Cercar en aquest blog

dijous, 14 d’abril de 2011

Sant Jordi 2011: La fe en el cafè


Avui s'ha dut a terme a la meva escola el certamen literari de Sant Jordi. Com que la meva redacció parlava alhora de l'amistat vaig decidir penjar-la al bloc, però per evitar qualsevol possibilitat de que se sabés qui l'havia escrit abans de l'entrega de premis he esperat fins avui.

Els temes que ens van donar eren "Fe", "Amor", "Pàtria" i "Medi ambient". Gairebé com als jocs florals, tot i que més verd. Jo, com en la gran majoria de les redaccions he agafat el tema i l'he distorsionat de maneres inimaginables per escriure una mica el que volgués. Amb tot, m'ha sortit una redacció original i filosòfica, que parla del cafè i l'amistat, comparant-los i descrivint l'amistat des de la descripció del cafè. Diguem-ne "Cosificació positiva" (normalment cosificar és tractar la gent o els animals com a coses, en aquest cas és semblant però només a la descripció, sense connotació despectiva, així que suposo que és un bon nom. - Ho apunto per si torna a sortir més endavant, perquè tingui un nom propi-).

Bé, aquí va la redacció, que ha guanyat el primer premi del meu curs:

Fe. Desfè, refè... cafè. Hi ha molts tipus de cafè. Hi ha molts tipus de persones, hi ha molts tipus de cafè. Cada persona té un tipus de fe... i de cafè. Però el que està clar és que la majoria tenen fe en el cafè.
S'esgoten, es cansen, treballen fins quedar-se sense forces per, en un acte de confiança, deixar la vida en mans d'una petita tassa, d'un petit cafè. Això sí que és fe.

Diuen que el cafè fred no val res. Ningú diu que els vincles freds tampoc. Aquí entra la fe, per mantenir càlida l'amistat. El cafè no té la mateixa sort: queda fred en dos minuts.
Així doncs, els vincles freds no valen res. Els poc propers tampoc. Intentar rebre calidesa d'un vincle "llunyà" és com voler tastar cafè d'una altra taula. I si després està fred...

Sovint s'ajunten molts cafès en una mateixa taula, però. De vegades s'assemblen i de vegades no. A alguns els agrada un tipus de cafè, a alguns un altre... n'hi ha que beuen "colacao". Més o menys un de cada deu.

 La majoria, però, són cafès. S'apropen als cafès. Els cafès són "guais", agraden a tothom. I et desperten!
Els colacaos no els han de despertar. Ells ja tenen energia pròpia, i no la deixen en mans del cafè.
Perquè el cafè, en realitat, és una misèria. Una tassa de Líliput pagada com es paga una joia. Una misèria sobrevalorada.

Amb les amistats passa el mateix. Sovint ens acostem a la gent que segueix tothom; paguem a preu d'or amistats que no ens donen més que la mera il·lusió d'estar desperts.
Per això les grans amistats són com els gots de llet amb colacao: no pagues més preu que treballar amb delicadesa i cura l'amistat, de manera que allò que reps sigui tan meravellós com meravelles hagis estat capaç de crear dia a dia.
Aliakuri 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comentaris ^^

Seguidors