Cercar en aquest blog

dijous, 18 de setembre del 2014

Una petita guia per a sentir-se molt poderós.

o "com escollir bé els valors de l'aprenentatge".


Us heu fixat que en algun moment de la vida la gent passa d'aprendre les coses a dir "això jo no ho se fer"? És curiós, no? Què ho fa? Quan passa? Pels nens petits és evident que les coses que no saps fer les has d'aprendre. Per què per als adults no? És més, entenc que els nens aprenen de tot sense plantejar-se si ho volen saber fer o no (perquè aprendre és divertit, i tot això, però ja tornarem aquí després), però els grans, encara que no ho vulguin fer tot, hi ha coses que sí que volen fer, i que no fan perquè no en saben. Com?

És com si la millor excusa que se'ls acudeix per no aprendre'n és dir que no en van aprendre... doncs hi ha gent que sí que en va aprendre. Ells ho fan perquè en saben, suposo... no? 
En devien aprendre dins el termini, potser. Hm... a mi encara no se'm deu haver acabat, perquè de moment no ha vingut ningú a prohibir-me aprendre res. O potser és que vaig aprenent les coses quan toca. Hi ha un termini per cada cosa? O és un termini general, que ve i diu: "tu, ja n'hi ha prou d'aprendre, ja t'has passat, a partir d'ara toca no saber. Si et pregunten, tu no en saps. S'ha acabat, ja, això... hm..."
...?

No ho entenc. És difícil? És a dir, està clar que és difícil, si no ja en sabríem tots, però... és insuportablement difícil? És tan difícil que me quiero morir? És tan difícil que no val la pena passar per aquest trist, dur, aspre i solitari mal tràngol d'haver d'esforçar-se per, després, saber-ne? (Per què m'ho fas, això? És que vols veure'm patir?) ... Potser ens hem posat una mica dramàtics, no? amb tot això d'aprendre.

Potser.


No ens enganyem, és frustrant. Sí, és frustrant, començar a aprendre una cosa absolutament de zero. Patètic, fins i tot, de vegades. I què? No pots suportar-ho? Plega, però no diguis que no t'hem avisat, perquè a l'altra banda del camí hi ha una brutal sensació de poder, de capacitat, que ve, precisament, del fracàs de les primeres hores. D'adonar-te que fa una setmana, dues, un mes, eres patètic, lamentable, i que ara pots fer coses que veies fer als altres i que t'al·lucinaven. D'adonar-te que, de sobte i sense adonar-te'n, has passat a ser tu, l'al·lucinant.

És aquesta, la recompensa. Amb tu i per a tu. Aprens per sentir-te poderós. I ja està. No deixis que t'enganyin fent-te creure que serveix per altres coses... com a l'escola:
- I això per què serveix?
- Per aprovar.
I un be negre! I aprovar per què? Per passar de curs, per arribar al batxillerat, per treure-hi bona nota per fer una bona selectivitat i entrar a la carrera que vols, de manera que puguis treballar per guanyar diners per comprar-te coses per ...hola?

I he d'hipotecar tota la meva vida, ara, perquè tu creus que aprenent això tindré diners de gran? No no no. Això et serveix ara. 
Això et serveix, com a mínim, per què quan facis l'examen (que de moment sembla que se n'han de fer) et sentis poderós. I és una oportunitat preciosa, perquè la sensació d'estar fent un examen i adonar-te que ho saps fer tot és genial. La calma interior i la seguretat que et regala passar una hora en silenci fent coses que saps fer i que saps que estàs fent bé... una hora. Tota una hora (com a mínim) per adonar-te d'algunes de les coses que pots fer, per ser conscient d'alguns dels teus poders.
Això, és gaudir aprenent.


I direu: i les notes, doncs? Què passa amb les notes? Passem de les notes? 
Que les bombin, les notes. Si no són musicals no m'interessen. Sabeu per què?
Quan t'agrada aprendre, treure bones notes és només un resultat inevitable d'haver gaudit aprenent.
"Això ho dius tu perquè les treus". No. Al contrari, les trec perquè penso així, perquè gaudeixo aprenent, perquè les notes no m'interessen gens en comparació amb les oportunitats d'aprendre, de manera que aprenc, i com que he après, les trec. 
Tot va relacionat. Si estudies per les notes, aprendre no t'interessa tant (perquè l'objectiu d'estudiar és un altre), de manera que acabes aprenent menys, i les notes que treus, en conseqüència, acaben essent més baixes.


