Fa temps us vaig parlar d'una amiga que havia fet en un viatge. Que va tornar amb mi, perquè vivíem mig a prop, però que va deixar de parlar-me de sobte de seguida que vam ser cadascú a casa seva.
Una amiga amb qui no he pogut tornar a quedar mai més des de llavors, i que mai no he sabut del tot per què va escollir desaparèixer.
...fa uns dies, una de les meves millors amigues va viure una experiència semblant, i els records em van portar a escriure per aquella amistat perduda una última vegada.
En un intent desesperat de recollir en un text senzill la bellesa que recordo, i de compartir-ne el pes amb tots aquells que també ho han viscut.
Fa molts anys que et porto al cor.
I lluny de guardar-te rencor, et recordo amb tendresa.Vam ser amics només una setmana,
però pocs cops veig l'amistat tan clara com la veia amb tu.Tan a prop tan aviat.
Tan família a primera vista.Si t'haguessis volgut quedar,
quedaríem encara avui, tants anys després, de tant en tant.I t'hauria portat algun dia a conèixer d'improvisat
a la meva altra gent preferida.Perquè mai no he sabut estar-me'n d'acabar barrejant
les persones més boniques que la vida em porta.Per gaudir-les de dues en dues o de tres en tres,
i deixar que la senzillesa que no saben que comparteixen
les porti també a descobrir-se com les vaig descobrir jo....només espero no haver-me equivocat, llavors,
entenent qui eres.I que lluny de mi portis dins la mateixa tendresa
que tan clar em semblava veure quan rèiem plegats.I facis bonica la vida d'aquells que sí que han pogut
quedar-se al teu costat.Fa molts anys que et porto, només, al cor.
Que la nostra amistat penja tan sols d'una banda,
que és la meva.Que només existeix en records del passat
perquè sóc prou tossut per tenir encara avui
els meus braços oberts per si mai la recordes.Perquè mai no t'he guardat rencor.
Ni en sabria.Però conservo les ganes d'entendre aquests records
que no han pogut créixer perquè vas desaparèixer
just quan eres més a prop.I encara somric, quan et recordo.
I em pregunto si ets feliç.I si no et durà algun dia un dubte, la vida,
de si no va ser estranya la cosa de triar abandonar
tant de sobte una amistat com la nostra,
i escollir expressament no explicar-me
el que fos que d'un dia per l'altre
et va dur tan lluny de mi.Confesso que encara porto a dins les ganes d'escriure't
com ja fa tant temps que no faig per respecte al silenci.El teu silenci.
Que ja no recordo com sona després de tants anys.
Però almenys volia recordar-te que la porta és oberta
i que sempre ho ha estat.I recordar-te (a tu). Una estona.
Que ja quasi no ho faig mai.
I deixar escrit en algun lloc, per si de cas,
que si algun dia ets tu qui recorda els nostres riures,
pots escriure, sense cap por.Que no he volgut mai disculpes ni m'importen les respostes.
Que només vull saber si estàs bé.I, només si ho vols, convidar-te a parlar de la vida
una tarda sencera en un bar mig perdut
mentre el te se'ns refreda
de tantes històries que ens falta explicar.De tants anys de no veure'ns.
Si algun dia ets tu qui recorda els nostres riures,
escriu-me.
Si algun dia els trobes tu a faltar.Perquè llavors, m'agradarà retrobar-te,
i tornar a ser amics just allà on ho vas deixar.
El Silenci Sobtat i Etern
David Ruscalleda, 2021
