Cercar en aquest blog

dilluns, 27 de febrer de 2012

La tendresa i les persones que ens agraden


Escoltava l'altre dia fent podcasting de l'ofici de viure (Catalunya Ràdio), un dels molts programes genials que n'han sortit, titulat "Persones que ens agraden".

Albert Espinosa en diu perles. Jo en dic aliakuri. Al final, però, tot és el mateix: persones que ens agraden. 
I "que ens agraden" no es queda només en les que triem nosaltres, en el tipus de persona que agrada a cadascú, sinó en aquest tipus de persona que es fa estimar per tothom, que és, com a qualitat, un amic especial.

"No estem parlant de quelcom romàntic, sinó de persones que ens fan sentir com qui retorna a casa. Encara que les acabem de conèixer." Comentaven. Persones que ens escolten, que no ens jutgen i ens permeten ser nosaltres mateixos... una de les coses més meravelloses de l'amistat és sentir que l'altre és completament autèntic quan està amb tu. Notar com perd la por a ser el que és. Trobar un espai compartit on reconèixer els nostres defectes, i on deixar que s'expressin les nostres virtuts. No capacitats, sinó virtuts.

Qui no ens coneix es sorprèn de les nostres capacitats, però només qui ens conegui arribarà a sentir l'acollida de les nostres més meravelloses virtuts.

La tendresa, d'entre elles, probablement la més important. Fa poc que he descobert realment la paraula.
Sempre tinc la sensació que en qüestions d'amistat patim una greu manca de vocabulari. En part, suposo, per por. Per una societat excessivament vessada a la xafarderia, a titllar de parelleta qualsevol aproximació a una amistat amb cara i ulls. I això fa que ens comporti un desgast molt gran en intel·ligència emocional mantenir un context d'amistat en dir als altres que els estimem.

A això ens enfrontem tots aquells que lluitem cada dia per les amistats especials. A una societat que intentarà guanyar-se un òscar a costa nostra, inventant tot de pel·lícules amb potencial suficient i de sobres per apartar-nos dels que ens importen si no les sabem gestionar prou bé, i a l'impediment que suposa que "t'estimo" tingui la mateixa forma per l'amor que per l'amistat.


Tendresa és quelcom que escapa a tot això. No indica un llaç, sinó una qualitat de la persona, i tenim la sort que és prou apartada de la moda com per significar el que significa i prou. Sense connotacions més lluny del ser tendre, i a la vegada tan poderosa com el sentiment que porta al darrere la tendresa. 



Parlem però, d'aquesta vergonya, d'aquesta por a expressar el que sentim pels altres, tal com dies enrere en parlava, sense saber que jo acabaria emportant-m'ho en forma d'aforisme, aquella nena de quaranta-tres anys que vaig esmentar a l'altre dia:

"Moltes vegades ens fa certa vergonya exterioritzar el que ens provoquen certes persones, i ens perdem una gran quantitat de moments genials, de persones extraordinàries" Mercè Lozano 
Realment, només lluitem per això. Moments genials, persones extraordinàries. I realment és per això que val la pena, sempre, dir-ho. Val la pena aquest esforç en intel·ligència emocional, especialment per fer arribar la tendresa a les persones que no fa molt que coneixem, però que ja són realment importants. I, sobre tot, val la pena donar-ho tot per aquestes persones que ens agraden, per les que són noves dins la nostra vida, i sobre tot per les que amb el temps s'han convertit en autèntiques expertes en fer-nos viure.

Aquesta és una altra de les coses més meravelloses de l'amistat, aquest "exterioritzar el que ens provoca", i en ell l'emoció d'adonar-te d'allò que realment estàs fent, de com n'ha d'arribar a ser d'important l'altre persona si has decidit que havies de dir-li com n'és de meravellosa.

dilluns, 20 de febrer de 2012

Marees

Hola, torno al bloc, i quina millor manera hi hauria de tornar que estrenant el nou format del Blogger per escriure entrades. Clar que això als lectors (si és que encara en queda algun després d'aquests (7 mesos?) sense escriure - i si és que hi havia lectors abans d'aquests 7 mesos-) als lectors no els interessa massa. El que interessa son les entrades en sí, i no n'hi ha hagut durant molt de temps, així que demano disculpes, i intentaré fer renéixer de les seves cendres el bloc, reestrenant-lo avui, el dia del seu aniversari.

Com deia, l'he tingut abandonat. En part perquè amb la interrupció de les vacances de nadal vaig perdre la constància, en part per no ser prou bo buscant moments amagats entre les busques del meu rellotge digital, en els que dedicar un temps per reflexionar, i per explicar l'amistat tal com volta pel meu cap.
En algun moment m'havia dit que era perquè no havien sortit moments prou importants, però no era veritat, i encara menys ara. He viscut comiats i retrobaments, que mereixerien un post per cada un, i que de fet reservo un espai per explicar-los amb tranquil·litat un dia d'aquests.

Si bé, com deia, no he tingut temps perquè no n'he sabut buscar, sí que és veritat que he estat, en moments en què hauria volgut escriure, enfeinat amb el famós Treball de Recerca. 
Estic molt content de com ha quedat. És un recull de Nou Pensament, Ciència, Física Quàntica, potser un tant de Psicologia... i de la Llei de Murphy, explicada des d'aquests, i atacada de totes  bandes per esquivar-la i, podríem dir, mantenir el món com un amic, com un aliat que et cuida sempre.

[ http://es.scribd.com/doc/78958578/La-Llei-de-Murphy-i-El-Nou-Pensament ]

Amb tot, aquest dimecres tinc l'exposició, pel que ja ha deixat d'envair el meu temps, i per tant, encara que només me'n recordés del bloc de tant en tant, ja no serà en moments en que no m'hi puc posar per haver de treballar en el Tdr.



Amb tot, què ha passat? De moment, i segur que em deixo alguna cosa, unes vacances més amb la meva cosina petita, el retrobament amb la gent de les Orquestrades (a diferència de la noia de la qual vaig parlar fa temps, que no vam poder convèncer per què vingués), en especial d'una noia que no recordava tan meravellosa com realment era (i és). D'altra banda, la sortida de la meva rutina per part de la cosina del meu millor amic (crec que l'he mencionada en diversos posts... un d'aquests tan temuts mitjos finals). I he tingut l'oportunitat de passar estones amb una altra gran amiga de l'edat de la meva cosina petita, i de conèixer una nena de quaranta-tres anys extraordinària.


No sé quantes d'aquestes històries, i de les que probablement hagi oblidat mencionar, hauria escrit, però si més no m'hauria agradat escriure'n algunes. Tot i així, la majoria no son fets puntuals, pel que ja acabaré escrivint sobre els seus protagonistes en algun moment o altre, pel motiu que sigui. I les que sí que són fets puntuals, miraré, com deia, d'escriure'n en algun moment, amb les reflexions que en surten, i totes aquestes coses.


Sigui com sigui, la idea del post és marcar un retorn al bloc. Tornar a començar com fa just un any, amb ganes de compartir pensaments i sentiments amb el món, i de trobar moments per escriure'ls sense por; per poder-me llegir el cor de tant en tant, mentre escric les meravelles de llegir el cor dels altres.

Seguidors