Hi ha una cosa, però, en tot això, que ha quedat penjada: d'acord, aprens per sentir-te poderós, per sentir-te capaç, per adonar-te de fins a quin punt en saps i de fins a quin punt ets bo... 
On deixa això la humilitat, doncs? Què passa amb la humilitat? ...que la bombin, la humilitat (tal i com la coneixem, al menys). T'han enganyat (també), amb la humilitat.

La humilitat és per fora, serveix per fora. La humilitat per dins no serveix de res. 
Has de saber que ets bo. Has de saber que ets bo fins i tot quan encara no ho ets. Has de saber que ets boníssim aprenent, el millor, i que això et permet arribar a dalt de tot de qualsevol habilitat que et proposis si practiques suficient. Has de saber que ets el millor, el millor en tot, però que encara no es nota, perquè encara no has practicat prou.
La humilitat només té sentit per fora. Serveix per saber que (de moment) hi ha gent que ho fa més bé que tu. Serveix per saber que sempre podràs millorar i, sobre tot, la humilitat serveix per encoratjar els altres, per donar-los la mà, per ajudar-los a pujar. Per aconseguir que sàpiguen que si en saps és perquè ho has volgut, i que això fa que ells puguin ser tan bons com tu (o millors) si s'ho proposen.

Ens han ensenyat que la humilitat és per igualar les persones, però ens han mentit sobre a quin lloc.
Ser humil no ha de voler dir rebaixar-se, creure menys de tu, posar-te per sota: ser humil ha de voler dir aixecar els altres, creure tant dels altres com has cregut de tu, i aconseguir que ells també ho creguin.

Ser humil ha de voler dir no intentar fer creure els altres que ets l'únic que ho pot fer. Només això.

Ara mateix la humilitat quasi sempre serveix per rebaixar les persones, per posar un límit en fins a quin punt creuen en sí mateixes, perquè "està malament" creure massa en tu. Necessitem més persones que facin servir la humilitat per aixecar el món, per aixecar la gent, per descobrir ulls fascinats per les coses que els han vist fer, mirar-los, i donar-los la bona notícia:

Tu. Sí, tu. Tu també ho pots fer.

La pregunta és... t'atreviràs a intentar-ho?

dimarts, 17 de juny del 2014

Faré dos pactes per trobar un tresor.

Gràcies de tot cor, perquè confio més en l'amistat del que agradaria als meus dubtes, i perquè sé, malgrat segueixo sense saber on és, que avui he recuperat una amistat meravellosa.
Tinc una amiga, però no sé on. I aquells ulls aventurers de petit pirata es pregunten sovint què ha passat amb l'últim tresor. La vaig trobar en un lloc estrany, i portava equipatge, però de tornada no ha estat senzill anar-la a abraçar. 
Tinc en algun lloc un tresor perdut, i tinc ganes de buscar-lo, però buscar un tresor fa por quan no saps si et vol trobar.


Des que sóc petit he confiat més en l'amistat del que la lògica entendria: l'escullo amb molta cura, i això fa que em sembli inconcebible perdre-la a la lleugera, no donar-ho tot o no lluitar, encara que sigui amb mi mateix, per seguir creient que val la pena. Suposo que podria acabar confiant en algú que no fos de confiança, però suposo que en el fons confio que, de no ser de confiança, mai hi hauria confiat.


...
Al llarg del temps he vist molta gent canviar de sobte l'opinió que tenien d'algú, per coses que ni tan sols han vist, per coses que ni tan sols saben, per coses que els n'ha dit algú en qui, de fet, confiaven menys. Al llarg del temps he vist malentesos estúpids, i he tingut por. Por de veure com de fàcil sembla de vegades que és posar algú en contra dels seus, sense que es qüestioni res, sense que es plantegi res. Por de saber que algun dia jo podria ser un dels seus, i de saber que es pot perdre una amistat d'una manera tan absurda.
I al llarg del temps m'he adonat que quan em passa a mi sóc jo qui posa les excuses, pels meus. Que sóc jo qui troba un perquè mínimament acceptable, mínimament creïble i que sovint sembla improbable; per seguir pensant que han fet les coses bé. 
Per seguir pensant que són qui crec que són, que són qui he cregut que eren des del principi.
I, sabeu què? Sempre ho són.

