi, però sobre tot si en soc capaç, procuro dir-te per fer-te una mica més bonic aquest instant.

Vine, i encetem junts la més bonica de les batalles.

L'eviterna abraçada

Tot escrivint "Quart creixent" m'he trobat que explicava del tot una història sobre abraçades no donades, i m'he adonat que ocupava massa per quedar-se en una entrada que se suposava que havia de ser un resum, i que era prou gran i tenia prou reflexions fora el que era la història en sí com perquè tingués sentit fer-ne una entrada a part. I això he fet, una entrada a part:

Aquest estiu és el tercer cop que coincideixo al casal d'estiu de tennis amb una noia meravellosa, de Sant Petersburg. El primer any era molt divertit, perquè ella entén el català perfectament, però sol parlar en castellà, així que en una espècie de desafiament cap a la bogeria lingüística en què estem tots ficats en aquest país, jo li parlava en català i ella em responia en castellà. 
Suposo que la gent de seguida que li parlen en castellà canvia d'idioma, i viceversa: si comences en castellà i l'altre insisteix a parlar en català, sembla que hagis d'acabar parlant en català. 

Doncs amb tota la naturalitat del món, i parlant cadascú en una llengua (i muntant cubs de rubik) ens vam anar coneixent, i ens vam acostumar tant a parlar així que quan la gent ho fa notar jo he de gastar uns segons en adonar-me que ho estic fent. Suposo que al principi és estrany, i has de pensar per no respondre en l'idioma en què et parlen, però de seguida t'hi acostumes i es torna tan natural com ho seria parlar en la mateixa llengua.

A dia d'avui parlo així amb més gent, però llavors (una època en què va coincidir, al menys al meu entorn, que es parlava molt sobre la immersió lingüística i la llengua) era quelcom bonic sobre la diferència d'idiomes, una referència tendra que feia els arguments senzills.

Dos anys després, aquest estiu, vam passar tres dies genials junt amb una altra noia del casal i amb el meu germà: una acampada a la gespa del tennis i dues excursions, a Marineland i Water World. Dic tres dies, perquè en el fons mentre estàs en el dia a dia del casal tampoc tens tant de temps per passar junts, i és quan es fan activitats a part, com excursions o aquesta acampada que tens temps de conèixer una mica més la gent, passar estones compartides i riure plegats.

L'últim dia de casal, després de l'acampada i una de les excursions, volia abraçar-la i no en vaig saber. Ella estava abraçant l'altra noia del casal per acomiadar-se, i vaig cometre l'error d'apartar la vista buscant el meu germà just en el moment més crucial. Sospito que si m'hagués vist mirant-la en acabar l'abraçada, hauria entès que jo també en volia una. 
En tot cas, no en vaig saber prou, i vaig deixar escapar l'abraçada, com l'últim dia de l'estiu anterior havia deixat escapar l'oportunitat de regalar-li un braçalet que havia fet per ella. La història es repetia.

Vaig arribar a casa, vaig dinar, i vaig encendre l'ordinador disposat a escriure el final de la llegenda. Sí,  jo mateix, el matí del dia en què vaig acabar la llegenda sobre per què no s'ha de deixar escapar mai una abraçada, vaig deixar escapar una abraçada.

Error imperdonable? Incoherència personal? Falta de pràctica? Més aviat no. Primer entens una cosa, et fas una opinió i uns valors, i després gradualment i asimptòticament vas aprenent a portar-la a la pràctica. Si ho fas bé, de fet, mai arribes a ser el que vols ser, com Aquil·les perseguint una tortuga d'aspiracions, perfilant cada cop amb més detall, i avançant fins l'últim punt massa tard com perquè el punt no hagi avançat amb tu. I la pràctica, la pràctica se'm presenta com una qüestió absurda en el tema de les abraçades. D'acord, si vols abraçar algú i en el mateix entorn ja abraces sovint una altra persona és molt més fàcil de gestionar, més natural: Has arribat, has saludat amb una abraçada i oferir-ne de rebot als altres és gairebé lògic. Senzillament té sentit. Però no crec que d'això se'n pugui dir pràctica.

