Cercar en aquest blog

dijous, 14 d’abril de 2011

Sant Jordi 2011: La fe en el cafè


Avui s'ha dut a terme a la meva escola el certamen literari de Sant Jordi. Com que la meva redacció parlava alhora de l'amistat vaig decidir penjar-la al bloc, però per evitar qualsevol possibilitat de que se sabés qui l'havia escrit abans de l'entrega de premis he esperat fins avui.

Els temes que ens van donar eren "Fe", "Amor", "Pàtria" i "Medi ambient". Gairebé com als jocs florals, tot i que més verd. Jo, com en la gran majoria de les redaccions he agafat el tema i l'he distorsionat de maneres inimaginables per escriure una mica el que volgués. Amb tot, m'ha sortit una redacció original i filosòfica, que parla del cafè i l'amistat, comparant-los i descrivint l'amistat des de la descripció del cafè. Diguem-ne "Cosificació positiva" (normalment cosificar és tractar la gent o els animals com a coses, en aquest cas és semblant però només a la descripció, sense connotació despectiva, així que suposo que és un bon nom. - Ho apunto per si torna a sortir més endavant, perquè tingui un nom propi-).

Bé, aquí va la redacció, que ha guanyat el primer premi del meu curs:

Fe. Desfè, refè... cafè. Hi ha molts tipus de cafè. Hi ha molts tipus de persones, hi ha molts tipus de cafè. Cada persona té un tipus de fe... i de cafè. Però el que està clar és que la majoria tenen fe en el cafè.
S'esgoten, es cansen, treballen fins quedar-se sense forces per, en un acte de confiança, deixar la vida en mans d'una petita tassa, d'un petit cafè. Això sí que és fe.

Diuen que el cafè fred no val res. Ningú diu que els vincles freds tampoc. Aquí entra la fe, per mantenir càlida l'amistat. El cafè no té la mateixa sort: queda fred en dos minuts.
Així doncs, els vincles freds no valen res. Els poc propers tampoc. Intentar rebre calidesa d'un vincle "llunyà" és com voler tastar cafè d'una altra taula. I si després està fred...

Sovint s'ajunten molts cafès en una mateixa taula, però. De vegades s'assemblen i de vegades no. A alguns els agrada un tipus de cafè, a alguns un altre... n'hi ha que beuen "colacao". Més o menys un de cada deu.

 La majoria, però, són cafès. S'apropen als cafès. Els cafès són "guais", agraden a tothom. I et desperten!
Els colacaos no els han de despertar. Ells ja tenen energia pròpia, i no la deixen en mans del cafè.
Perquè el cafè, en realitat, és una misèria. Una tassa de Líliput pagada com es paga una joia. Una misèria sobrevalorada.

Amb les amistats passa el mateix. Sovint ens acostem a la gent que segueix tothom; paguem a preu d'or amistats que no ens donen més que la mera il·lusió d'estar desperts.
Per això les grans amistats són com els gots de llet amb colacao: no pagues més preu que treballar amb delicadesa i cura l'amistat, de manera que allò que reps sigui tan meravellós com meravelles hagis estat capaç de crear dia a dia.
Aliakuri 

dilluns, 11 d’abril de 2011

Amistat a la tangent

Nuestra amistad no depende de cosas como el espacio y el tiempo. Richard Bach
Al meu segon post, sobre els "Llaços de l'amistat", parlava de les amistats que sorgeixen d'una sola mirada, persones que ens criden l'atenció des del primer moment, i que seria una gran estupidesa deixar escapar sense fer-hi res. L'exemple més clar d'aquest fet a la meva vida, gairebé segur és el d'una amiga que vaig fer a les Orquestrades de Girona de l'any passat. La vaig conèixer l'últim dia, en una exploració per l'auditori que ens va tancar amb un grup de gent rere una porta traïdora. Va ser divertit, però, i malgrat que no l'havia tornat a veure fins ahir, l'he considerada i tractada com a una amiga de veritat a cadascuna de les converses amb què el messenger ens ha permès mantenir el contacte.

A les orquestrades d'aquest any ella no va venir, i la flautada d'ahir me la vaig haver de perdre per un concurs de sardanes al que era imprescindible que anés. Amb tot, avisant-la que no podia vaig dir-li que aniria a veure el concert si més no per saludar-la, i comentant-li que estava fent últimament molts braçalets vaig aconseguir comprometre'm a portar-li'n un, i a més a més tenir una excusa per no marxar sense haver-li pogut dit res.
*Un dia d'aquests he de fer un post sobre els braçalets.

