Cercar en aquest blog

dijous, 21 de febrer de 2013

L'eviterna abraçada



Tot escrivint "Quart creixent" m'he trobat que explicava del tot una història sobre abraçades no donades, i m'he adonat que ocupava massa per quedar-se en una entrada que se suposava que havia de ser un resum, i que era prou gran i tenia prou reflexions fora el que era la història en sí com perquè tingués sentit fer-ne una entrada a part. I això he fet, una entrada a part:

Aquest estiu és el tercer cop que coincideixo al casal d'estiu de tennis amb una noia meravellosa, de Sant Petersburg. El primer any era molt divertit, perquè ella entén el català perfectament, però sol parlar en castellà, així que en una espècie de desafiament cap a la bogeria lingüística en què estem tots ficats en aquest país, jo li parlava en català i ella em responia en castellà. 
Suposo que la gent de seguida que li parlen en castellà canvia d'idioma, i viceversa: si comences en castellà i l'altre insisteix a parlar en català, sembla que hagis d'acabar parlant en català. 



Doncs amb tota la naturalitat del món, i parlant cadascú en una llengua (i muntant cubs de rubik) ens vam anar coneixent, i ens vam acostumar tant a parlar així que quan la gent ho fa notar jo he de gastar uns segons en adonar-me que ho estic fent. Suposo que al principi és estrany, i has de pensar per no respondre en l'idioma en què et parlen, però de seguida t'hi acostumes i es torna tan natural com ho seria parlar en la mateixa llengua.


A dia d'avui parlo així amb més gent, però llavors (una època en què va coincidir, al menys al meu entorn, que es parlava molt sobre la immersió lingüística i la llengua) era quelcom bonic sobre la diferència d'idiomes, una referència tendra que feia els arguments senzills.


Dos anys després, aquest estiu, vam passar tres dies genials junt amb una altra noia del casal i amb el meu germà: una acampada a la gespa del tennis i dues excursions, a Marineland i Water World. Dic tres dies, perquè en el fons mentre estàs en el dia a dia del casal tampoc tens tant de temps per passar junts, i és quan es fan activitats a part, com excursions o aquesta acampada que tens temps de conèixer una mica més la gent, passar estones compartides i riure plegats.



L'últim dia de casal, després de l'acampada i una de les excursions, volia abraçar-la i no en vaig saber. Ella estava abraçant l'altra noia del casal per acomiadar-se, i vaig cometre l'error d'apartar la vista buscant el meu germà just en el moment més crucial. Sospito que si m'hagués vist mirant-la en acabar l'abraçada, hauria entès que jo també en volia una. 
En tot cas, no en vaig saber prou, i vaig deixar escapar l'abraçada, com l'últim dia de l'estiu anterior havia deixat escapar l'oportunitat de regalar-li un braçalet que havia fet per ella. La història es repetia.

Vaig arribar a casa, vaig dinar, i vaig encendre l'ordinador disposat a escriure el final de la llegenda. Sí,  jo mateix, el matí del dia en què vaig acabar la llegenda sobre per què no s'ha de deixar escapar mai una abraçada, vaig deixar escapar una abraçada.



Error imperdonable? Incoherència personal? Falta de pràctica? Més aviat no. Primer entens una cosa, et fas una opinió i uns valors, i després gradualment i asimptòticament vas aprenent a portar-la a la pràctica. Si ho fas bé, de fet, mai arribes a ser el que vols ser, com Aquil·les perseguint una tortuga d'aspiracions, perfilant cada cop amb més detall, i avançant fins l'últim punt massa tard com perquè el punt no hagi avançat amb tu. I la pràctica, la pràctica se'm presenta com una qüestió absurda en el tema de les abraçades. D'acord, si vols abraçar algú i en el mateix entorn ja abraces sovint una altra persona és molt més fàcil de gestionar, més natural: Has arribat, has saludat amb una abraçada i oferir-ne de rebot als altres és gairebé lògic. Senzillament té sentit. Però no crec que d'això se'n pugui dir pràctica.

