Cada vegada em fa més mandra perseguir les amistats que en directe són precioses però només tenen directes quan els busco jo. Les que desapareixerien completament de la meva rutina si deixés d'insistir-les, i potser ja no les veuria mai més cap dia que no fos casualitat.
Però que són boniques. Que cada cop que les veig perquè m'he entestat a veure-les, les dues parts sabem veure la tendresa del vincle, i la màgia d'haver-lo tornat a reviure una estona.
Però que no el reviuran mai expressament si l'atzar de la vida no els porta a una rutina més propera amb la meva. Que no els cal, reviure'l. Perquè ja en tenen d'altres, més a prop. I saben que jo també.
I és cert, també, que jo tinc persones precioses abandonades al record, a qui no dic mai de quedar per posar-nos al dia. Perquè no em recordo d'elles prou sovint en el meu dia a dia com per trobar el moment per proposar la retrobada. O perquè fa massa que no les veig i ja no sé quin record tenen de mi, o en quina mesura els importa aquell vell vincle bonic.
O perquè sé que viuen lluny i d'alguna manera sento que han de ser elles les que avisin si mai es passen per la ciutat on visc.
Però no sempre els ho dic, explícitament, que avisin elles quan vinguin.
No totes saben que voldria berenar amb elles si mai es passen per aquí.
Però tinc clar que mouria cel i terra si elles m'ho diguessin a mi. Que els passaria l'agenda sencera per intentar trobar un forat. Que llogaria el cotxe elèctric i les aniria a veure al seu poble si elles no poguessin venir a aquí. Que refaria plans, renunciaria a coses. Per una sola tarda de tendresa amb una amistat bonica però perduda en els records. Per una sola abraçada llarga inundada en la nostàlgia.
I em sap greu, cada vegada, el xoc de realitat de recordar que malgrat tot, res d'això és la norma. Que els no puc sovint van sense un però. Que una part tan gran de la gent que he estimat molt i que m'ha estimat molt a mi, no mouria cel i terra per trobar una retrobada.
Però no sempre els ho dic, explícitament, que avisin elles quan vinguin.
No totes saben que voldria berenar amb elles si mai es passen per aquí.
Però tinc clar que mouria cel i terra si elles m'ho diguessin a mi. Que els passaria l'agenda sencera per intentar trobar un forat. Que llogaria el cotxe elèctric i les aniria a veure al seu poble si elles no poguessin venir a aquí. Que refaria plans, renunciaria a coses. Per una sola tarda de tendresa amb una amistat bonica però perduda en els records. Per una sola abraçada llarga inundada en la nostàlgia.
I em sap greu, cada vegada, el xoc de realitat de recordar que malgrat tot, res d'això és la norma. Que els no puc sovint van sense un però. Que una part tan gran de la gent que he estimat molt i que m'ha estimat molt a mi, no mouria cel i terra per trobar una retrobada.
Que la gaudirien si es presenta. Que segurament la viurien amb il·lusió i tendresa.
...però que no la buscarien mai.
I m'encisa, cada cop més, la gent que sí.
La gent que et diu de quedar sense esperar que ho diguis tu.
La que un dia de sobte recorda que fa molt que no et veu, i t'escriu. I t'inunda amb tot un grapat de dates que té lliures per què en puguis triar una.
La que ja et veu mig sovint, però de sobte decideix que t'ha de proposar un pla boig d'última hora, completament improvisat, perquè li han entrat ganes d'anar qui sap a on, i ha recordat que és bonic compartir amb tu l'aventura.
La que li dius de quedar un dia i et diu que no pot. I que no podrà tampoc la setmana que ve ni la següent, perquè va de cul aquest semestre. Però et diu sisplau, torna-m'ho a dir d'aquí dos mesos. Que tornaré a estar més lliure, i llavors sabré quan puc.
...o et diu el mes que ve t'escric. I escriu.
La gent que viu lluny però que de tant en tant avisa quan ve al país o a la ciutat, per anar a fer una volta, o anar a berenar plegats. La que et convida a passar-te pel seu poble qualsevol cap de setmana, i t'ofereix sofà si et cal.
La que proposa una data tan bon punt arriba a casa, quan la trobes pel carrer i us dieu gairebé per protocol que heu de quedar algun dia.
Cada cop em fa més mandra perseguir les amistats que en directe són precioses però que només tenen directes quan els busco jo. Les que et diuen que no poden en el dia que els proposes, i deixen que el no puc tanqui les coses.
La gent que posa un però rere el no puc,
és la gent que vull a prop tota la vida.
I m'encisa, cada cop més, la gent que sí.
La gent que et diu de quedar sense esperar que ho diguis tu.
La que un dia de sobte recorda que fa molt que no et veu, i t'escriu. I t'inunda amb tot un grapat de dates que té lliures per què en puguis triar una.
La que ja et veu mig sovint, però de sobte decideix que t'ha de proposar un pla boig d'última hora, completament improvisat, perquè li han entrat ganes d'anar qui sap a on, i ha recordat que és bonic compartir amb tu l'aventura.
La que li dius de quedar un dia i et diu que no pot. I que no podrà tampoc la setmana que ve ni la següent, perquè va de cul aquest semestre. Però et diu sisplau, torna-m'ho a dir d'aquí dos mesos. Que tornaré a estar més lliure, i llavors sabré quan puc.
...o et diu el mes que ve t'escric. I escriu.
La gent que viu lluny però que de tant en tant avisa quan ve al país o a la ciutat, per anar a fer una volta, o anar a berenar plegats. La que et convida a passar-te pel seu poble qualsevol cap de setmana, i t'ofereix sofà si et cal.
La que t'arrossega a fer encàrrecs, un dia qualsevol. Només per tenir una altra excusa per passar una estona amb tu.
La que proposa una data tan bon punt arriba a casa, quan la trobes pel carrer i us dieu gairebé per protocol que heu de quedar algun dia.
La que es rebel·la contra el protocol.
Perquè ho creu de debò, que heu de quedar, i ho fa realitat.
Cada cop em fa més mandra perseguir les amistats que en directe són precioses però que només tenen directes quan els busco jo. Les que et diuen que no poden en el dia que els proposes, i deixen que el no puc tanqui les coses.
Porteu-me, doncs, la gent que no t'oblida.
La gent que et ve a buscar per riure,
i per trobar aixopluc.
La gent que posa un però rere el no puc,
és la gent que vull a prop tota la vida.
