Quart creixent

Fa molt que no escric. De fet, fa molt que penso que no escric i que penso que he d'escriure, i que tot i així no penso a escriure.

Encara us dec una famosa història emocionant sobre sorpreses simultànies. Me la guardo per quan em miri el vídeo que en vam gravar, i així podré lligar millor els records que en tinc i les coses que se'm podrien oblidar a l'hora d'escriure-ho.

A part d'això, just com l'any passat, hi ha hagut històries que hauria volgut escriure. Igual que l'any passat: segurament no totes, però potser sí algunes, i segur unes poques. També me les guardo, i potser les escric si aquest segon retorn m'agafa fort i decideixo sovintejar una mica més el bloc que de costum. Ja no les tindré fresques, però no se sap mai. De moment, però, fem una mica de puntillisme:

"Tot va començar un bonic dijous de juny...". Això pel que fa a la sorpresa. De moment no us penso dir res més! Deixant de banda això; el matí del dia que vaig acabar la llegenda sobre no deixar escapar les abraçades, en vaig deixar escapar una. *Estava escrivint coses per aquí i s'han convertit en una entrada sencera sobre les abraçades i sobre una persona meravellosa, així que les passo al següent post, que penjaré darrere aquest. Diguem que el punt s'ha anat fent gros.*

Més tard, després d'estiu vaig creuar-me amb una companya de violí que no veia des de fa molts anys, que vaig saludar amb el cap i que no em va reconèixer, i que em va fer dubtar de si era ella, i que va seure al meu costat en un banc, dibuixant, esperant un tren a l'estació de Maçanet. I que vaig buscar i trobar pel Facebook un cop a casa i en saber que sí que era ella em vaig penedir de no haver xiuxiuejat el seu nom. I la seva germana, que recordo meravellosa de quan jugàvem junts esperant a l'entrada de l'escola de violí, va fer anys fa poc, i vam dir que havíem de quedar, i sé que si no proposo un dia quedarà com una expressió per protocol d'aquestes que s'allarguen i no arriben mai.

Però sóc jo, i no puc deixar-la escapar.

També tenim a principis de curs, la segona de setembre, una història bonica després d'aquestes dues patinades. He parlat sovint de les Orquestrades i de la gent meravellosa que porten dins. A les segones, l'any que vaig conèixer la noia d'"Amistat a la Tangent", hi havia una altra d'aquestes persones que em van marcar en un dia i que no van venir a cap altra Orquestrada. Vam estar tota la tarda rient amb ella i uns quants més mentre ella passejava amunt i avall explicant-nos anècdotes i històries. D'aquell dia, no l'havia tornat a veure fins aquest setembre, que vaig aconseguir contactar amb ella per correu (no es connectava quasi mai, es va desactivar el compte de Facebook i havíem parlat, per tant, molt poc, i sobre tot al principi, just després de conèixer-nos). Ens vam donar els telèfons i vam quedar de seguida en una quedada improvisada amb els de les Orquestrades que va acabar sent de només tres. Va ser un retrobament senzill i bonic: una abraçada espontània, tres gelats de xocolata i tota la tarda rient junts.

Octubre. Abraçades, felicitat, i la millor cosina del món.

Espero poder-ho escriure i descriure un dia d'aquests.

Desembre. Tenia un per tu. El primer dinar que he vist mai en què la néta serveix més menjar del que demana a la iaia. Patinar sobre gel amb roba de concert, dos braçalets, un joc alemany divertidíssim però senzill, i un lloc purament feliç.

Nadal. Sòria; Raquel, Raquel, i més Raquel. Una mica buit quan va marxar abans de cap d'any. Diu que no creuen que vinguin per setmana santa. Espero que sí.

Gener. Després dels exàmens, dues setmanes de festa (al matí, només) per dibuixar, tocar la flauta i el violí, llegir correus de ciència endarrerits... i la part important: una samarreta. Abans de nadal vam sortejar noms per un amic invisible amb la colla dels pares i encara em sembla estrany saber que ningú em va veure esbossar un somriure mal dissimulat quan vaig descobrir el meu: aquesta algú "tan aprop d'aquest bloc", a "Un toc de regadora". Vaig anar a comprar una samarreta al Decathlon després d'una nit maquinant i dissenyant mentalment, i vaig estar una tarda sencera pintant-la amb compte. Quan la va rebre, patia perquè és de màniga curta i la volia portar l'endemà a l'escola.

A finals de gener, gairebé un dia a la tangent. Tot un pla per anar-la a veure a Tor el dia del seu aniversari. Un pla que va caure amb la mirada enlaire, convertint-se en un text i en una advertència. Qualsevol dia tornarà a aixecar-se i l'anirem a veure per sorpresa. Perquè una sorpresa no es perd així com així: un cop te l'has guanyada no hi ha volta enrere.

A part de tot això, he comprat boletes. I sí, és un presagi. I posats a fer presagis i parlant de creativitat... l'altre dia vaig enviar un logo per la BLC 2013, una concentració de bloggers literaris de Madrid (no hi he anat mai ni faig ressenyes, però la creativitat sempre em senta bé). I a part, crec que participaré en un projecte solidari que es diu "Mensajeros de Oz" enviant una versió en castellà i per nens de la meva llegenda. A veure si l'agafen.

I acabant el nou principi...

Quart creixent? Sí, perquè la meva constància en aquest bloc comença a semblar-se a les fases de la lluna, perquè enceto per tercera vegada una cosa tan propera, seguint el mateix i precís calendari el dia del seu segon aniversari, i perquè la llum d'aquest bloc no ve de dins, sinó de totes les persones meravelloses que l'il·luminen i que m'il·luminen cada dia.

I això és tot. O tot el que he pogut recordar mentre escrivia. Això, i diversos encontres sorpresa amb algun que altre braçalet i alguna que altre relliscada que ja explicaré amb més detall un cop estigui tancada. Diguem que "Em vaig treure de la màniga un altre per tu... i no va sortir bé".

Un títol molt llarg? ...una història molt llarga.