No vull dir que sempre encerti l'excusa, ni que l'encerti sovint: vull dir que sempre n'hi ha. I, les vegades que no n'hi ha, que ells també ho saben.
No he dit mai que siguin perfectes, he dit que són genials.
I hem vingut a aprendre, no? Mirem de no deixar que sembli que ho hem oblidat.


Fa molt temps, en una encertada lluita a favor de tot això, una amiga em va descobrir un pacte. Una promesa que ella ja mantenia amb algú, i que fa l'amistat tan senzilla que els malentesos simplement no hi són:
"Et diré tot el que pensi de tu, sigui bo o dolent, sigui coherent o ridícul, sigui molt gran, molt important, o tan petit que sembli que no val la pena. I t'escoltaré, sabent que allò que em diguis no sempre serà el que sóc, però sí que serà el que penses, o el que sents. Que el que a mi em sembli petit per a tu pot ser important, i que puc millorar el que sóc si escolto el que has sentit que era."

...no és fàcil explicar la senzillesa, la confiança, la seguretat que suposa saber que l'altre no es guardarà per sí mateix res que l'hagi molestat, que no hagi entès, o que cregui de tu i no sàpiga si és cert. Saber que parlarà amb tu tot i saber que el que pensa et pot fer mal, perquè sap que pensi el que pensi mereixes saber que ho pensa. Perquè sap que vols saber que ho pensa malgrat saber-ho et pot fer mal, perquè és la manera que tens de poder ser millor, d'aconseguir que se senti millor al teu costat, de fer que la vostra amistat sigui una mica més bonica.

No és fàcil d'explicar, però és preciós de viure.
És com tenir un espai de senzillesa enmig d'aquest món tan complicat. Proveu-ho. Escolliu algú important, algús importants; i regaleu-los (o regaleu-vos) un pacte de sinceritat.

Si us atreviu, és clar, a descomplicar una mica la vostra vida...


...
Tinc una amiga i aquest estiu, aquest curs, he trobat a faltar tenir aquest pacte. I l'he trobat a faltar a ella. 
He arrossegat durant tot l'any el que no sé si és un malentès, una sèrie de casualitats desafortunades o una espècie d'estranya barreja entre les dues. No sé què creu, no sé què pensa i no sé què passa, i acostumat en aquests casos a parlar-ho tot, he parat boig veient com no trobava cap manera de parlar amb ella.


Després de l'intercanvi amb alemanya vam quedar tots per fer un sopar. Llavors ja li havia passat el text, i la vergonya d'haver-me d'abraçar llarg si em saludava va vèncer-la al principi de la tarda i no ens vàrem dir res. A la meitat del sopar i quan ella no hi era, em van preguntar si m'agradava. I mentre explicava que no, me n'adonava i patia per si ella també ho creia, i em preguntava si era per això que en cap moment m'havia dit res.
Més tard, just quan ens disposàvem a marxar els de Tordera, se'ns va acostar, però no li vaig saber dir res, i quan es va adonar que ja marxàvem va tornar amb els altres.

...mesos més tard m'adonaria que potser, en aquell moment, portava una abraçada a la butxaca.


Suposo que a alguns tot això us semblarà habitual... per a mi no ho és. No és senzill, i no m'agraden les coses complicades. Quan vaig arribar a casa vaig obrir el facebook per parlar amb ella, seguint tot el que havia après fins llavors del pacte de sinceritat.
Sabia que segurament a ella ni se li havia acudit, i que llavors m'arriscava en certa manera a fer el ridícul. Però si feia el ridícul el faria en un context que em faria fàcil explicar per què havia escollit fer-lo.
Així és com funciona el pacte, i realment n'hi volia un.


Quan la vaig buscar, però, no hi sortia. L'arxiu de converses havia canviat el nom d'ella per facebook user i accedint a través del grup de l'intercanvi el perfil desapareixia després de veure's un segon, i passava llavors a dir que no existia.
Sí, sé que molts us hauríeu ofès. Que és fàcil pensar que t'han traït, que t'han bloquejat. I realment és aquesta la pinta que feia. Però hem parlat de confiança, recordeu? Per sobre de totes les coses. És el mínim que podem regalar a les persones meravelloses.

