Per què els nens petits s'assemblen a les fruites.

o "La metàfora de la nena i el préssec."

Tenim un problema a l'hora de tractar els nens petits. De fet tenim un problema a l'hora de tractar qualsevol persona, però on es veuen les causes més clarament és a l'hora de tractar els nens petits. Que quin és el problema? El problema es resumeix en una pregunta: "En què et bases a l'hora de decidir com tractaràs algú?". Al principi. Quan encara no el coneixes. Sembla que tendim a tractar les persones pel que són en comptes de per qui són. Si coneixem un adult automàticament el tractem amb respecte; si coneixem una persona gran automàticament la tractem amb compte. Si coneixem algú de la nostra edat esperarem, i el tractarem segons la seva personalitat, esperant veure si ens cau bé o si és bona persona, o si pel contrari preferim allunyar-nos-en.

Aquest últim cas és l'únic en què no s'aplica l'error. Està clar que els adults s'han de tractar amb respecte si vens d'abaix, se suposa que -els més petits, sobre tot- no entenen algunes coses, i per tant se suposa que els adults en saben més i tenen raó més sovint. Però clar: se suposa. També és cert que poden haver adults ignorants, o imprudents, o directament burros. I d'altra banda poden haver adults amb què es podria mantenir una molt bona amistat. Això si sortim del problema. Si deixen de ser el què: adults.

També està clar que si coneixem un avi el tractarem amb compte, amb cura. I no té res de dolent! Però clar, pot ser una persona gran, però estar en bona forma, amb capacitat de sobres per cuidar-se ell mateix, i -tot i que és bo començar per aquí per si de cas- estem donant per absolut que tots els avis necessiten que se'ls tingui en compte a cada moment.

No sé si veieu a on vull arribar. És una qüestió de generalitzar. De prendre les persones segons la franja d'edat - o en altres casos altres classificacions - d'entendre les unitats segons la caixa que les conté, quan podrien estar classificades de qualsevol altre manera, atenent a qualsevol altre paràmetre.

Per això, tot i que en un principi l'error pot suposar només que un avi et digui: "tranquil, ja ho puc fer sol, no t'amoïnis", és un error que pot desembocar un gran descuit en un llaç quan es tracta dels més petits. I com que - al menys al meu món (i a tants altres) - els llaços són el més important, he decidit escriure aquest post; en nom dels petits amics de veritat, que no mereixen que una mera suposició els privi de poder ensenyar les llumetes de colors que porten al seu cor.

Hem entès, a través dels posts que porta l'ull del mar, que ser un amic de veritat és una qualitat, i no una relació, que no depèn d'un llaç, sinó d'un cor. Això vol dir que es pot néixer sent un amic de veritat, i seria molt trist haver d'esperar a ser prou gran com perquè et tinguin en compte per poder gaudir d'això tan bonic que es pot ser i que sovint s'és.

Però d'on surt tot això? Aquesta reflexió té el seu inici uns mesos enrere, no sé si nadal o setmana santa. Però no va arribar a més que a una resposta per una senzilla però intrigant pregunta.

Abans de començar amb la pregunta, però, posem-nos en context. Tot va sortir arrel d'una cosina segona que tinc a Sòria, que veig a les vacances. Té deu anys menys, ara en deu tenir sis, si no ha fet els set. 

Els últims dos -calculo a ull- m'ha anat agafant afecte. Jo també, però clar, sembla que es veu més en una nena petita, comptant que parla de mi i que pregunta per mi sovint.

Aquest parlar de mi als altres va arribar a un punt que va desembocar en la pregunta per part dels grans -literalment-: "Però què li dones a aquesta nena?!". I la pregunta -tot i que em vaig encongir d'espatlles (o potser vaig deixar anar un "no se..." d'incomprensió, com de qui no sap el que ha fet)- em va portar a conversar més tard amb ells mentalment -semblarà que estic boig, però ho faig força sovint... suposo que m'ajuda a reflexionar, aquest poder "discutir" (o en aquest cas simplement respondre) a les persones que causen les reflexions-.

"El mateix que a qualsevol altra gran amiga". Aquesta era la resposta. Primer remarcar la qualitat de la forta amistat, i després fer entendre que és precisament el tractar-la com a les altres, i no que la tracti "diferent o millor que a...". La resposta ja apunta cap a la reflexió posterior sobre el problema -i tot el tema del préssec de després-. Això de tractar segons qui (una amiga de veritat) i no segons el què (una nena petita -separada per deu anys-).