La part divertida (però complicada), doncs, és encetar llocs nous. Abraçar "perquè et vull abraçar", i no perquè "estic saludant amb abraçades... tot i que et volia abraçar". Clar que val força de voluntat. És una d'aquestes decisions amb D majúscula, de les quals el millor que pots esperar és acostumar-te a actuar abans de pensar gaire, perquè no aprendràs res més a mode "d'experiència": sempre serà igual de bonic i difícil, perquè sempre et desprotegirà de la mateixa manera.

Sigui com sigui, quan vaig arribar a casa i vaig obrir la llegenda per acabar-la no en vaig ser capaç. No em podia creure que estigués a punt de penjar un text sobre per què no s'ha de deixar escapar mai una abraçada... menys de dues hores després de deixar-ne escapar una de tan important.

Vaig obrir el correu i li vaig explicar que la volia abraçar, que havia deixat escapar l'abraçada poc abans d'estar a punt d'acabar una llegenda sobre per què no s'han de deixar escapar mai, i que li guardava l'abraçada pel proper cop que ens veiéssim (que molt probablement no serà fins aquest estiu, perquè no té facebook, no tenim el seu mòbil i el correu no l'obre mai. De fet, no crec que l'hagi vist, perquè no sé res d'ella des de llavors).

En tot cas, la part interessant de tot plegat és que, com amb "Tenia tres per tu", l'abraçada no es va perdre mai. Es va convertir en un text bonic i en la promesa d'una altra abraçada. I en una excusa meravellosa per dir a algú com n'és, d'important. Sembla doncs, que

les abraçades, com no podia ser d'altra manera, es creen però no es destrueixen, perquè per molts cops que passis de llarg sense ser capaç de donar-les, mai podràs oblidar les raons i la tendresa que et van fer voler abraçar.

*He acabat el post avui, després de passar una estona al matí reconeixent el terreny i investigant per fer-li una sorpresa quan surti de l'escola. Fa temps que ho maquinem amb l'altra noia del casal, aprofitant que li hem de demanar el mòbil per anar-la a veure. Suposo que ella no podrà venir, pels horaris d'escola, però li explicaré amb tot luxe de detalls la cara que haurà fet en veure'm.

Aviat. Aviat tindrem notícies de l'eviterna abraçada. 

Quart creixent

Fa molt que no escric. De fet, fa molt que penso que no escric i que penso que he d'escriure, i que tot i així no penso a escriure.

Encara us dec una famosa història emocionant sobre sorpreses simultànies. Me la guardo per quan em miri el vídeo que en vam gravar, i així podré lligar millor els records que en tinc i les coses que se'm podrien oblidar a l'hora d'escriure-ho.

A part d'això, just com l'any passat, hi ha hagut històries que hauria volgut escriure. Igual que l'any passat: segurament no totes, però potser sí algunes, i segur unes poques. També me les guardo, i potser les escric si aquest segon retorn m'agafa fort i decideixo sovintejar una mica més el bloc que de costum. Ja no les tindré fresques, però no se sap mai. De moment, però, fem una mica de puntillisme:

"Tot va començar un bonic dijous de juny...". Això pel que fa a la sorpresa. De moment no us penso dir res més! Deixant de banda això; el matí del dia que vaig acabar la llegenda sobre no deixar escapar les abraçades, en vaig deixar escapar una. *Estava escrivint coses per aquí i s'han convertit en una entrada sencera sobre les abraçades i sobre una persona meravellosa, així que les passo al següent post, que penjaré darrere aquest. Diguem que el punt s'ha anat fent gros.*

Més tard, després d'estiu vaig creuar-me amb una companya de violí que no veia des de fa molts anys, que vaig saludar amb el cap i que no em va reconèixer, i que em va fer dubtar de si era ella, i que va seure al meu costat en un banc, dibuixant, esperant un tren a l'estació de Maçanet. I que vaig buscar i trobar pel Facebook un cop a casa i en saber que sí que era ella em vaig penedir de no haver xiuxiuejat el seu nom. I la seva germana, que recordo meravellosa de quan jugàvem junts esperant a l'entrada de l'escola de violí, va fer anys fa poc, i vam dir que havíem de quedar, i sé que si no proposo un dia quedarà com una expressió per protocol d'aquestes que s'allarguen i no arriben mai.

