Cercar en aquest blog

dijous, 17 de març de 2011

Alegria i Felicitat

"La felicidad es la certeza de no sentirse perdido." Jorge Bucay
 La felicitat i l'alegria ens envolten, ens acullen i ens fan riure, o somriure. Però realment son sinònimes? Tenim dues paraules diferents i, de fet, també tenim dos sentiments diferents. 

Jo sempre he parlat d'alegria davant el sentiment intens però fugaç, allò que ens fa sentir bé de cop, però que no perdura després durant gaire temps, allò que ens fa riure, fer el boig i passar-ho bé. Seria un sentiment menys profund que la felicitat. La felicitat, al meu entendre, doncs, és l'altra cara de la moneda del sentir-se bé. Un sentiment arrelat i profund, de força lleugera, però que es consumeix molt a poc a poc. És aquell sentiment d'acollida que ens fa somriure, abraçar i comprendre. Si bé el significat de les paraules potser ha estat posat al meu criteri subjectiu, sí que és cert que el que ens fa riure i el que ens fa somriure no són el mateix. Potser només són matissos del benestar, però al cap i a la fi són fàcils de distingir i val la pena que tinguin noms diferents. Ho dic, a més, perquè sovint en les meves reflexions els distingeixo, i volia fer un post explicant-ho una mica, de cara a poder-ho donar per suposat a les properes entrades.

Així doncs, l'alegria seria més aviat un tsunami el que la felicitat seria una inundació. L'alegria un foc efímer, el que la felicitat unes brases constants. Sí que és cert, que sovint l'alegria deixa rere sí una petita reminiscència de felicitat, un cop es perden les onades del tsunami, però al cap i a la fi, és per això que després de riure somriem, perquè en fondre's l'alegria queda un petit mar de felicitat.

I acabaré, com sempre amb una frase meva, aquest cop una de les meves preferides, en relació a la felicitat i el somriure: perquè s'ha d'omplir un cor d'una gran quantitat de felicitat abans que això es reflecteixi en els ulls, en el somriure. I perquè al cap i a la fi,
"Un somriure sincer és la gota que vessa d'un pou profund de felicitat."

divendres, 4 de març de 2011

La paradoxa de la culpabilitat

"Hay un remedio para las culpas, reconocerlas." Franz Grillparzer
Ja fa gairebé un parell de mesos, en una trobada amb força gent, una part d'aquesta amb prou ganes de xafardeig com per inventar-se les xafarderies m'intentaven convèncer de que ajudés a que estiguessin de costat dos bons amics. Parlant-me tractant aquests dos de "parelleta", quan tota la ximpleria aquesta l'havia ideat una altra persona que encara s'avorria més que ells, i encara tenia més set de xafarderies. La qüestió és, que precisament no era el primer cop que sortien amb el tema, i una de les dues persones implicades ja se n'havia començat a fartar el primer cop. 

Em va semblar molt penós que es dediquessin a jugar amb la seva amistat, així que els vaig deixar clar que no els ajudaria, i que ella ja n'estava farta. I aquí és on va començar la distinció en els reflexes dels ulls del grup. El que havia començat en gresca i complicitat entre ells, quan ningú s'adonava del què estaven fent, entenent-ho com a un joc; es va convertir en alguns casos en un reflex de desaprovació interna o neutralitat, lamentant que hagués aturat el joc; i en altres en un sentiment de culpabilitat intern, d'adonar-se que havien estat jugant amb els llaços d'una persona que, al cap i a la fi, era una gran amiga seva.

I aquí és on entra en joc la frase del principi. Reconèixer la culpa és el que ens fa deixar de ser culpables. El què passa és que la culpabilitat és una situació estranya, si l'analitzem des de fora. Els que se senten interiorment culpables són els que s'han adonat de en què han fallat, els que descarten del tot la intenció de repetir-ho, i per tant en el moment en què se senten culpables són una persona millor que quan estaven errant, una persona que ja no erra en allò del que s'està penedint, i per tant una persona que no mereix sentir-se culpable per allò que havia fet quan no n'era conscient.

I és per això que dic que la culpabilitat és estranya, perquè els que no se senten culpables són precisament els que ho haurien de fer, i en canvi aquells que porten a sobre la càrrega de la culpabilitat són exactament els que ja no ho mereixen. Per tant el sol fet d'adonar-te que t'hauries de sentir culpable, és el que t'ha de fer sentir perdonat per tu mateix.
"La diferència no està en ser culpable o no, està en ser aprenent o massa orgullós per aprendre dels errors"

Seguidors