La part divertida (però complicada), doncs, és encetar llocs nous. Abraçar "perquè et vull abraçar", i no perquè "estic saludant amb abraçades... tot i que et volia abraçar". Clar que val força de voluntat. És una d'aquestes decisions amb D majúscula, de les quals el millor que pots esperar és acostumar-te a actuar abans de pensar gaire, perquè no aprendràs res més a mode "d'experiència": sempre serà igual de bonic i difícil, perquè sempre et desprotegirà de la mateixa manera.

Sigui com sigui, quan vaig arribar a casa i vaig obrir la llegenda per acabar-la no en vaig ser capaç. No em podia creure que estigués a punt de penjar un text sobre per què no s'ha de deixar escapar mai una abraçada... menys de dues hores després de deixar-ne escapar una de tan important.
Vaig obrir el correu i li vaig explicar que la volia abraçar, que havia deixat escapar l'abraçada poc abans d'estar a punt d'acabar una llegenda sobre per què no s'han de deixar escapar mai, i que li guardava l'abraçada pel proper cop que ens veiéssim (que molt probablement no serà fins aquest estiu, perquè no té facebook, no tenim el seu mòbil i el correu no l'obre mai. De fet, no crec que l'hagi vist, perquè no sé res d'ella des de llavors).


En tot cas, la part interessant de tot plegat és que, com amb "Tenia tres per tu", l'abraçada no es va perdre mai. Es va convertir en un text bonic i en la promesa d'una altra abraçada. I en una excusa meravellosa per dir a algú com n'és, d'important. Sembla doncs, que
les abraçades, com no podia ser d'altra manera, es creen però no es destrueixen, perquè per molts cops que passis de llarg sense ser capaç de donar-les, mai podràs oblidar les raons i la tendresa que et van fer voler abraçar.


*He acabat el post avui, després de passar una estona al matí reconeixent el terreny i investigant per fer-li una sorpresa quan surti de l'escola. Fa temps que ho maquinem amb l'altra noia del casal, aprofitant que li hem de demanar el mòbil per anar-la a veure. Suposo que ella no podrà venir, pels horaris d'escola, però li explicaré amb tot luxe de detalls la cara que haurà fet en veure'm.

Aviat. Aviat tindrem notícies de l'eviterna abraçada. 

dimecres, 20 de febrer de 2013

Quart creixent

Fa molt que no escric. De fet, fa molt que penso que no escric i que penso que he d'escriure, i que tot i així no penso a escriure.
Encara us dec una famosa història emocionant sobre sorpreses simultànies. Me la guardo per quan em miri el vídeo que en vam gravar, i així podré lligar millor els records que en tinc i les coses que se'm podrien oblidar a l'hora d'escriure-ho.

A part d'això, just com l'any passat, hi ha hagut històries que hauria volgut escriure. Igual que l'any passat: segurament no totes, però potser sí algunes, i segur unes poques. També me les guardo, i potser les escric si aquest segon retorn m'agafa fort i decideixo sovintejar una mica més el bloc que de costum. Ja no les tindré fresques, però no se sap mai. De moment, però, fem una mica de puntillisme:

"Tot va començar un bonic dijous de juny...". Això pel que fa a la sorpresa. De moment no us penso dir res més! Deixant de banda això; el matí del dia que vaig acabar la llegenda sobre no deixar escapar les abraçades, en vaig deixar escapar una. *Estava escrivint coses per aquí i s'han convertit en una entrada sencera sobre les abraçades i sobre una persona meravellosa, així que les passo al següent post, que penjaré darrere aquest. Diguem que el punt s'ha anat fent gros.*

Més tard, després d'estiu vaig creuar-me amb una companya de violí que no veia des de fa molts anys, que vaig saludar amb el cap i que no em va reconèixer, i que em va fer dubtar de si era ella, i que va seure al meu costat en un banc, dibuixant, esperant un tren a l'estació de Maçanet. I que vaig buscar i trobar pel Facebook un cop a casa i en saber que sí que era ella em vaig penedir de no haver xiuxiuejat el seu nom. I la seva germana, que recordo meravellosa de quan jugàvem junts esperant a l'entrada de l'escola de violí, va fer anys fa poc, i vam dir que havíem de quedar, i sé que si no proposo un dia quedarà com una expressió per protocol d'aquestes que s'allarguen i no arriben mai.
Però sóc jo, i no puc deixar-la escapar.