La pregunta, estancada lluny d'una reflexió llarga i completa, va reviure l'altre dia -suposo que per les vacances d'estiu, que em devien fer pensar en ella-. De la resposta en va sortir "la metàfora de la nena i el préssec", que diu el títol. De fet no és res més que la manera d'explicar-ho que vaig trobar. No és cap història mitològica ni res semblant, però em va agradar explicar-ho així, de manera que ho explicaré així també a fora del meu cap -si és que hi ha un "fora del meu cap" parlant d'aquest bloc- , reproduint la resposta imaginària.

La metàfora de la nena i el préssec

"Però què li dones a aquesta nena...?!"

Res d'especial (pel que és). Però tot l'especial. Per qui és.

La tracto exactament igual com tractaria a qualsevol altra amiga de veritat. Però en aquest cas, en l'igual, en la normalitat, és on es troba la diferència.

Diferència perquè sortir del què em dona total llibertat per entendre. Per llegir els ulls, i per adonar-me de fins on arribaran les seves espurnes un cop comencin el viatge cap a l'interior del meu cor.

 On és l'error doncs? En la definició. Sobre tot perquè ens quedem amb les primeres paraules i en deixem de banda qualsevol altra. Definim amb un sol concepte una cosa massa complexa... i triem el concepte malament. Pensem: "Què és ella". I pam: "Una nena petita". D'acord. Ja tenim resposta. Bona nit i fins una altra. Ja no ens fa falta res més. És com aquells cops que preguntes a algú què fa, i et digui el que et digui dius "aaah, d'acord", però realment no dones importància a la resposta. Serveix per després, si et pregunten que què fa, poder dir el que sigui que t'ha dit.

Però clar, què en traiem de saber que és una "nena petita". No dóna més informació que dir que un préssec és una "cosa taronja". Clar. És veritat. Però... "?". I a més això porta el problema gros derivat de la definició. Tractem les coses pel que son. És a dir, per la seva definició. Seria força patètic tractar un préssec com es tracta una "cosa taronja". No sé... podria servir per decorar... potser per fer joc amb les "coses vermelles". Però un préssec és molt més que una cosa taronja, per tant un préssec no és feliç fent de cosa taronja i prou. Deia Aristòtil que la felicitat consisteix en fer allò que ens fa ser el que som. Un préssec no és un préssec perquè és una "cosa taronja". És un préssec -potser- perquè és una "fruita dolça". Per exemple. I no té res a veure tractar un préssec de "cosa taronja" a tractar-lo de "fruita dolça". Amb el taronja ens quedem en la classificació més general i més externa del préssec. Amb la fruita, arribem al seu interior, i ens n'adonem de la seva dolçor.

Amb la cosineta, doncs, passa igual. No és una "nena petita". És una "Amiga de veritat". Que sigui una nena petita és irrellevant, és una classificació externa. I mentre no aconseguiu sortir de "cosa taronja" la seguireu tractant només com a una "nena petita". Mentre no deixeu estar la "cosa taronja", mentre no aconseguiu arribar al seu interior no podreu adonar-vos de com de dolça pot arribar a ser ella per dins.

Que què faig jo, doncs? Que què li dono? Li dono la possibilitat, l'oportunitat de ser tractada no com a una nena petita, sinó com la dolça fruita que és.

I és aquest i no cap altre, el senzill motiu que fa que m'estimi tant, i el mateix senzill motiu que em permet a mi escapar de l'irrellevancça del que és, per estimar-me-la tal i com es mereix que l'estimin, tal i com demostra el seu quí com de fàcil és estimar-la.

Tenia tres per tu

És estrany el que passa amb els finals. I quan dic finals no parlo d'un acabament, ni d'una pèrdua, sinó d'un canvi en el dia a dia, un gir en la definició de la rutina, que fa que una part de la teva vida deixi de pertànyer a aquesta primera, per passar a ser part de la resta, de les casualitats, dels moments puntuals, de les coses incalculables. És estrany quan s'anuncia amb temps, el canvi. Llavors es giren les situacions i es rep l'impacte d'aquest després de l'anunci, però no se'l nota quan ja hi és. 

A més, com que el final no és un final de veritat, sinó un canvi en la rutina, no és res tangible al moment,  la rutina té els seus temps, i fins que no toca el temps d'allò que hi era no es veu realment que allò no hi és.

Mai he donat massa importància als finals. Les coses segueixen, i en el fons l'essència i la part divertida de la vida no és precisament la rutina, sinó que el que et marca són els moments puntuals, les casualitats que et fan feliç. I d'altra banda, amb les noves tecnologies no es perd mai el contacte amb les amistats. 

