Sempre m'ha cridat l'atenció la manera que té l'amistat de tendir a l'equilibri, com si les ganes de no ser menys que les forces o els moments la portessin a lluitar per imitar-los.
Com si sentís profunda admiració pels vasos comunicants.
Sempre m'ha cridat l'atenció aquesta manera que té d'intentar (sense gaire èxit) que els dos implicats la sentin de la mateixa manera, i que hi hagi, als dos extrems del vincle, la mateixa llum.
I d'intentar, a més, que ens creguem que ha pogut fer-ho. Que creguem que realment ha aconseguit que l'altre ens senti com el sentim nosaltres, com si les amistats fossin sempre iguals pels dos costats. Com si estimar, només pel fet de no incloure "romànticament", hagués de significar sempre també ser estimat. Amb la mateixa força i de la mateixa manera.
Però és difícil de creure (malgrat sense voler creiem) que els altres ens estimen exactament igual com els estimem, especialment si ens aturem un moment i ens adonem que en realitat la gran majoria de les vegades ni tan sols compartim prou part d'aquesta llum que portem per l'altre com per què l'altre sigui conscient de quanta llum hi ha quan hi és.
...
Últimament escric poc al bloc, però escric molt. Escric més que mai, i tan a prop del cor com sempre, però escric lluny d'aquí perquè escric a prop dels cors dels altres. Gasto tot el meu temps dedicat a escriure dedicant-lo a escriure a les persones que m'importen. De vegades per donar les gràcies o per celebrar l'amistat; de vegades per demanar perdó, o abraçades; de vegades per parlar de coses que em preocupen, o de coses que tinc la sensació que les preocupen a elles. Sempre per fer una mica més transparent el vincle. Una mica més proper. Sempre per deixar veure una mica més la llum que normalment s'amaga, si no vigilo, rere la porta del meu costat.
I em pregunto, sovint, a mig escriure, quantes d'aquestes coses que expliquen les meves paraules seria capaç d'explicar en directe, si em fes creure a mi mateix que tenim la obligació de, certes coses, dir-les sempre en persona. Si em fes creure a mi mateix que les lletres que viatgen a través d'internet no mereixen el mateix respecte, i que perden valor si no veig qui les rep.
I no sé calcular en quina part la vergonya, parlant-me d'esperar el moment just i oportú, sabria entretenir-me per sempre, traint-me, si cal, si el moment just arriba.
I no sé calcular com de bé sé explicar les coses que m'importen a les persones que m'importen si no puc mesurar-les, escollir-les amb cura i canviar-les sense pressa fins que sento que les paraules són el que volien ser.
I no sé si em cal, escollir. O si parlar del cor amb lletres entrena les ganes del cor de parlar -amb lletres o sense-, i t'obre una escletxa al bell mig de totes les portes que tens encobrint l'amistat.
I potser, dir per escrit les coses que sents treu la vergonya molt més que no dir-les, i poc a poc la va acostumant, sense que se n'adoni, a dir-les també les vegades que és parlant.
Perquè quan vaig començar el bloc, no les deia: ni escrites ni parlant. Les deia al bloc i prou, sabent que segurament ningú el llegiria, però obligant-me tot i així a no amagar-lo mai. Assegurant-me que estava obrint el cor al món, encara que el món no sabés que ho feia.
I va ser així com el bloc va acabar forjant poc a poc però en gran mesura la naturalitat amb què parlo avui de les emocions: primer deixant veure a alguns les coses que hi deia, després fent-lo servir per dir-los coses a ells. I poc a poc deixant-los veure en directe les coses que no hi dic, fins que avui ja gairebé sempre els dic les coses a ells directament, tant amb lletres com parlant, sense la vergonya que m'hauria fet un dia temps enllà.
Així que vaig deixant, poc a poc -com quan començava aquí-, que la vergonya de les coses que només dic per escrit desaparegui. I vaig intentant, poc a poc, dir-les també mirant als ulls. I guardar-ne alguna que escriuria per intentar dir-la en directe.
I de vegades puc, i de vegades no, i de vegades l'arrossego i l'arrossego i arriba un punt que l'acabo escrivint abans que es perdi en la mandra de deixar que la vergonya la segueixi arrossegant.
I de vegades l'escric, directament, però només un poc. Prou poc per què no sigui prou. Però prou, tot i així, per parar trampa a la vergonya, i que no pugui escapar el proper dia quan pel carrer em trobi els ulls pels quals caldrà acabar-la.
I de vegades, tot i així, trobo els ulls i no la sé acabar.
Però pel camí he après, una mica més, com funciona la vergonya, per poder-la atacar amb més força el proper cop. I he parlat i he escrit i he sabut fer arribar moltes altres paraules a molts altres cors que les mereixien. I he obert una escletxa petita un cop més, en una porta cada vegada més fràgil, cada vegada més vella, cada vegada més a prop de totes les altres portes que he anat destruint amb el temps, en aquest afany incansable d'aconseguir que un dia siguin totes elles transparents.
Perquè és quan són transparents que l'altre pot arribar a entendre el que significa tenir-lo a prop, i perquè sempre m'ha semblat preciosa la manera com brillen uns ulls quan els troba el reflex de la llum que s'escapa, de dins, quan tombes la porta amb un cop de valor i paraules senzilles. I els inunda de sobte, per sorpresa, el que guardaves dins. I els il·lumina, una mica, i se'ls encomana, i de sobte el món dels dos és una mica més bonic.
I perquè de tant en tant, només de tant en tant, en fer caure una porta de les mig desconegudes trobes a l'altra banda just la mateixa llum. I hi ha poques coses tan boniques com descobrir que ets important per algú que et coneix poc però que és important per tu.
