Cercar en aquest blog

diumenge, 5 de juny de 2011

La noia que volia jugar contra els vermells

 Crònica de la descoberta d'una amistat.
¡Qué raro y maravilloso es ese fugaz instante en el que nos damos cuenta de que hemos descubierto un amigo! William Rotsler
 La frase ho diu tot. No crec, però, que es refereixi al descobrir una persona que acabarà sent un amic, sinó suposo que més aviat al descobrir que una persona que ja coneixiem ho és. Me la faré meva, de totes maneres, i la tractaré per parlar del primer cas.

Aquest divendres vam celebrar les Olimpíades de l'escola. Entre tanta gent havia d'haver-hi algú important. Important com a qualitat pròpia. Important per als qui coneixen la importància de l'amistat. D'aquells que importen als grans amics tot i que no els ho diguin sovint, i d'aquells que potser no importen tant a la gent que, en realitat, potser no és tant important.

Amb tot, vaig fer de monitor de tennis. I vaig conviure, per tant, tot el matí amb els nois i noies que venien a fer aquest esport. Com passa normalment, al principi no em vaig fixar en ningú en concret. Van anar passant i fent partits, i com que no portàvem massa estona tampoc és que hagués tingut massa oportunitats de mirar la gent als ulls.
Més tard, però, suposo que entre l'actitud i la manera de fer, em va cridar l'atenció una noieta que anava de blanc. No jugava massa bé, però posaria la mà al foc que és perquè no ho havia fet gairebé mai, perquè si bé no jugava amb aire de tennista, sí que tenia l'aire que té la gent que aprèn ràpid qualsevol cosa.
D'altra banda, també em va recordar físicament a la cosina del meu millor amic, i bé, si la psicomorfología està encertada, ha de tenir segur genètica d'amiga genial.

Com que no tenia massa pràctica en això de tirar boles, una que havia de sacar ella, no sé si va anar mal tirada o va anar a parar a l'altre o què va passar, però devia fer-li anar malament el punt, perquè se li veia una reminiscència de que, al menys inconscientment, no li havia semblat bé.
Que em sabés greu aquell tir començava a descobrir la seva importància.

Més tard, massa tard, de fet, quedaven molts partits per jugar, i havíem de tallar i treure'n uns quants. Vam decidir de fer l'última ronda, si donava temps. Llavors va venir a preguntar. Darrere els ulls portava la confirmació de la seva importància i la meva resposta va ser ja des de l'atenció especial que se li dóna a un aliakuri. Li vaig dir que acabàvem l'última ronda i plegàvem. Va preguntar que si encara els quedava un partit. Perquè ella volia "jugar contra els...". "Doncs com no sigui contra els vermells...". I era contra els vermells. El temps se'ns tirava a sobre, i coi, si volia jugar amb els vermells jugaria amb els vermells. Va ser divertit anar per feina als altres dos partits que hi havia en mig. Perquè resulta que el Vermell-Blanc era l'últim. També va ser divertit convèncer al profe que va venir a dir-nos que havíem de plegar i veure com li agafava la pressa, però això és una altra història. Són efectes secundaris.

Vam acabar els partits i ens vam dirigir al parc on havíem de trobar-nos amb la gent de totes les escoles vedruna que havien vingut. Em va tocar fer de guia amb el cartellet genial del tennis, i vaig anar avançant mirant de no perdre-la de vista.
*Aquí amb el cartellet vaig veure i mig conèixer una altra persona - també important, diría- que encara he de trobar, però no va sorgir gaire pressa, perquè era de malgrat. 
Si un cop al parc desapareixia trobar-la entre tota aquella gent esdevindria gairebé impossible. Per sort vam acabar a prop del lloc on dinava el seu curs.
Vam estar jugant al frisbee, i ella, que sembla que no n'havia tingut prou amb la mànega del tennis, estava amb els de la classe jugant a globus d'aigua allà al costat.

Al cap d'una estona el frisbee va anar a parar per allà, i el va collir un dels que jugaven amb nosaltres. Tallant de sobte el seu gest per agafar-lo i passar-nos-el. S'estava esvaint l'espurna amb la il·lusió de llançar-lo quan amb un gest còmic però preocupat vaig agafar el disc del que l'havia recollit i li vaig deixar perquè ho pogués provar. Després del moment de llançar-lo, el meu millor amic, es va girar de sobte i va exclamar flipant que era la seva cosina.

Després d'haver sentit de rebot que algú li deia pel nom i de preguntar als que jugaven al frisbee amb nosaltres d'on eren, vaig presentar-li a el meu millor amic i li vam comentar a ella allò de la cosina, i confiant en les dades i en l'atzar vam marxar sense jo haver-me vist en cor de demanar-li el correu o el nom complet.


Un cop a casa, buscant per la web de l'escola en vaig trobar una que havia guanyat un premi literari de l'escola, i al parc estaven jugant totes per allà mateix, així que la vaig buscar al facebook i d'allà vaig trobar la que buscava.
*Com que he trigat una setmana en completar el post en realitat és fa dos divendres.

Que perquè ho explico? Bé, més o menys el que volia era tenir en algun lloc l'explicació d'aquest descobriment del que l'escriptor Albert Espinosa en diu una "perla". És a dir, una de les persones que coneixes en un any que et marquen aquest any. I volia tenir-la perquè al cap i a la fi l'acabo de conèixer, i encara res ha demostrat que sigui una gran amiga. I és a través d'aquest post que deixaré plasmada la impressió que en tinc d'ella ara, aquest saber que demà ho serà, de manera que quan demà ho sigui, pugui comprovar com d'encertades estaven aquestes primeres mirades, que li van llegir un dia els ulls.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comentaris ^^

Seguidors