Tot això m'havia fet pensar sempre que no m'entristien els finals. Això fins que un dels finals va venir anunciat amb temps, i de costat amb l'anunci de que, qui canviava de costat dins el meu món, no feia servir mai el messenger o les xarxes socials, amb prou feines mirava el correu els caps de setmana. Es presentava disfressat de final final, i això em va descobrir que aquesta falta d'importància donada cap als finals és precisament pel saber que mai ho són del tot. Això, i que al cap i a la fi no totes les persones són igual d'importants com per donar importància al seu "trasllat", al seu sortir de la teva rutina.

Amb tot, els finals tenen certa part positiva. Són una oportunitat per reafirmar a les persones allò que penses d'elles, per regalar als amics paraules que reflecteixin el valor de la seva amistat. Per això es fa als finals ser una mica acabadors, per això es fan els comiats i s'alenteixen els marxars, els últims moments del cicle amb els altres: per agafar un instant i compartir-lo.

No crec en les llàgrimes i la tristesa dels comiats. No crec en el mirar endavant, allà on els altres ja no hi són. Perquè si bé als comiats sovint s'hi viu la tristesa, no és res més que un error de perspectiva, una mirada tancada, en una direcció equivocada. Tothom quan pensa en els comiats mira endavant, la gent al davant no hi és, i la nostàlgia del que es deixa enrere és massa forta. Convido a fer-ho al revés. A deixar de donar sempre l'esquena als antics visitants de la rutina per començar a recordar-los mirant enrere, que és on són. Recordant-los amb la perspectiva del passat, perquè no hi ha tristesa mirant cap a on ells són.

Quan recordes mirant enrere vius el que vas viure i no estàs sol, perquè és al davant on deixaran de ser-hi. No parlo d'ancorar-se al passat, però no estem parlant del viure sinó del recordar, i 

"quan es recorda només es pot recordar el passat, i per això ens fem tant de mal si intentem recordar alhora que mirem el futur."

Amb tot, si bé no crec en la tristesa dels comiats, sí que crec en compartir aquests instants, aquestes paraules amb el valor de l'altre, i amb el motiu d'aquestes paraules i la falta d'aquests instants escric, des de la importància que té per a mi l'amistat, aquest text per a una gran amiga que va sortir de la meva rutina el dijous passat. Va marxar amb pressa i va oblidar el seu instant, que vaig recollir amb cura i, un cop traduït en paraules, al meu cap sonava més o menys així:

Vas marxar molt ràpid i no ho vas agafar tot. Tenia unes paraules, unes paraules que explicaven com de meravellosa no saps que ets. Tenia això, i un braçalet, que probablement sigui el més bonic de totes les combinacions de colors que he vist i provat fins ara.

Tenia unes paraules i un braçalet. I també tenia una abraçada, d'aquelles de veritat, que no s'acaben tan bon punt comencen, d'aquelles que t'acullen, d'aquelles que, els que en saben, saben que duren més de sis segons. 

Tenia tot això per una gran amiga. Per una amiga de veritat, d'aquelles que n'hi ha, però no gaires, i que per això s'han de cuidar amb tendresa cada dia. Tenia tot això, i ara, després, avui, encara ho tinc.

Tenia unes paraules i una abraçada. I un braçalet perquè en tinguessis tu un de meu més que els que tinc jo de teus. Perquè me'l tornessis quan ens tornéssim a veure. Per fer trampes, i obligar el món a que ens tornéssim a veure perquè me'l poguessis tornar.

Tenia unes paraules, per recordar-te tu. Una abraçada, per recordar-te a mi. I un braçalet per retrobar-me amb tu. 

No et vaig poder donar el braçalet, però potser no ha anat tant malament. Ara en lloc d'un tinc tres motius per tornar-te a veure.

Tenia. Tenia tres i encara ho tinc. Però encara que ho deixi de tenir, hi ha una cosa que no canvia, i és que en tu tinc una gran amiga.

Potser sembla donar massa importància a l'amistat, però jo abans de començar el bloc ja vaig avisar de la que jo hi dono, segurament sembli que aquestes coses no són necessàries, que ja se sobreentenen, però fa un temps vaig passar el text "Amistat a la Tangent" a la noia de qui parlava, i després de veure la seva reacció, d'entendre la importància que té una cosa que pot semblar tant absurda i senzilla per aquelles persones a les que va dirigida, he decidit que aquests texts, aquestes reflexions, no poden simplement quedar adormides dins el meu cap, perquè seria molt lleig negar-se a fer una cosa que té ni que sigui una mínima possibilitat d'arribar com una espurna d'il·lusió a uns ulls, i treure'n, amb una mica de sort, un senzill somriure.