També tenim a principis de curs, la segona de setembre, una història bonica després d'aquestes dues patinades. He parlat sovint de les Orquestrades i de la gent meravellosa que porten dins. A les segones, l'any que vaig conèixer la noia d'"Amistat a la Tangent", hi havia una altra d'aquestes persones que em van marcar en un dia i que no van venir a cap altra Orquestrada. Vam estar tota la tarda rient amb ella i uns quants més mentre ella passejava amunt i avall explicant-nos anècdotes i històries. D'aquell dia, no l'havia tornat a veure fins aquest setembre, que vaig aconseguir contactar amb ella per correu (no es connectava quasi mai, es va desactivar el compte de Facebook i havíem parlat, per tant, molt poc, i sobre tot al principi, just després de conèixer-nos). Ens vam donar els telèfons i vam quedar de seguida en una quedada improvisada amb els de les Orquestrades que va acabar sent de només tres. Va ser un retrobament senzill i bonic: una abraçada espontània, tres gelats de xocolata i tota la tarda rient junts.


Octubre. Abraçades, felicitat, i la millor cosina del món.
Espero poder-ho escriure i descriure un dia d'aquests.

Desembre. Tenia un per tu. El primer dinar que he vist mai en què la néta serveix més menjar del que demana a la iaia. Patinar sobre gel amb roba de concert, dos braçalets, un joc alemany divertidíssim però senzill, i un lloc purament feliç.

Nadal. Sòria; Raquel, Raquel, i més Raquel. Una mica buit quan va marxar abans de cap d'any. Diu que no creuen que vinguin per setmana santa. Espero que sí.

Gener. Després dels exàmens, dues setmanes de festa (al matí, només) per dibuixar, tocar la flauta i el violí, llegir correus de ciència endarrerits... i la part important: una samarreta. Abans de nadal vam sortejar noms per un amic invisible amb la colla dels pares i encara em sembla estrany saber que ningú em va veure esbossar un somriure mal dissimulat quan vaig descobrir el meu: aquesta algú "tan aprop d'aquest bloc", a "Un toc de regadora". Vaig anar a comprar una samarreta al Decathlon després d'una nit maquinant i dissenyant mentalment, i vaig estar una tarda sencera pintant-la amb compte. Quan la va rebre, patia perquè és de màniga curta i la volia portar l'endemà a l'escola.

A finals de gener, gairebé un dia a la tangent. Tot un pla per anar-la a veure a Tor el dia del seu aniversari. Un pla que va caure amb la mirada enlaire, convertint-se en un text i en una advertència. Qualsevol dia tornarà a aixecar-se i l'anirem a veure per sorpresa. Perquè una sorpresa no es perd així com així: un cop te l'has guanyada no hi ha volta enrere.


A part de tot això, he comprat boletes. I sí, és un presagi. I posats a fer presagis i parlant de creativitat... l'altre dia vaig enviar un logo per la BLC 2013, una concentració de bloggers literaris de Madrid (no hi he anat mai ni faig ressenyes, però la creativitat sempre em senta bé). I a part, crec que participaré en un projecte solidari que es diu "Mensajeros de Oz" enviant una versió en castellà i per nens de la meva llegenda. A veure si l'agafen.



I acabant el nou principi...
Quart creixent? Sí, perquè la meva constància en aquest bloc comença a semblar-se a les fases de la lluna, perquè enceto per tercera vegada una cosa tan propera, seguint el mateix i precís calendari el dia del seu segon aniversari, i perquè la llum d'aquest bloc no ve de dins, sinó de totes les persones meravelloses que l'il·luminen i que m'il·luminen cada dia.


I això és tot. O tot el que he pogut recordar mentre escrivia. Això, i diversos encontres sorpresa amb algun que altre braçalet i alguna que altre relliscada que ja explicaré amb més detall un cop estigui tancada. Diguem que "Em vaig treure de la màniga un altre per tu... i no va sortir bé".
Un títol molt llarg? ...una història molt llarga.

Seguidors