"Potser el facebook s'ha tornat boig." Recordava una vegada que vaig anar a petar a la configuració de bloquejos del messenger i m'hi vaig trobar una llista incomprensible que vaig haver de desfer manualment. De vegades passa, el codi no sempre és perfecte, i els programadors del facebook tampoc. Deixa'ls uns dies, i ja ho arreglaran...

Així que li vaig fer arribar les paraules a través d'una altra amiga que em va confirmar que, efectivament, ni se li havia acudit.


Dies després, però, seguia sense poder-hi parlar directament, i començava a ser llarg i estrany per ser un error. Més estrany era, però, que just hagués desaparegut la nit del sopar, precisament durant el sopar. En algun moment entre aquell matí i l'hora en què jo arribava de nit a casa. En algun d'aquells moments en què ella no es pensava res i jo tampoc no li havia dit res encara. En algun moment probablement abans que s'acostés portant, probablement, una abraçada.
No tenia sentit. No n'hauria tingut ni tan sols pels que són fàcils d'ofendre, si imaginem i fem veure que haurien esperat prou com per adonar-se de tot això.

Què se m'escapava?
De sobte una imatge de gent deixant-se els mòbils se'm va barrejar amb el record de rebutjar una sol·licitud d'amistat. Confio profundament en la gent que escullo, però no sóc ingenu respecte qui mai no he escollit. Havia estat perquè el seu mòbil havia arribat a les mans equivocades? No sabia si era probable, però coneixia molt bé el motiu del rebuig, i sabia que això ho feia possible.
No sabia tampoc si estava essent injust, però tenia clar qui escolliria si havia d'arriscar-me a ser injust amb algú.
Deu ser que no es pot competir amb el ball de les patates...


Quan feia uns dies que seguia així vaig provar d'enviar-li un correu que, sorpresa, no va respondre.
"No l'haurà vist, no el deu fer servir gaire". Però clar, potser no sona tan convincent quan després d'un any i quatre o cinc canals de comunicació has arribat a la conclusió que no es mira el facebook (cap dels dos), no fa servir el correu i, a més, s'ha canviat el telèfon...
Surrealista. Surrealista si realment ha passat, i surrealista que no em costi més de creure. Surrealista també una frase sobre neveres i esmorzars que estranyament sí que va respondre, amb una naturalitat desconcertant, a través de l'ask. Preocupant que l'únic que m'ha respost en un any hagi estat en un portal de preguntes anònimes. Però divertit. I bonic de veure com es diverteix.


Amb tot, tanta dosi de surrealisme m'ha anat recordant com de fàcil sembla de vegades que és posar algú en contra els seus, sense que es qüestioni res, sense que es plantegi res. M'ha anat recordant la por de ser un dels seus, i de saber que es pot perdre una amistat d'una manera tan absurda. La por de pensar que potser, el que se m'escapava se m'havia seguit escapant.



Suposo que després de totes aquestes conjectures, totes aquestes vivències i pensaments al llarg de l'any, el que us intriga en el fons, el que deveu voler saber és què havia passat per sota el que jo veia, per sota el que jo pensava. Què havia passat en realitat...

...doncs la veritat és que jo també.

Hi havia una vegada, però en el fons no s'ha acabat.

dijous, 20 de febrer del 2014

Quan "tan lluny com puguis" és gairebé "tot".

...i l'esbós d'una aventura esdevé una nova història.

Només hi ha una cosa que m'agradi gairebé tant com sorprendre, i és no aconseguir-ho.

Amb aquestes paraules vaig acabar un dia d'escriure històries que parlen soles, com un escriptor de noveles fantàstiques envoltat de personatges amotinats, escollint el seu propi destí ignorant la voluntat de la mà que els crea. I, tot i així, escollint un destí tan bonic que l'escriptor no té paraules per rebatre'ls, i en sap moltes, però cap de les combinacions sembla una raó prou bona per no deixar-los fer el que volen fer.