La noia que volia jugar contra els vermells

 Crònica de la descoberta d'una amistat.

¡Qué raro y maravilloso es ese fugaz instante en el que nos damos cuenta de que hemos descubierto un amigo! William Rotsler

 La frase ho diu tot. No crec, però, que es refereixi al descobrir una persona que acabarà sent un amic, sinó suposo que més aviat al descobrir que una persona que ja coneixiem ho és. Me la faré meva, de totes maneres, i la tractaré per parlar del primer cas.

Aquest divendres vam celebrar les Olimpíades de l'escola. Entre tanta gent havia d'haver-hi algú important. Important com a qualitat pròpia. Important per als qui coneixen la importància de l'amistat. D'aquells que importen als grans amics tot i que no els ho diguin sovint, i d'aquells que potser no importen tant a la gent que, en realitat, potser no és tant important.

Amb tot, vaig fer de monitor de tennis. I vaig conviure, per tant, tot el matí amb els nois i noies que venien a fer aquest esport. Com passa normalment, al principi no em vaig fixar en ningú en concret. Van anar passant i fent partits, i com que no portàvem massa estona tampoc és que hagués tingut massa oportunitats de mirar la gent als ulls.

Més tard, però, suposo que entre l'actitud i la manera de fer, em va cridar l'atenció una noieta que anava de blanc. No jugava massa bé, però posaria la mà al foc que és perquè no ho havia fet gairebé mai, perquè si bé no jugava amb aire de tennista, sí que tenia l'aire que té la gent que aprèn ràpid qualsevol cosa.

D'altra banda, també em va recordar físicament a la cosina del meu millor amic, i bé, si la psicomorfología està encertada, ha de tenir segur genètica d'amiga genial.

Com que no tenia massa pràctica en això de tirar boles, una que havia de sacar ella, no sé si va anar mal tirada o va anar a parar a l'altre o què va passar, però devia fer-li anar malament el punt, perquè se li veia una reminiscència de que, al menys inconscientment, no li havia semblat bé.

Que em sabés greu aquell tir començava a descobrir la seva importància.

Més tard, massa tard, de fet, quedaven molts partits per jugar, i havíem de tallar i treure'n uns quants. Vam decidir de fer l'última ronda, si donava temps. Llavors va venir a preguntar. Darrere els ulls portava la confirmació de la seva importància i la meva resposta va ser ja des de l'atenció especial que se li dóna a un aliakuri. Li vaig dir que acabàvem l'última ronda i plegàvem. Va preguntar que si encara els quedava un partit. Perquè ella volia "jugar contra els...". "Doncs com no sigui contra els vermells...". I era contra els vermells. El temps se'ns tirava a sobre, i coi, si volia jugar amb els vermells jugaria amb els vermells. Va ser divertit anar per feina als altres dos partits que hi havia en mig. Perquè resulta que el Vermell-Blanc era l'últim. També va ser divertit convèncer al profe que va venir a dir-nos que havíem de plegar i veure com li agafava la pressa, però això és una altra història. Són efectes secundaris.

Vam acabar els partits i ens vam dirigir al parc on havíem de trobar-nos amb la gent de totes les escoles vedruna que havien vingut. Em va tocar fer de guia amb el cartellet genial del tennis, i vaig anar avançant mirant de no perdre-la de vista.

*Aquí amb el cartellet vaig veure i mig conèixer una altra persona - també important, diría- que encara he de trobar, però no va sorgir gaire pressa, perquè era de malgrat. 

Si un cop al parc desapareixia trobar-la entre tota aquella gent esdevindria gairebé impossible. Per sort vam acabar a prop del lloc on dinava el seu curs.

Vam estar jugant al frisbee, i ella, que sembla que no n'havia tingut prou amb la mànega del tennis, estava amb els de la classe jugant a globus d'aigua allà al costat.

Al cap d'una estona el frisbee va anar a parar per allà, i el va collir un dels que jugaven amb nosaltres. Tallant de sobte el seu gest per agafar-lo i passar-nos-el. S'estava esvaint l'espurna amb la il·lusió de llançar-lo quan amb un gest còmic però preocupat vaig agafar el disc del que l'havia recollit i li vaig deixar perquè ho pogués provar. Després del moment de llançar-lo, el meu millor amic, es va girar de sobte i va exclamar flipant que era la seva cosina.

Després d'haver sentit de rebot que algú li deia pel nom i de preguntar als que jugaven al frisbee amb nosaltres d'on eren, vaig presentar-li a el meu millor amic i li vam comentar a ella allò de la cosina, i confiant en les dades i en l'atzar vam marxar sense jo haver-me vist en cor de demanar-li el correu o el nom complet.

