Sempre he admirat molt els professors que escullen, per sobre de tot, ser amics. Que t'ensenyen sempre des del context d'un amic que t'ajuda a aprendre, i que no mantenen les distàncies per por, potser, de perdre autoritat.
Sempre he admirat molt els professors que puc dir que són bons amics meus, i que han rigut amb mi i m'han tractat des de la tendresa i des de la il·lusió de compartir tot el que saben tan bon punt he donat a entendre que hi posaré de la meva part tant com escullin posar-hi ells.
I sempre he admirat molt, en aquest sentit, especialment la meva profe de flauta: ja no per la profunditat amb què comprèn les coses i la facilitat que té per explicar-te-les amb els matissos necessaris per què puguis corregir els detalls petits que en la música són els que ho canvien tot (que evidentment també). Sinó sobre tot per haver estat amiga des del primer dia, i per ser-ho encara avui, al primer febrer que no sóc alumne després de dotze anys.
Com més hi penso més crec que és en bona part per ella que avui, fent de professor a l'acadèmia, poso l'amistat amb els alumnes per davant de tot. I, si és així, confesso que li dec bona part de moltes amistats precioses (a més de la seva).
...i potser també una abraçada. O potser no és un deute, en realitat, però igualment em faria il·lusió escollir oferir-li el proper cop que ens veiem (que a més serà aviat, de fet, perquè m'ha regalat mitja classe com a excusa per fer retrobada). Només quedarà veure si en sé.
Si més no, aquesta vegada sóc jo l'alumne, que sempre és més fàcil (com quan li vaig dir a la meva profe de català de batxillerat el dia del comiat, passant del protocol, que jo volia una abraçada). Perquè com a alumne tens la tranquil·litat de saber que el professor té l'autoritat de sobres per no acceptar l'abraçada si no la vol (o si no és d'abraçar). Perquè pot apel·lar a la distància i al protocol si aquests li semblen importants, o si senzillament els necessita d'excusa per no sentir-se incòmode rebutjant l'oferta de tendresa de l'alumne. I perquè l'alumne no té cap mena d'autoritat respecte al profe que pugui fer que el profe se senti en la obligació d'acceptar una abraçada que no vol només perquè l'alumne la demana.
Però ser el profe és diferent.
Fa temps que tinc molt present un tuit del Hank Green, de finals de 2017, que donava a entendre que ell no ofereix mai la primera abraçada als seus empleats (o a qualsevol persona sobre qui tingui alguna mena d'autoritat), perquè és conscient que en aquests casos l'altre pot no sentir-se còmode dient que no la vol.
I crec que té molt de sentit, i m'ha obert una mirada nova cap al respecte i l'empatia del moment d'abraçar algú per primer cop. Però, alhora, ara sóc profe de molts amics i amigues que la majoria només ho són dins l'acadèmia, i sóc incapaç d'oferir-los les abraçades que m'agradaria regalar-los en les retrobades després de vacances, als finals de curs, celebrant les notes més lluitades o recolzant-los quan els veig als ulls l'angoixa o la tristesa dels moments difícils (acadèmics o personals). I em sap greu, cadascuna de les vegades, no dir res per no saber trobar la manera bona de donar a entendre que sóc d'abraçar, i que poden comptar amb les meves abraçades si mai els calen o si mai les volen, i que es poden atrevir a demanar-les encara que estiguem en el context de l'acadèmia i sembli estrany abraçar un professor. I que les acceptaré i que em farà il·lusió que les proposin... però que amb tot, que dient tot això, no estic demanant-ne, sinó simplement passant el relleu. Desfent la vergonya. Donant-los permís.
I així, veig com s'escapen. Jo, que he advocat sempre pels guardians del cel, enfrontat de sobte amb el desequilibri de tenir per casualitat més autoritat que bona part de les persones que abraçaria, acabo escollint deixar-les passar. Renunciant al temps que li dec al món, només per la incompetència de no saber trobar les paraules adequades per oferir abraçades des del respecte de no arriscar-me a imposar-les sense voler.
