Cercar en aquest blog

dilluns, 27 de febrer de 2012

La tendresa i les persones que ens agraden


Escoltava l'altre dia fent podcasting de l'ofici de viure (Catalunya Ràdio), un dels molts programes genials que n'han sortit, titulat "Persones que ens agraden".

Albert Espinosa en diu perles. Jo en dic aliakuri. Al final, però, tot és el mateix: persones que ens agraden. 
I "que ens agraden" no es queda només en les que triem nosaltres, en el tipus de persona que agrada a cadascú, sinó en aquest tipus de persona que es fa estimar per tothom, que és, com a qualitat, un amic especial.

"No estem parlant de quelcom romàntic, sinó de persones que ens fan sentir com qui retorna a casa. Encara que les acabem de conèixer." Comentaven. Persones que ens escolten, que no ens jutgen i ens permeten ser nosaltres mateixos... una de les coses més meravelloses de l'amistat és sentir que l'altre és completament autèntic quan està amb tu. Notar com perd la por a ser el que és. Trobar un espai compartit on reconèixer els nostres defectes, i on deixar que s'expressin les nostres virtuts. No capacitats, sinó virtuts.

Qui no ens coneix es sorprèn de les nostres capacitats, però només qui ens conegui arribarà a sentir l'acollida de les nostres més meravelloses virtuts.

La tendresa, d'entre elles, probablement la més important. Fa poc que he descobert realment la paraula.
Sempre tinc la sensació que en qüestions d'amistat patim una greu manca de vocabulari. En part, suposo, per por. Per una societat excessivament vessada a la xafarderia, a titllar de parelleta qualsevol aproximació a una amistat amb cara i ulls. I això fa que ens comporti un desgast molt gran en intel·ligència emocional mantenir un context d'amistat en dir als altres que els estimem.

A això ens enfrontem tots aquells que lluitem cada dia per les amistats especials. A una societat que intentarà guanyar-se un òscar a costa nostra, inventant tot de pel·lícules amb potencial suficient i de sobres per apartar-nos dels que ens importen si no les sabem gestionar prou bé, i a l'impediment que suposa que "t'estimo" tingui la mateixa forma per l'amor que per l'amistat.


Tendresa és quelcom que escapa a tot això. No indica un llaç, sinó una qualitat de la persona, i tenim la sort que és prou apartada de la moda com per significar el que significa i prou. Sense connotacions més lluny del ser tendre, i a la vegada tan poderosa com el sentiment que porta al darrere la tendresa. 



Parlem però, d'aquesta vergonya, d'aquesta por a expressar el que sentim pels altres, tal com dies enrere en parlava, sense saber que jo acabaria emportant-m'ho en forma d'aforisme, aquella nena de quaranta-tres anys que vaig esmentar a l'altre dia:

"Moltes vegades ens fa certa vergonya exterioritzar el que ens provoquen certes persones, i ens perdem una gran quantitat de moments genials, de persones extraordinàries" Mercè Lozano 
Realment, només lluitem per això. Moments genials, persones extraordinàries. I realment és per això que val la pena, sempre, dir-ho. Val la pena aquest esforç en intel·ligència emocional, especialment per fer arribar la tendresa a les persones que no fa molt que coneixem, però que ja són realment importants. I, sobre tot, val la pena donar-ho tot per aquestes persones que ens agraden, per les que són noves dins la nostra vida, i sobre tot per les que amb el temps s'han convertit en autèntiques expertes en fer-nos viure.

Aquesta és una altra de les coses més meravelloses de l'amistat, aquest "exterioritzar el que ens provoca", i en ell l'emoció d'adonar-te d'allò que realment estàs fent, de com n'ha d'arribar a ser d'important l'altre persona si has decidit que havies de dir-li com n'és de meravellosa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comentaris ^^

Seguidors