Amb tot vam arribar d'Igualada del concurs de sardanes, i vaig pujar al cotxe tot agraint haver pensat a fer el braçalet dissabte per si de cas. Vam trobar el lloc on es feia el concert i vam donar una volta per guanyar temps. Un cop dins vaig repassar sense èxit tota la gent que tocava de per allà a veure si coneixia algú, i vam agafar un lloc dels pocs que no estaven reservats o ocupats, cap al darrere on no tocava la llum.

Escanejant la gent que anava a l'escenari vaig intentar de trobar-la el primer cop sense èxit, però després unes sospites, la llista de gent de la cançó, alguns gestos un tant familiars i la seva recerca entre el públic la van delatar. Després d'intentar creuar alguna mirada durant el concert vaig veure que aquell lloc fosc i llunyà no havia estat massa bona elecció, així que vaig preguntar al meu pare, que m'havia portat, si creia que trigarien gaire a sortir, i vam decidir esperar-la a fora a la meitat del passadís.

Entenent que, al haver acabat el concert sense veure'm, ella ja havia descartat de trobar-me, avanço amb una atenció gairebé automàtica, i quan encara - per alguna raó incomprensible - seguia dubtant de que fos ella, em descobreixo massa a prop perquè pugui semblar que no m'hi he dirigit expressament. Amb un copet a la mà deixo anar el seu nom amb una reminiscència d'interrogació, i es gira amb la barreja de sorpresa sobtada i un estat de xoc que jo també compartia.
D'aquest sentiment volia parlar quan he començat el post. És quelcom que t'ho descol·loca tot. Un esdeveniment massa fora de la rutina com per assimilar-lo. És com si cadascú visqués per la seva banda, suposant i entenent trobar-se més o menys a l'entorn on ens vam conèixer, i de cop i volta dues parts de la vida que no tenen res a veure topen. És una topada previsible, però tot i així t'agafa d'imprevist. Perquè es topa, però no és un xoc brusc, és el redescobriment d'un vincle que hi ha estat sempre, però que no es veia,
és fer patent un llaç entre dos móns, tangents en un sol punt que no és espai, ni ha estat mai temps.
 És en aquesta frase que recullo el que des d'aquest punt entenc com l'essència de l'amistat.

...després del xoc deixo anar un "tinc..." per fer-li entendre que buscava al meu braç el braçalet mentre el treia. Pregunta si m'ha agradat, i comento que quan han tocat els petits no sonava massa bé, però que amb els grans ja sí. Llavors amb una expressió de previsora tristesa pregunta demanant si "l'any que ve...". "Si puc..., però avisa...", recordo intentant fer graciosa l'anterior situació en què en preguntar-li sobre la flautada no sabia res, i ella amb posat preocupat fa gest de disculpar-se amb un "ja, és que no ho sabia...", que intento esvair amb un "ia..." que pretenia fer entendre que era broma. Comenta que sempre sóc al messenger, i responc amb el mateix gest d'espatlles d'indiferència i amb el mateix argument amb què responc la pregunta a tothom: "el deixo obert mentre faig altres coses...". Amb tot hem de marxar, i li recordo amb un gest que s'emporti el braçalet. Me l'agraeix, i s'acaba la tangent.

L'altra sensació que volia plasmar aquí és la de després. Quan el teu cap no ha assimilat aquest xoc, aquest canvi brusc en la rutina del que es dóna per suposat, i ho recorda com a una imaginació, un somni, com es recorden les coses que no han passat mai, o que han passat fa molt. I sembla que només entenem els xocs quan es repeteixen en poc temps. No és la mateixa sensació de les orquestrades, després de quatre dies separats en el temps, que impedeixen la tangent per semblar una línia més o menys recta. Sí és la sensació del primer dia, però no la del segon, i menys la de l'últim. Se surt de les orquestrades entenent que veus de tant en tant als amics. En canvi, una tangent t'impacta més, no et fa creure que et trobes al mateix món que l'altre, però et fa creure i desitjar que més sovint contactin els mons, i et fa saber que cada cop més, aquests mons s'aniran trobant.

Seguidors