Una i mitja, han arribat, tan sols. Mitja perquè una alumna em va escriure per l'aniversari, i li vaig saber escriure des de la il·lusió que n'hi guardava una però que l'hauria de demanar ella si mai la vol perquè em fa cosa l'autoritat. Mitja perquè a dia d'avui no l'ha demanat mai. I una perquè una altra dels alumnes amb qui més em faig és en realitat molt amiga d'una de les meves millors amigues (de potser la persona que fa les millors abraçades del món, tendeixo a sospitar), i vam quedar un dia els tres, traient per una vegada la seva amistat a l'altra banda de les parets de l'acadèmia. I li vaig saber preguntar directament com havíem de saludar-nos per delegar-li a ella la responsabilitat d'escollir.
I, de fet, em va agafar desprevingut. Perquè em va dir xocant la mà, i després el puny... i una abraçada. I prometo que per un segon quasi em va decebre pensar que triaria una encaixada de mans, partint de com d'acostumada ha d'estar a abraçar tenint l'amiga en comú que tenim. Però prometo també que sense aquesta finta probablement hauria donat l'abraçada per suposada i no m'hauria fet tanta tanta il·lusió veure de sobte com l'escollia.
Va ser un dia bonic.
I potser m'ha ensenyat una mica l'estratègia adeqüada per oferir sense imposar. O potser no compta en absolut perquè el propi context d'haver vist tot just abans una abraçada eterna li va treure pes a la decisió de si era normal o no abraçar.
Potser hauré d'inventar cada vegada, si vull deixar enrere aquest còmput de l'alumne i mig.
I no deixa de ser curiós pensar fins a quin punt en aquest cas es trenca el tòpic que tant arrosseguem que la ment i el cor sempre es fan nosa l'un a l'altre. Que volen coses diferents. Perquè és precisament la meticulositat de la ment, qui ha de trobar, en aquest cas, les paraules adequades per fer-li costat a la voluntat del cor. I perquè és precisament la cura i l'empatia del cor el que ha aturat les coses que la ment intenta desencallar.
Sempre he admirat molt els professors que puc dir que són bons amics meus, i que han rigut amb mi i m'han tractat des de la tendresa i des de la il·lusió de compartir tot el que saben tan bon punt he donat a entendre que hi posaré de la meva part tant com escullin posar-hi ells.
I sempre he admirat molt, en aquest sentit, especialment la meva profe de flauta: ja no per la profunditat amb què comprèn les coses i la facilitat que té per explicar-te-les amb els matissos necessaris per què puguis corregir els detalls petits que en la música són els que ho canvien tot (que evidentment també). Sinó sobre tot per haver estat amiga des del primer dia, i per ser-ho encara avui, al primer febrer que no sóc alumne després de dotze anys.
Com més hi penso més crec que és en bona part per ella que avui, fent de professor a l'acadèmia, poso l'amistat amb els alumnes per davant de tot. I, si és així, confesso que li dec bona part de moltes amistats precioses (a més de la seva).
...i potser també una abraçada. O potser no és un deute, en realitat, però igualment em faria il·lusió escollir oferir-li el proper cop que ens veiem (que a més serà aviat, de fet, perquè m'ha regalat mitja classe com a excusa per fer retrobada). Només quedarà veure si en sé.
Si més no, aquesta vegada sóc jo l'alumne, que sempre és més fàcil (com quan li vaig dir a la meva profe de català de batxillerat el dia del comiat, passant del protocol, que jo volia una abraçada). Perquè com a alumne tens la tranquil·litat de saber que el professor té l'autoritat de sobres per no acceptar l'abraçada si no la vol (o si no és d'abraçar). Perquè pot apel·lar a la distància i al protocol si aquests li semblen importants, o si senzillament els necessita d'excusa per no sentir-se incòmode rebutjant l'oferta de tendresa de l'alumne. I perquè l'alumne no té cap mena d'autoritat respecte al profe que pugui fer que el profe se senti en la obligació d'acceptar una abraçada que no vol només perquè l'alumne la demana.
Però ser el profe és diferent.
Fa temps que tinc molt present un tuit del Hank Green, de finals de 2017, que donava a entendre que ell no ofereix mai la primera abraçada als seus empleats (o a qualsevol persona sobre qui tingui alguna mena d'autoritat), perquè és conscient que en aquests casos l'altre pot no sentir-se còmode dient que no la vol.