Però sóc jo, i no puc deixar-la escapar.

També tenim a principis de curs, la segona de setembre, una història bonica després d'aquestes dues patinades. He parlat sovint de les Orquestrades i de la gent meravellosa que porten dins. A les segones, l'any que vaig conèixer la noia d'"Amistat a la Tangent", hi havia una altra d'aquestes persones que em van marcar en un dia i que no van venir a cap altra Orquestrada. Vam estar tota la tarda rient amb ella i uns quants més mentre ella passejava amunt i avall explicant-nos anècdotes i històries. D'aquell dia, no l'havia tornat a veure fins aquest setembre, que vaig aconseguir contactar amb ella per correu (no es connectava quasi mai, es va desactivar el compte de Facebook i havíem parlat, per tant, molt poc, i sobre tot al principi, just després de conèixer-nos). Ens vam donar els telèfons i vam quedar de seguida en una quedada improvisada amb els de les Orquestrades que va acabar sent de només tres. Va ser un retrobament senzill i bonic: una abraçada espontània, tres gelats de xocolata i tota la tarda rient junts.

Octubre. Abraçades, felicitat, i la millor cosina del món.

Espero poder-ho escriure i descriure un dia d'aquests.

Desembre. Tenia un per tu. El primer dinar que he vist mai en què la néta serveix més menjar del que demana a la iaia. Patinar sobre gel amb roba de concert, dos braçalets, un joc alemany divertidíssim però senzill, i un lloc purament feliç.

Nadal. Sòria; Raquel, Raquel, i més Raquel. Una mica buit quan va marxar abans de cap d'any. Diu que no creuen que vinguin per setmana santa. Espero que sí.

Gener. Després dels exàmens, dues setmanes de festa (al matí, només) per dibuixar, tocar la flauta i el violí, llegir correus de ciència endarrerits... i la part important: una samarreta. Abans de nadal vam sortejar noms per un amic invisible amb la colla dels pares i encara em sembla estrany saber que ningú em va veure esbossar un somriure mal dissimulat quan vaig descobrir el meu: aquesta algú "tan aprop d'aquest bloc", a "Un toc de regadora". Vaig anar a comprar una samarreta al Decathlon després d'una nit maquinant i dissenyant mentalment, i vaig estar una tarda sencera pintant-la amb compte. Quan la va rebre, patia perquè és de màniga curta i la volia portar l'endemà a l'escola.

A finals de gener, gairebé un dia a la tangent. Tot un pla per anar-la a veure a Tor el dia del seu aniversari. Un pla que va caure amb la mirada enlaire, convertint-se en un text i en una advertència. Qualsevol dia tornarà a aixecar-se i l'anirem a veure per sorpresa. Perquè una sorpresa no es perd així com així: un cop te l'has guanyada no hi ha volta enrere.

A part de tot això, he comprat boletes. I sí, és un presagi. I posats a fer presagis i parlant de creativitat... l'altre dia vaig enviar un logo per la BLC 2013, una concentració de bloggers literaris de Madrid (no hi he anat mai ni faig ressenyes, però la creativitat sempre em senta bé). I a part, crec que participaré en un projecte solidari que es diu "Mensajeros de Oz" enviant una versió en castellà i per nens de la meva llegenda. A veure si l'agafen.

I acabant el nou principi...

Quart creixent? Sí, perquè la meva constància en aquest bloc comença a semblar-se a les fases de la lluna, perquè enceto per tercera vegada una cosa tan propera, seguint el mateix i precís calendari el dia del seu segon aniversari, i perquè la llum d'aquest bloc no ve de dins, sinó de totes les persones meravelloses que l'il·luminen i que m'il·luminen cada dia.

I això és tot. O tot el que he pogut recordar mentre escrivia. Això, i diversos encontres sorpresa amb algun que altre braçalet i alguna que altre relliscada que ja explicaré amb més detall un cop estigui tancada. Diguem que "Em vaig treure de la màniga un altre per tu... i no va sortir bé".

Un títol molt llarg? ...una història molt llarga.