Cercar en aquest blog

dissabte, 11 de gener del 2014

Potser sí que tinc memòria pel que vull...

Sé que normalment per aquestes dates ja deixaria l'entrada pel 20 de febrer, com cada any, per fer renéixer el bloc el dia del seu aniversari.
Potser l'escriuria i la deixaria d'esbós, i aprofitaria per publicar-la en aquest dia que fa que torni a començar les meves visites a aquest editor de textos senzill, que em dóna una excusa per no permetre'm oblidar-me d'escriure de tant en tant les coses que em semblen importants. D'escriure-les en algun lloc, i per algú que probablement sóc jo mateix, però d'escriure-les: pensant en veu alta, i deixant els pensaments en llibertat, per si de cas algú que aquest cop no sigui jo troba un somriure en escoltar-les.

Potser no de la meva veu, però escoltant ressonar per dins la veu que llegeix les coses quan llegim en veu baixa, i els del somriure, desitjo, potser alguna cosa més, d'una manera especial.
Perquè m'agraden els somriures, però la gent els perd molt fàcilment.

He de dir que jo tinc una facilitat increïble per oblidar-me les coses: puc sortir de casa sense claus, i quedar-me tancat a fora durant hores (hm... si vull... eh?), i puc anar a un lloc i no agafar res del que necessito per fer el que he anat a fer al lloc en qüestió. Però puc fer totes aquestes coses, constantment, i tot i així no perdre cap somriure mentre les faig. No serà tan difícil, no? Si jo, que ho perdo tot, els somriures no els perdo mai... com s'ho deuen fer ells que ho tenen tot controlat, que no perden mai res, que no arriben mai tard i sempre ho agafen tot, per perdre'ls tan sovint?
Potser estan tan ocupats agafant les coses importants que s'obliden d'agafar els somriures.

...clar que potser és més important ser feliç que ser important. O potser l'únic problema que hi ha en tot aquest embolic és que no tenim ni idea de quines coses són importants, i sempre acabem agafant les coses que no ho són, oblidant-nos les que sí que ho són a la tauleta de nit... o al penjador... o a la butxaca.
Just aquí, al costat quan ens guardem les mans del fred, portant-les a sobre en tot moment sense saber-ho. Sense saber que tot el que necessitem per ser feliços ho portem a sobre, aquí, a la butxaca. Sense saber com de fàcil seria agafar-ho, i fer-ho servir, i com de fàcil seria ser feliços si sabéssim que tenim tot el que ens cal per ser-ho.
Però el "sé que tinc" el tenen massa ocupat sabent que tenen totes les coses que necessiten per fer alguna altra tasca més important, i jo entenc que no hi tinguin lloc per saber que tenen el que els cal per ser feliços, i que no tinguin temps per perdre mirant-se de tant en tant les butxaques.


Hm... tinc un problema quan escric entrades, i és que se me'n va l'olla (T'ho dic melindrosament, no t'ofenguis). No perquè digui bestieses, sinó perquè sovint acabo perdut enmig d'una pila de paràgrafs sobre una sola paraula que hauria de ser una sola paraula, i que hauria de formar part d'una història o d'una explicació en lloc d'acabar tenint una entrada sencera per ella sola. :)
I tinc una solució, que és escriure'n més. De fet, normalment és passar el que volia dir originalment a una altra entrada, mentre que la primera no té res a veure amb el que volia dir originalment.
Això té un perill, però, i és que cada vegada que comenci l'entrada original en una altra entrada nova, acabi parlant d'una altra cosa diferent, i no escrigui mai més l'entrada original. Val a dir que no m'ha passat mai.

gaire...
hm...

No, la veritat és que normalment d'una en surten dues i ja està. Suposo que podria evitar-ho limitant-me al pla original, però qui sóc jo per limitar la llibertat d'expressió d'una petita paraula innocent? Eh?
Sé que les històries han de tenir paraules per ser explicades, però de vegades també hi ha paraules que tenen històries per explicar. I tinc ganes d'escoltar-les.


Perquè us feu a la idea, la part del que he escrit que es correspon estrictament amb el que he vingut a escriure és la següent:

Sé que normalment per aquestes dates ja deixaria l'entrada pel 20 de febrer, com cada any, per fer renéixer el bloc el dia del seu aniversari.
Llarga eh? Doncs ara sí que no la podré allargar massa, perquè ja he escrit moltes coses a dalt, i no volem que els nostres lectors s'empatxin de llegir ara que fa molt que no els donem res de menjar... oi?

»Però aquest any (vaig a continuar-la ara que puc) faré una excepció i començaré a escriure abans, perquè tinc una història molt especial que m'agradaria escriure per l'aniversari... dues vegades. Una al món i una al bloc, perquè encara no l'he escrita a cap dels dos llocs.

De moment no sé com serà la història, però sé que serà bonica, que parlarà de sorpreses, i que l'únic que m'he d'emportar per anar a escriure-la és un bon grapat de somriures.

...en teniu?

Seguidors