I crec que té molt de sentit, i m'ha obert una mirada nova cap al respecte i l'empatia del moment d'abraçar algú per primer cop. Però, alhora, ara sóc profe de molts amics i amigues que la majoria només ho són dins l'acadèmia, i sóc incapaç d'oferir-los les abraçades que m'agradaria regalar-los en les retrobades després de vacances, als finals de curs, celebrant les notes més lluitades o recolzant-los quan els veig als ulls l'angoixa o la tristesa dels moments difícils (acadèmics o personals). I em sap greu, cadascuna de les vegades, no dir res per no saber trobar la manera bona de donar a entendre que sóc d'abraçar, i que poden comptar amb les meves abraçades si mai els calen o si mai les volen, i que es poden atrevir a demanar-les encara que estiguem en el context de l'acadèmia i sembli estrany abraçar un professor. I que les acceptaré i que em farà il·lusió que les proposin... però que amb tot, que dient tot això, no estic demanant-ne, sinó simplement passant el relleu. Desfent la vergonya. Donant-los permís.
I així, veig com s'escapen. Jo, que he advocat sempre pels guardians del cel, enfrontat de sobte amb el desequilibri de tenir per casualitat més autoritat que bona part de les persones que abraçaria, acabo escollint deixar-les passar. Renunciant al temps que li dec al món, només per la incompetència de no saber trobar les paraules adequades per oferir abraçades des del respecte de no arriscar-me a imposar-les sense voler.
Una i mitja, han arribat, tan sols. Mitja perquè una alumna em va escriure per l'aniversari, i li vaig saber escriure des de la il·lusió que n'hi guardava una però que l'hauria de demanar ella si mai la vol perquè em fa cosa l'autoritat. Mitja perquè a dia d'avui no l'ha demanat mai. I una perquè una altra dels alumnes amb qui més em faig és en realitat molt amiga d'una de les meves millors amigues (de potser la persona que fa les millors abraçades del món, tendeixo a sospitar), i vam quedar un dia els tres, traient per una vegada la seva amistat a l'altra banda de les parets de l'acadèmia. I li vaig saber preguntar directament com havíem de saludar-nos per delegar-li a ella la responsabilitat d'escollir.
I, de fet, em va agafar desprevingut. Perquè em va dir xocant la mà, i després el puny... i una abraçada. I prometo que per un segon quasi em va decebre pensar que triaria una encaixada de mans, partint de com d'acostumada ha d'estar a abraçar tenint l'amiga en comú que tenim. Però prometo també que sense aquesta finta probablement hauria donat l'abraçada per suposada i no m'hauria fet tanta tanta il·lusió veure de sobte com l'escollia.
Va ser un dia bonic.
I potser m'ha ensenyat una mica l'estratègia adeqüada per oferir sense imposar. O potser no compta en absolut perquè el propi context d'haver vist tot just abans una abraçada eterna li va treure pes a la decisió de si era normal o no abraçar.
Potser hauré d'inventar cada vegada, si vull deixar enrere aquest còmput de l'alumne i mig.
I no deixa de ser curiós pensar fins a quin punt en aquest cas es trenca el tòpic que tant arrosseguem que la ment i el cor sempre es fan nosa l'un a l'altre. Que volen coses diferents. Perquè és precisament la meticulositat de la ment, qui ha de trobar, en aquest cas, les paraules adequades per fer-li costat a la voluntat del cor. I perquè és precisament la cura i l'empatia del cor el que ha aturat les coses que la ment intenta desencallar.
Però em fa gràcia, especialment, veure com en alguns llocs la meticulositat de la ment encara no ha estat capaç de fer costat a la voluntat del cor, deixant-ho així tot aturat enmig dels dubtes, esperant l'equilibri perfecte de les paraules exactes que no sabem si mai vindran. I en canvi, en un altre lloc, massa acostumats a un equilibri absolut sobre la corda fluixa, és l'amenaça d'una engruna de dubte qui s'ha ocupat de fer que la voluntat del cor sigui cada vegada més clara.
I haurem d'esperar, doncs, per veure on ens porta la complicitat dels dos.
Però serà bonica, segur, l'aventura.
I haurem d'esperar, doncs, per veure on ens porta la complicitat dels dos.
Però serà bonica, segur, l'aventura.