Aquest 27 vaig anar a Tor. Sí, a Tor. És un poble... pràcticament. És gairebé tan petit com el seu nom, però és eixerit, bonic i senzill. Té aquella tendresa de les coses imperfectes, aquell "ja m'està bé" de les coses que són autèntiques. Els carrers, curts i mig estrets, van amunt i avall, i de tort, en un lloc que de fora hauries dit que era pla. Les cases fan punxa a les cantonades i polígons d'ombres sobre el terra, i la llum del sol per les parets de pedra t'envolta de colors càlids, de colors de poble petit, de la calma de seure una tarda en algun lloc i contemplar el món sense pressa.

Tor... quan ho vaig sentir per primer cop vaig creure que era Torroella de Montgrí, com en un diminutiu fet a mida per a la gent de confiança. Resulta que és un poble a part, i pràcticament es pot fer una regla de tres amb els noms per saber la mida d'un respecte l'altre. Potser és que Torroella en realitat és una versió allargada de Tor... potser no. A Torroella diu que hi fan pizzes de pasta, i contra això no podem competir.
Clar que, d'altra banda, els que ho diuen no me les han ensenyat mai...
Potser és que a Tor feien galetes Pim's de pasta i a Torroella ho van engrandir.

No ho sabrem mai si no ens ho ensenyen, oi? ...o podem anar-ho a buscar.


Aquell dia vaig anar a Tor, i vaig anar-ho a buscar. No el misteri de les galetes, però sí un somriure incrèdul, que hagués bescanviat per una llarga abraçada i un "fa molt que no ens veiem".

Molt... 
Repassant per curiositat el significat d'aquest molt em topo amb un escrit de l'abril de 2011... aquell dia vaig anar a buscar un somriure que fa gairebé tres anys que no he vist, i pràcticament no n'era conscient. Suposava que seria molt, però estic tant acostumat a sentir a prop la gent que no veig sovint que ni tan sols me n'havia adonat.

Tres anys. L'última vegada que hi vaig parlar per internet va ser just un any abans, també pel seu aniversari, per dir-li que no tenia ni idea de com de poc havia faltat per què ens hagués trobat davant la porta de casa seva, disposats a emportar-nos-la a dinar. I llavors ja feia dos anys que no l'havia vist. I no, ella no en tenia ni idea, però vam haver de deixar-ho estar a l'últim moment. Suposo que tant de lluny sembla un comentari simpàtic i prou... qui aniria tan lluny, sense avisar, per algú a qui coneix tan poc?

Però, i si algú hi anés? Tan lluny, sense avisar. Per algú a qui coneix tan poc. 
Com se sentiria?
Seria lleig deixar sense resposta una pregunta tan emocionant...

Tenia sortint de montilivi un dilluns, un parell d'hores fins tenir classes al conservatori. Un dilluns 27. Havia planejat pel cap de setmana el mateix que l'any anterior, i altre cop no havia pogut ser. Tenia un GPS i un nom: Tor. No trigaria gaire a escriure'l, aprofitaria el temps que em sobrava per intentar-lo trobar.

Abans d'adonar-me'n estava llegint piles de noms estranys de pobles petits que s'acabaven poc després d'entrar-hi. Plovia, i la música de l'mp3, connectat al cotxe, jugava a fer joc amb l'emoció de l'aventura. Sortia de la rutina per anar a escriure una història, i quina història...

Era al cotxe, i em divertia per dins imaginant com la descolocaria trobar-me allà, enmig del seu poble, tres anys després. M'adonava que encara no havia aconseguit res, i que ja em sentia com si viatgés de tornada després del retrobament. Quina part de l'aventura suposava, doncs, la part de retrobar-se? Canviaria gaire el resultat si no la trobés?

Ja abans d'encetar el viatge sabia que trobar-la sense saber res era poc probable, i de camí m'havia adonat que havia deixat el mòbil carregant a casa: l'única manera de contactar amb ella sense saber on és. Tot el que tenia era un iPad sense internet... potser podia fer una foto del poble, com de coartada, i enviar-li d'alguna manera quan hagués tornat... 
Tant hi feia. Estava de viatge per sorprendre algú, i el més bonic era decidir anar-hi: com l'últim cop que la vaig veure, havia après quelcom valuós.

És a la tria on hi ha la força de l'aventura: la part emocionant és escollir viure-la.