Un cop a casa, buscant per la web de l'escola en vaig trobar una que havia guanyat un premi literari de l'escola, i al parc estaven jugant totes per allà mateix, així que la vaig buscar al facebook i d'allà vaig trobar la que buscava.

*Com que he trigat una setmana en completar el post en realitat és fa dos divendres.

Que perquè ho explico? Bé, més o menys el que volia era tenir en algun lloc l'explicació d'aquest descobriment del que l'escriptor Albert Espinosa en diu una "perla". És a dir, una de les persones que coneixes en un any que et marquen aquest any. I volia tenir-la perquè al cap i a la fi l'acabo de conèixer, i encara res ha demostrat que sigui una gran amiga. I és a través d'aquest post que deixaré plasmada la impressió que en tinc d'ella ara, aquest saber que demà ho serà, de manera que quan demà ho sigui, pugui comprovar com d'encertades estaven aquestes primeres mirades, que li van llegir un dia els ulls.

Sant Jordi 2011: La fe en el cafè

Avui s'ha dut a terme a la meva escola el certamen literari de Sant Jordi. Com que la meva redacció parlava alhora de l'amistat vaig decidir penjar-la al bloc, però per evitar qualsevol possibilitat de que se sabés qui l'havia escrit abans de l'entrega de premis he esperat fins avui.

Els temes que ens van donar eren "Fe", "Amor", "Pàtria" i "Medi ambient". Gairebé com als jocs florals, tot i que més verd. Jo, com en la gran majoria de les redaccions he agafat el tema i l'he distorsionat de maneres inimaginables per escriure una mica el que volgués. Amb tot, m'ha sortit una redacció original i filosòfica, que parla del cafè i l'amistat, comparant-los i descrivint l'amistat des de la descripció del cafè. Diguem-ne "Cosificació positiva" (normalment cosificar és tractar la gent o els animals com a coses, en aquest cas és semblant però només a la descripció, sense connotació despectiva, així que suposo que és un bon nom. - Ho apunto per si torna a sortir més endavant, perquè tingui un nom propi-).

Bé, aquí va la redacció, que ha guanyat el primer premi del meu curs:

Fe. Desfè, refè... cafè. Hi ha molts tipus de cafè. Hi ha molts tipus de persones, hi ha molts tipus de cafè. Cada persona té un tipus de fe... i de cafè. Però el que està clar és que la majoria tenen fe en el cafè.

S'esgoten, es cansen, treballen fins quedar-se sense forces per, en un acte de confiança, deixar la vida en mans d'una petita tassa, d'un petit cafè. Això sí que és fe.

Diuen que el cafè fred no val res. Ningú diu que els vincles freds tampoc. Aquí entra la fe, per mantenir càlida l'amistat. El cafè no té la mateixa sort: queda fred en dos minuts.

Així doncs, els vincles freds no valen res. Els poc propers tampoc. Intentar rebre calidesa d'un vincle "llunyà" és com voler tastar cafè d'una altra taula. I si després està fred...

Sovint s'ajunten molts cafès en una mateixa taula, però. De vegades s'assemblen i de vegades no. A alguns els agrada un tipus de cafè, a alguns un altre... n'hi ha que beuen "colacao". Més o menys un de cada deu.

 La majoria, però, són cafès. S'apropen als cafès. Els cafès són "guais", agraden a tothom. I et desperten!

Els colacaos no els han de despertar. Ells ja tenen energia pròpia, i no la deixen en mans del cafè.

Perquè el cafè, en realitat, és una misèria. Una tassa de Líliput pagada com es paga una joia. Una misèria sobrevalorada.

Amb les amistats passa el mateix. Sovint ens acostem a la gent que segueix tothom; paguem a preu d'or amistats que no ens donen més que la mera il·lusió d'estar desperts.

Per això les grans amistats són com els gots de llet amb colacao: no pagues més preu que treballar amb delicadesa i cura l'amistat, de manera que allò que reps sigui tan meravellós com meravelles hagis estat capaç de crear dia a dia.

Aliakuri 

Amistat a la tangent

Nuestra amistad no depende de cosas como el espacio y el tiempo. Richard Bach

Al meu segon post, sobre els "Llaços de l'amistat", parlava de les amistats que sorgeixen d'una sola mirada, persones que ens criden l'atenció des del primer moment, i que seria una gran estupidesa deixar escapar sense fer-hi res. L'exemple més clar d'aquest fet a la meva vida, gairebé segur és el d'una amiga que vaig fer a les Orquestrades de Girona de l'any passat. La vaig conèixer l'últim dia, en una exploració per l'auditori que ens va tancar amb un grup de gent rere una porta traïdora. Va ser divertit, però, i malgrat que no l'havia tornat a veure fins ahir, l'he considerada i tractada com a una amiga de veritat a cadascuna de les converses amb què el messenger ens ha permès mantenir el contacte.

