Cercar en aquest blog

dilluns, 11 d’abril de 2011

Amistat a la tangent

Nuestra amistad no depende de cosas como el espacio y el tiempo. Richard Bach
Al meu segon post, sobre els "Llaços de l'amistat", parlava de les amistats que sorgeixen d'una sola mirada, persones que ens criden l'atenció des del primer moment, i que seria una gran estupidesa deixar escapar sense fer-hi res. L'exemple més clar d'aquest fet a la meva vida, gairebé segur és el d'una amiga que vaig fer a les Orquestrades de Girona de l'any passat. La vaig conèixer l'últim dia, en una exploració per l'auditori que ens va tancar amb un grup de gent rere una porta traïdora. Va ser divertit, però, i malgrat que no l'havia tornat a veure fins ahir, l'he considerada i tractada com a una amiga de veritat a cadascuna de les converses amb què el messenger ens ha permès mantenir el contacte.

A les orquestrades d'aquest any ella no va venir, i la flautada d'ahir me la vaig haver de perdre per un concurs de sardanes al que era imprescindible que anés. Amb tot, avisant-la que no podia vaig dir-li que aniria a veure el concert si més no per saludar-la, i comentant-li que estava fent últimament molts braçalets vaig aconseguir comprometre'm a portar-li'n un, i a més a més tenir una excusa per no marxar sense haver-li pogut dit res.
*Un dia d'aquests he de fer un post sobre els braçalets.

Amb tot vam arribar d'Igualada del concurs de sardanes, i vaig pujar al cotxe tot agraint haver pensat a fer el braçalet dissabte per si de cas. Vam trobar el lloc on es feia el concert i vam donar una volta per guanyar temps. Un cop dins vaig repassar sense èxit tota la gent que tocava de per allà a veure si coneixia algú, i vam agafar un lloc dels pocs que no estaven reservats o ocupats, cap al darrere on no tocava la llum.

Escanejant la gent que anava a l'escenari vaig intentar de trobar-la el primer cop sense èxit, però després unes sospites, la llista de gent de la cançó, alguns gestos un tant familiars i la seva recerca entre el públic la van delatar. Després d'intentar creuar alguna mirada durant el concert vaig veure que aquell lloc fosc i llunyà no havia estat massa bona elecció, així que vaig preguntar al meu pare, que m'havia portat, si creia que trigarien gaire a sortir, i vam decidir esperar-la a fora a la meitat del passadís.

Entenent que, al haver acabat el concert sense veure'm, ella ja havia descartat de trobar-me, avanço amb una atenció gairebé automàtica, i quan encara - per alguna raó incomprensible - seguia dubtant de que fos ella, em descobreixo massa a prop perquè pugui semblar que no m'hi he dirigit expressament. Amb un copet a la mà deixo anar el seu nom amb una reminiscència d'interrogació, i es gira amb la barreja de sorpresa sobtada i un estat de xoc que jo també compartia.
D'aquest sentiment volia parlar quan he començat el post. És quelcom que t'ho descol·loca tot. Un esdeveniment massa fora de la rutina com per assimilar-lo. És com si cadascú visqués per la seva banda, suposant i entenent trobar-se més o menys a l'entorn on ens vam conèixer, i de cop i volta dues parts de la vida que no tenen res a veure topen. És una topada previsible, però tot i així t'agafa d'imprevist. Perquè es topa, però no és un xoc brusc, és el redescobriment d'un vincle que hi ha estat sempre, però que no es veia,
és fer patent un llaç entre dos móns, tangents en un sol punt que no és espai, ni ha estat mai temps.
 És en aquesta frase que recullo el que des d'aquest punt entenc com l'essència de l'amistat.

...després del xoc deixo anar un "tinc..." per fer-li entendre que buscava al meu braç el braçalet mentre el treia. Pregunta si m'ha agradat, i comento que quan han tocat els petits no sonava massa bé, però que amb els grans ja sí. Llavors amb una expressió de previsora tristesa pregunta demanant si "l'any que ve...". "Si puc..., però avisa...", recordo intentant fer graciosa l'anterior situació en què en preguntar-li sobre la flautada no sabia res, i ella amb posat preocupat fa gest de disculpar-se amb un "ja, és que no ho sabia...", que intento esvair amb un "ia..." que pretenia fer entendre que era broma. Comenta que sempre sóc al messenger, i responc amb el mateix gest d'espatlles d'indiferència i amb el mateix argument amb què responc la pregunta a tothom: "el deixo obert mentre faig altres coses...". Amb tot hem de marxar, i li recordo amb un gest que s'emporti el braçalet. Me l'agraeix, i s'acaba la tangent.

L'altra sensació que volia plasmar aquí és la de després. Quan el teu cap no ha assimilat aquest xoc, aquest canvi brusc en la rutina del que es dóna per suposat, i ho recorda com a una imaginació, un somni, com es recorden les coses que no han passat mai, o que han passat fa molt. I sembla que només entenem els xocs quan es repeteixen en poc temps. No és la mateixa sensació de les orquestrades, després de quatre dies separats en el temps, que impedeixen la tangent per semblar una línia més o menys recta. Sí és la sensació del primer dia, però no la del segon, i menys la de l'últim. Se surt de les orquestrades entenent que veus de tant en tant als amics. En canvi, una tangent t'impacta més, no et fa creure que et trobes al mateix món que l'altre, però et fa creure i desitjar que més sovint contactin els mons, i et fa saber que cada cop més, aquests mons s'aniran trobant.

1 comentari:

  1. Ei David, me l'acabo de llegir, molt filosòfic m'agrada molt! ;)

    ResponElimina

Comentaris ^^

Seguidors