Aquest dijous* vaig anar a Torroella, el poble de les famoses -malgrat misterioses i qüestionades- pizzes de pasta, i també el poble d'unes curioses i menys famoses creps, no tan cruixents com diuen, però potser sí que tan bones; i allà, en aquest poble pràcticament desconegut, berenant amb una amiga pràcticament desconeguda, d'alguna manera vaig sentir-me com a casa.
*En realitat fa mesos, a principis d'estiu, però vaig marxar de vacances i l'entrada es va quedar penjada. La recupero per l'aniversari del bloc, en aquest intent anual ja gairebé tradicional de reviure'l de nou al febrer.
Fa més d'un any, al febrer, parlava d'una amiga que feia molt que no veia. Un molt que llavors eren tres anys, i que tot i així no semblava gaire un molt, per aquest estrany costum meu de recordar les persones importants i sentir-les a prop faci el temps que faci que no les veig.
Fa més d'un any, al febrer, parlava d'una amiga que feia tres anys que no veia. Tres anys que eren molt, i que dijous eren més de quatre, i que seguien sense semblar molt. Però ho eren, i aquest lloc entre dos mons, tangents en un sol punt, imaginava un berenar i somreia, en adonar-se que retrobada és un concepte estrany quan parles de coses que no s'han perdut mai.
I qui podria perdre's, en un lloc que no és espai?
Fa més de quatre anys, aquesta vegada al març, parlava d'una amiga que havia anat a veure a un poblet de per allà dalt. Una noia de les Orquestrades que amb prou feines coneixia, però a qui considerava una amiga de veritat perquè alguna cosa a la seva mirada quan la vaig conèixer em va dir que ho era.
Aquell març, fa més de quatre anys, anava a veure en un concert una amiga de veritat que encara no havia tingut temps de descobrir que ho era. Però hi anava. Confiant pràcticament a cegues en una mirada, o en algun d'aquests somriures que es regalen amb els ulls.
Confiant, en el fons, que era possible distingir sense saber pràcticament res més la manera de mirar de les persones especials.
Aquest dijous vaig anar a Torroella, i hi anava a berenar amb el record d'una mirada; amb una amiga que s'ha acabat convertint en paradigma de l'amistat que no necessita ser a prop ni ser sovint.
I una part de mi tenia por de les expectatives.
Por d'haver construït tant al voltant de les persones com ella. Por d'haver posat al bell mig de tot el que crec sobre l'amistat la incertesa de confiar cegament en persones que pràcticament no conec, només perquè el cor em diu que sóc prou bo observant i entenent com per saber del cert que hi puc confiar.
I por de ser conscient que tot el que crec depèn de què les persones especials segueixin essent especials sempre, passi el que passi, d'alguna manera.
I enmig de la il·lusió, enmig dels dubtes, la vaig trobar.
...i hi era.
I mentre berenàvem m'envaïa aquesta sensació de quan fas un intercanvi i et toca una família bona.
Aquesta manera com no coneixes ningú, ni saps on és res, ni quan es dina, ni què fer quan et despertis i siguis l'únic llevat; i com, tot i així, t'acullen tant des del primer moment que fan sense adonar-se'n que al bell mig d'un món desconegut et sentis de debò com a casa.
I d'alguna manera, descobrir tan senzilla i evident l'amistat que compartíem va ensorrar del tot els dubtes. I la caiguda va fer tant soroll, i el soroll va ressonar tan lluny, que tot el que crec sobre amistat en va sentir la melodia.
I la tinc al cap, avui, encara, i era tan bonica que la seguiré buscant, sempre, arreu on vagi, rere els ulls desconeguts de les persones especials.
Aquell març, fa més de quatre anys, anava a veure en un concert una amiga de veritat que encara no havia tingut temps de descobrir que ho era. Però hi anava. Confiant pràcticament a cegues en una mirada, o en algun d'aquests somriures que es regalen amb els ulls.
Confiant, en el fons, que era possible distingir sense saber pràcticament res més la manera de mirar de les persones especials.
Aquest dijous vaig anar a Torroella, i hi anava a berenar amb el record d'una mirada; amb una amiga que s'ha acabat convertint en paradigma de l'amistat que no necessita ser a prop ni ser sovint.
I una part de mi tenia por de les expectatives.
Por d'haver construït tant al voltant de les persones com ella. Por d'haver posat al bell mig de tot el que crec sobre l'amistat la incertesa de confiar cegament en persones que pràcticament no conec, només perquè el cor em diu que sóc prou bo observant i entenent com per saber del cert que hi puc confiar.
I por de ser conscient que tot el que crec depèn de què les persones especials segueixin essent especials sempre, passi el que passi, d'alguna manera.
I enmig de la il·lusió, enmig dels dubtes, la vaig trobar.
...i hi era.
I mentre berenàvem m'envaïa aquesta sensació de quan fas un intercanvi i et toca una família bona.
Aquesta manera com no coneixes ningú, ni saps on és res, ni quan es dina, ni què fer quan et despertis i siguis l'únic llevat; i com, tot i així, t'acullen tant des del primer moment que fan sense adonar-se'n que al bell mig d'un món desconegut et sentis de debò com a casa.
I d'alguna manera, descobrir tan senzilla i evident l'amistat que compartíem va ensorrar del tot els dubtes. I la caiguda va fer tant soroll, i el soroll va ressonar tan lluny, que tot el que crec sobre amistat en va sentir la melodia.
I la tinc al cap, avui, encara, i era tan bonica que la seguiré buscant, sempre, arreu on vagi, rere els ulls desconeguts de les persones especials.