A les orquestrades d'aquest any ella no va venir, i la flautada d'ahir me la vaig haver de perdre per un concurs de sardanes al que era imprescindible que anés. Amb tot, avisant-la que no podia vaig dir-li que aniria a veure el concert si més no per saludar-la, i comentant-li que estava fent últimament molts braçalets vaig aconseguir comprometre'm a portar-li'n un, i a més a més tenir una excusa per no marxar sense haver-li pogut dit res.

*Un dia d'aquests he de fer un post sobre els braçalets.

Amb tot vam arribar d'Igualada del concurs de sardanes, i vaig pujar al cotxe tot agraint haver pensat a fer el braçalet dissabte per si de cas. Vam trobar el lloc on es feia el concert i vam donar una volta per guanyar temps. Un cop dins vaig repassar sense èxit tota la gent que tocava de per allà a veure si coneixia algú, i vam agafar un lloc dels pocs que no estaven reservats o ocupats, cap al darrere on no tocava la llum.

Escanejant la gent que anava a l'escenari vaig intentar de trobar-la el primer cop sense èxit, però després unes sospites, la llista de gent de la cançó, alguns gestos un tant familiars i la seva recerca entre el públic la van delatar. Després d'intentar creuar alguna mirada durant el concert vaig veure que aquell lloc fosc i llunyà no havia estat massa bona elecció, així que vaig preguntar al meu pare, que m'havia portat, si creia que trigarien gaire a sortir, i vam decidir esperar-la a fora a la meitat del passadís.

Entenent que, al haver acabat el concert sense veure'm, ella ja havia descartat de trobar-me, avanço amb una atenció gairebé automàtica, i quan encara - per alguna raó incomprensible - seguia dubtant de que fos ella, em descobreixo massa a prop perquè pugui semblar que no m'hi he dirigit expressament. Amb un copet a la mà deixo anar el seu nom amb una reminiscència d'interrogació, i es gira amb la barreja de sorpresa sobtada i un estat de xoc que jo també compartia.
D'aquest sentiment volia parlar quan he començat el post. És quelcom que t'ho descol·loca tot. Un esdeveniment massa fora de la rutina com per assimilar-lo. És com si cadascú visqués per la seva banda, suposant i entenent trobar-se més o menys a l'entorn on ens vam conèixer, i de cop i volta dues parts de la vida que no tenen res a veure topen. És una topada previsible, però tot i així t'agafa d'imprevist. Perquè es topa, però no és un xoc brusc, és el redescobriment d'un vincle que hi ha estat sempre, però que no es veia,

és fer patent un llaç entre dos móns, tangents en un sol punt que no és espai, ni ha estat mai temps.

 És en aquesta frase que recullo el que des d'aquest punt entenc com l'essència de l'amistat.

...després del xoc deixo anar un "tinc..." per fer-li entendre que buscava al meu braç el braçalet mentre el treia. Pregunta si m'ha agradat, i comento que quan han tocat els petits no sonava massa bé, però que amb els grans ja sí. Llavors amb una expressió de previsora tristesa pregunta demanant si "l'any que ve...". "Si puc..., però avisa...", recordo intentant fer graciosa l'anterior situació en què en preguntar-li sobre la flautada no sabia res, i ella amb posat preocupat fa gest de disculpar-se amb un "ja, és que no ho sabia...", que intento esvair amb un "ia..." que pretenia fer entendre que era broma. Comenta que sempre sóc al messenger, i responc amb el mateix gest d'espatlles d'indiferència i amb el mateix argument amb què responc la pregunta a tothom: "el deixo obert mentre faig altres coses...". Amb tot hem de marxar, i li recordo amb un gest que s'emporti el braçalet. Me l'agraeix, i s'acaba la tangent.

L'altra sensació que volia plasmar aquí és la de després. Quan el teu cap no ha assimilat aquest xoc, aquest canvi brusc en la rutina del que es dóna per suposat, i ho recorda com a una imaginació, un somni, com es recorden les coses que no han passat mai, o que han passat fa molt. I sembla que només entenem els xocs quan es repeteixen en poc temps. No és la mateixa sensació de les orquestrades, després de quatre dies separats en el temps, que impedeixen la tangent per semblar una línia més o menys recta. Sí és la sensació del primer dia, però no la del segon, i menys la de l'últim. Se surt de les orquestrades entenent que veus de tant en tant als amics. En canvi, una tangent t'impacta més, no et fa creure que et trobes al mateix món que l'altre, però et fa creure i desitjar que més sovint contactin els mons, i et fa saber que cada cop més, aquests mons s'aniran trobant.