Vaig arribar a Tor i vaig voltar una mica pel poble. Podia haver aparcat en algun lloc i caminar una mica a veure si trobava per casualitat alguna cosa, però pràcticament no tenia temps per ser dins el poble. Hauria tingut temps de trucar-li i felicitar-la en persona de tenir el mòbil, però no de jugar a detectius (i m'hagués agradat tenir temps de jugar a detectius), així que vaig passar per quatre carrers curts, i vaig veure un cotxe blanc, aturat amb els quatre intermitents en una pujada. Al seient del copilot, una noia amb cua girava el cap per parlar amb els del darrere. Podria ser ella, però no ho sabia. Amb temps podria haver aparcat i passar caminant, però sense temps i amb els vidres plens de gotes no podia saber-ho del cert. En tot cas, em serviria per deixar anar, com qui no vol la cosa, que havia estat a Tor.

Un cop a casa, vaig felicitar-la per internet, i li vaig dir que a la tarda havia vist una noia que s'assemblava a ella. "Ah si?", "Sí, a Tor". La conversa seguia, i jo em divertia afegint detalls sobre on i quan l'havia vist en lloc de confirmar que havia estat a Tor, intercalant a les seves preguntes el meu procés de descobrir que la del cotxe no era ella.
"A tor?", "Estaves a tor?", "En sèrio que eres a tor?".

Des de casa reia per mi en silenci, en part per l'emoció de dir-li que l'havia anat a veure, en part per la diversió de veure-la intentant assimilar-ho, intentant que li confirmés el que acabava de llegir, que no tenia cap sentit.

Moments després ja no preguntava. Potser la falta de confirmació l'havia fet descartar la possibilitat. En tot cas, vaig aprofitar per enviar-li la prova. Una fotografia de la parada del bus... de la parada del bus de Tor, a l'entrada del poble.
"Ala", "Que heavy".

Definitivament, havia entès que havia estat a Tor, que havia estat en aquest poble que és tan petit que la gent de fora hi és escassa. Havia estat al seu poble, a la vegada que hi era ella, tres anys després d'haver-la vist per últim cop.
Pero, per què? Encara hi havia una cosa que ella no sabia: no era casualitat.

"Pots imaginar-te què hi he anat a fer...", una frase misteriosa i reveladora, divertidament acompanyada per un riure malèfic entre parèntesis, i per una aclaració sobre mòbils que deia que no hi havia pogut fer res.
"Què, què, què?", "Què hi has anat a fer, llufo?", "Com has vingut?", "Estas tonto, eh".
El seu desconcert s'anava intercalant amb els meus riures, analògics i digitals, i amb un incís sobre la data confirmant l'inevitable: "No era un dia qualsevol...".


Sí, em va dir llufo. Crec que la part que més m'agrada de les sorpreses és aquest moment en què l'altre et tracta com si t'haguessis begut l'enteniment per haver fet el que has fet per ell. Com sentint-se tan afalagat que no sap com gestionar-ho i l'únic que té sentit és arribar a la conclusió que t'has tornat boig.

I no tinc clar que s'equivoqui. Potser hem de començar a tractar l'enteniment com un refresc. O com un te. O una o l'altra segons el fred que faci. Així ens el podríem beure sempre que vulguéssim i seria tot més divertit.


Aquell dia vaig anar a Tor, i vaig anar-ho a buscar. Ho vaig trobar? Qualsevol diria que no, però qualsevol no seria molt de fiar parlant de coses extraordinaries.

Potser sí que no ho vaig trobar tot. Però potser, parlant d'aventures, parlant de sorpreses, parlant d'amistat; tant lluny com puguis sovint és gairebé tot.

dissabte, 11 de gener del 2014

Potser sí que tinc memòria pel que vull...

Sé que normalment per aquestes dates ja deixaria l'entrada pel 20 de febrer, com cada any, per fer renéixer el bloc el dia del seu aniversari.
Potser l'escriuria i la deixaria d'esbós, i aprofitaria per publicar-la en aquest dia que fa que torni a començar les meves visites a aquest editor de textos senzill, que em dóna una excusa per no permetre'm oblidar-me d'escriure de tant en tant les coses que em semblen importants. D'escriure-les en algun lloc, i per algú que probablement sóc jo mateix, però d'escriure-les: pensant en veu alta, i deixant els pensaments en llibertat, per si de cas algú que aquest cop no sigui jo troba un somriure en escoltar-les.