Alegria i Felicitat

"La felicidad es la certeza de no sentirse perdido." Jorge Bucay

 La felicitat i l'alegria ens envolten, ens acullen i ens fan riure, o somriure. Però realment son sinònimes? Tenim dues paraules diferents i, de fet, també tenim dos sentiments diferents. 

Jo sempre he parlat d'alegria davant el sentiment intens però fugaç, allò que ens fa sentir bé de cop, però que no perdura després durant gaire temps, allò que ens fa riure, fer el boig i passar-ho bé. Seria un sentiment menys profund que la felicitat. La felicitat, al meu entendre, doncs, és l'altra cara de la moneda del sentir-se bé. Un sentiment arrelat i profund, de força lleugera, però que es consumeix molt a poc a poc. És aquell sentiment d'acollida que ens fa somriure, abraçar i comprendre. Si bé el significat de les paraules potser ha estat posat al meu criteri subjectiu, sí que és cert que el que ens fa riure i el que ens fa somriure no són el mateix. Potser només són matissos del benestar, però al cap i a la fi són fàcils de distingir i val la pena que tinguin noms diferents. Ho dic, a més, perquè sovint en les meves reflexions els distingeixo, i volia fer un post explicant-ho una mica, de cara a poder-ho donar per suposat a les properes entrades.

Així doncs, l'alegria seria més aviat un tsunami el que la felicitat seria una inundació. L'alegria un foc efímer, el que la felicitat unes brases constants. Sí que és cert, que sovint l'alegria deixa rere sí una petita reminiscència de felicitat, un cop es perden les onades del tsunami, però al cap i a la fi, és per això que després de riure somriem, perquè en fondre's l'alegria queda un petit mar de felicitat.

I acabaré, com sempre amb una frase meva, aquest cop una de les meves preferides, en relació a la felicitat i el somriure: perquè s'ha d'omplir un cor d'una gran quantitat de felicitat abans que això es reflecteixi en els ulls, en el somriure. I perquè al cap i a la fi,

"Un somriure sincer és la gota que vessa d'un pou profund de felicitat."

La paradoxa de la culpabilitat

"Hay un remedio para las culpas, reconocerlas." Franz Grillparzer

Ja fa gairebé un parell de mesos, en una trobada amb força gent, una part d'aquesta amb prou ganes de xafardeig com per inventar-se les xafarderies m'intentaven convèncer de que ajudés a que estiguessin de costat dos bons amics. Parlant-me tractant aquests dos de "parelleta", quan tota la ximpleria aquesta l'havia ideat una altra persona que encara s'avorria més que ells, i encara tenia més set de xafarderies. La qüestió és, que precisament no era el primer cop que sortien amb el tema, i una de les dues persones implicades ja se n'havia començat a fartar el primer cop. 

Em va semblar molt penós que es dediquessin a jugar amb la seva amistat, així que els vaig deixar clar que no els ajudaria, i que ella ja n'estava farta. I aquí és on va començar la distinció en els reflexes dels ulls del grup. El que havia començat en gresca i complicitat entre ells, quan ningú s'adonava del què estaven fent, entenent-ho com a un joc; es va convertir en alguns casos en un reflex de desaprovació interna o neutralitat, lamentant que hagués aturat el joc; i en altres en un sentiment de culpabilitat intern, d'adonar-se que havien estat jugant amb els llaços d'una persona que, al cap i a la fi, era una gran amiga seva.

I aquí és on entra en joc la frase del principi. Reconèixer la culpa és el que ens fa deixar de ser culpables. El què passa és que la culpabilitat és una situació estranya, si l'analitzem des de fora. Els que se senten interiorment culpables són els que s'han adonat de en què han fallat, els que descarten del tot la intenció de repetir-ho, i per tant en el moment en què se senten culpables són una persona millor que quan estaven errant, una persona que ja no erra en allò del que s'està penedint, i per tant una persona que no mereix sentir-se culpable per allò que havia fet quan no n'era conscient.

I és per això que dic que la culpabilitat és estranya, perquè els que no se senten culpables són precisament els que ho haurien de fer, i en canvi aquells que porten a sobre la càrrega de la culpabilitat són exactament els que ja no ho mereixen. Per tant el sol fet d'adonar-te que t'hauries de sentir culpable, és el que t'ha de fer sentir perdonat per tu mateix.

"La diferència no està en ser culpable o no, està en ser aprenent o massa orgullós per aprendre dels errors"

Els llaços de l'amistat

"La verdadera amistad llega cuando el silencio entre dos parece ameno." Erasmo de Rotterdam

 Constantment estem llançant vincles, enllaços que ens uneixen amb els altres i que anem fent brillar amb el temps. Alguns es creen per convivència, a base de passar temps amb els altres, però sempre es mantindran translúcids. Són els que per aparèixer necessiten una sola mirada els que en fer-se forts brillaran com les estrelles.

No sempre ens fixem en els enllaços, i sovint no distingim els translúcids d'aquells transparents que estan preparats per rebre tot el color de l'amistat. Per això deia que els cors són com obres d'art. En general ens poden agradar la majoria, o fins i tot ens pot agradar un estil artístic, però el que realment ens marca són aquelles obres d'art puntuals que ens meravellen. Quan persones concretes, amics concrets, ens fan desitjar estar amb ells, fan que esperem impacients els moments en què els veurem, es guanyen dia rere dia que els estimem tant, i que ens donen motius de sobres per anar fins a la fi del món i tornar només per un dels seus somriures; és quan realment estem veient brillar un enllaç.

La frase amb què he començat l'article reflexa una mica tot això. És una de les meves cites preferides, i trobo que té molta raó. Quan estant amb els altres, sense ni tan sols parlar, ens sentim tant acollits és quan realment ens trobem davant dels enllaços més forts. I és també quan ens adonem que en un lloc petit, en el més profund del nostre cor s'ha obert un espai per guardar-hi una part d'aquella persona, una part que serà també nostra, i que portarem dins per sempre, amb cura de que no prengui mai mal.

El que és curiós de tot això és que la força d'un enllaç no es basa en el temps que passem amb la persona amb qui el compartim, no en el cas dels vincles forts; sinó que amb una sola primera mirada ja es descobreix el vincle, com si sempre hi hagués estat, perquè l'amistat no depèn del temps. Sempre hi ha gent que no coneixem i que ens crida l'atenció, i són aquests als qui ens apropem, i amb els que farem créixer les amistats més fortes, perquè d'alguna manera ja estem connectats amb ells, d'alguna manera ja sabem quines persones són vertaderes amistats en potència. És per això que en un sol dia podem fer amistats més fortes que algunes amb les que hem compartit tota la vida, i és per això que es mantenen independentment de que hi hagi molt d'espai físic, o que hi hagi molt de temps entre una trobada i la següent.

Els llaços hi són sempre, però no són enlloc més que al nostre cor, i en cap temps més que el present. Com va dir l'aviador Richard Bach:

"Nuestra amistad no depende de cosas como el espacio y el tiempo." Richard Bach

Mirant amb uns nous ulls

"No todos los ojos cerrados duermen, ni todos los ojos abiertos ven." Bill Cosby

Enceto el meu nou blog amb una frase que m'ha cridat l'atenció, a raó del títol que li he posat al blog. Parlem d'ulls. Però no per ells mateixos, sinó pel què hi ha més enllà. Mirar als ulls no té sentit si la mirada es queda curta, només quan a través dels ulls s'arriba al cor és quan mirar als ulls val realment la pena.

L'ull del mar és una referència a una anècdota un tant espiritual. 

Una professora de música i amiga meva (i ara veïna del blogger: http://viscalacuina.blogspot.com) un cop a classe ens va comentar que havia estat aprenent a llegir la carta astral. Així doncs li vam donar els dies i hores en què vam néixer, i al dia següent ens va portar la nostra definició. Les cartes astrals funcionen amb els cuatre elements, i la meva tenia molta aigua. Interpretant em va dir que tenia facilitat per veure els sentiments dels altres, i vaig entendre que estava  encertada. 

Així doncs, pensant en crear un blog on deixar escrites les meves reflexions sobre l'amistat, entre altres temes, se m'ha acudit treure la referència d'aquesta història per posar-li un nom. Com que és una "capacitat" per veure quelcom, i és representada per l'aigua, he decidit anomenar-la "l'ull del mar".

Benvinguts a aquesta primera entrada del blog, espero i desitjo ajudar a fer-vos pensar durant una breu estona ^^

Acabo amb una frase meva sobre els ulls, per acabar de fer rodona l'entrada que ha començat també així.

"No miris mai els altres als ulls, mira sempre el què hi ha al darrere."