Potser no de la meva veu, però escoltant ressonar per dins la veu que llegeix les coses quan llegim en veu baixa, i els del somriure, desitjo, potser alguna cosa més, d'una manera especial.
Perquè m'agraden els somriures, però la gent els perd molt fàcilment.

He de dir que jo tinc una facilitat increïble per oblidar-me les coses: puc sortir de casa sense claus, i quedar-me tancat a fora durant hores (hm... si vull... eh?), i puc anar a un lloc i no agafar res del que necessito per fer el que he anat a fer al lloc en qüestió. Però puc fer totes aquestes coses, constantment, i tot i així no perdre cap somriure mentre les faig. No serà tan difícil, no? Si jo, que ho perdo tot, els somriures no els perdo mai... com s'ho deuen fer ells que ho tenen tot controlat, que no perden mai res, que no arriben mai tard i sempre ho agafen tot, per perdre'ls tan sovint?
Potser estan tan ocupats agafant les coses importants que s'obliden d'agafar els somriures.

...clar que potser és més important ser feliç que ser important. O potser l'únic problema que hi ha en tot aquest embolic és que no tenim ni idea de quines coses són importants, i sempre acabem agafant les coses que no ho són, oblidant-nos les que sí que ho són a la tauleta de nit... o al penjador... o a la butxaca.
Just aquí, al costat quan ens guardem les mans del fred, portant-les a sobre en tot moment sense saber-ho. Sense saber que tot el que necessitem per ser feliços ho portem a sobre, aquí, a la butxaca. Sense saber com de fàcil seria agafar-ho, i fer-ho servir, i com de fàcil seria ser feliços si sabéssim que tenim tot el que ens cal per ser-ho.
Però el "sé que tinc" el tenen massa ocupat sabent que tenen totes les coses que necessiten per fer alguna altra tasca més important, i jo entenc que no hi tinguin lloc per saber que tenen el que els cal per ser feliços, i que no tinguin temps per perdre mirant-se de tant en tant les butxaques.


Hm... tinc un problema quan escric entrades, i és que se me'n va l'olla (T'ho dic melindrosament, no t'ofenguis). No perquè digui bestieses, sinó perquè sovint acabo perdut enmig d'una pila de paràgrafs sobre una sola paraula que hauria de ser una sola paraula, i que hauria de formar part d'una història o d'una explicació en lloc d'acabar tenint una entrada sencera per ella sola. :)
I tinc una solució, que és escriure'n més. De fet, normalment és passar el que volia dir originalment a una altra entrada, mentre que la primera no té res a veure amb el que volia dir originalment.
Això té un perill, però, i és que cada vegada que comenci l'entrada original en una altra entrada nova, acabi parlant d'una altra cosa diferent, i no escrigui mai més l'entrada original. Val a dir que no m'ha passat mai.

gaire...
hm...

No, la veritat és que normalment d'una en surten dues i ja està. Suposo que podria evitar-ho limitant-me al pla original, però qui sóc jo per limitar la llibertat d'expressió d'una petita paraula innocent? Eh?
Sé que les històries han de tenir paraules per ser explicades, però de vegades també hi ha paraules que tenen històries per explicar. I tinc ganes d'escoltar-les.


Perquè us feu a la idea, la part del que he escrit que es correspon estrictament amb el que he vingut a escriure és la següent:

Sé que normalment per aquestes dates ja deixaria l'entrada pel 20 de febrer, com cada any, per fer renéixer el bloc el dia del seu aniversari.
Llarga eh? Doncs ara sí que no la podré allargar massa, perquè ja he escrit moltes coses a dalt, i no volem que els nostres lectors s'empatxin de llegir ara que fa molt que no els donem res de menjar... oi?

»Però aquest any (vaig a continuar-la ara que puc) faré una excepció i començaré a escriure abans, perquè tinc una història molt especial que m'agradaria escriure per l'aniversari... dues vegades. Una al món i una al bloc, perquè encara no l'he escrita a cap dels dos llocs.

De moment no sé com serà la història, però sé que serà bonica, que parlarà de sorpreses, i que l'únic que m'he d'emportar per anar a escriure-la és un bon grapat de somriures.

...en teniu?

Seguidors