Cercar en aquest blog

dilluns, 26 de març de 2012

La quietud i la confiança del sentir-te exposat.

"Un amic és aquell que t'agafa la mà i et toca el cor" García Márquez

Amistat. He parlat molt, molt, sobre amistat aquesta setmana. Especialment dilluns passat. Hi he parlat, però el que em fa feliç és que, en un d'aquests instants en què el món et dóna l'oportunitat de deixar enrere la vergonya i donar-ho tot per l'amistat, he sabut deixar a algú que em llegeixi el cor. Directament des del cor i literalment llegint, en descobrir-li aquest bloc que, si bé no amago, tinc cert recel a fer saber que existeix més que a les persones de qui hi parlo o que em sento més properes.

Així, enmig d'una promesa d'intercanviar sense vergonya un passeig per les cantonades més receloses de la ment, em vaig trobar regalant l'enllaç d'aquest bloc a una amiga que, si bé no farà més de sis mesos que la conec; se les ha manegat, gairebé sense adonar-se'n, per convertir-se en una de les persones més importants que hi ha a la meva vida. Ara mateix i, inevitablement, d'ara endavant.


Li vaig passar l'enllaç gairebé sense pensar-ho, com si el meu subconscient ja sabés abans d'hora que si no ho feia acabaria atrapat en un dilema absurd, en un combat patètic però tot i així inevitable entre la vergonya i les ganes de ser un mateix.
Potser també hi va estar passejant el fet que, dos dies abans, l'empenyés a ella a deixar-se anar i fer una mica el burro en un concert, curiosament també de les Orquestrades, com si aquest esdeveniment lluités per ser una part important en l'entorn de les grans amistats.

En acabar el concert em va confessar que l'únic que la frenava era el que li pogués dir el seu pare, que havia anat a veure el concert, i em va donar les gràcies per haver insistit tant. No passa sovint que algú t'agraeixi haver-lo empès a fer el ridícul, però tampoc es descobreix gaire sovint com n'és de divertit i alliberador. Suposo que al final fer el ridícul és exposar-se a que els altres hagin de canviar la concepció que tenen sobre tu, i quin sentit tindria mantenir-ne una errònia?

Amb tot, no sé fins a quin punt va ser culpa meva que es deixés anar i fins a quin punt només vaig servir d'excusa per una cosa que ja havia d'acabar passant. El que està clar és que d'alguna manera, haver defensat deixar de banda la vergonya el dia del concert em va ajudar a decidir-me de seguida, abans de plantejar-me la decisió.


Al final, la sensació que et deixa obrir el cor es va sumar amb les seves paraules. Es veu que tant llegir al bloc sobre dir a les persones el que en penses d'elles la van portar a fer el mateix. Crec que no ho havia viscut mai des de l'altra banda. Si més no tant directament, sense voltes complicades, eufemismes i malabarismes. Un atac al cor per sorpresa.

Sempre escrivint texts sobre les amistats i passant-els-hi, i tot i així em va agafar completament per sorpresa. És màgic, completament màgic. Al moment, recordo haver-lo explicat com un dia a dia en una habitació petita, per despertar de sobte enmig d'un camp llarg fins l'horitzó. No et deixa respirar, però no perquè et falti l'aire, sinó perquè és tan i tan gran que no ets capaç de gestionar-ho tot i se't ve a sobre. Després d'això, encara amb més raó sento que he de seguir fent coses d'aquestes. Mentre hi hagi la possibilitat que algú se senti com em vaig sentir jo en rebre-ho.


D'altra banda, sembla mentida la confiança que a mode de paradoxa t'envaeix en deixar-te al descobert. Tècnicament estàs confiant una part de tu a l'altre, t'estàs desprotegint. T'hauries de sentir vulnerable, lliurat a mans externes, atrapat sota el coneixement de saber que hi ha una part de tu que ja no depèn només de tu.
I tot i així l'únic que era capaç de sentir és seguretat. Al moment i en qualsevol altre punt dels dies que venien després. Una sensació global de seguretat que semblava no venir de res en concret, però que estava clar que havia començat amb un lliurament a la vulnerabilitat.

Sembla que en qüestió d'emocions no tot té sentit, i de tant en tant surten paradoxes estranyes que ens ajuden a entendre tot aquest món de l'amistat. En realitat, tot i que ni les situacions ni les emocions són ben bé les mateixes, dóna la sensació que ambdós processos (amb el concert i amb el bloc) segueixen el mateix fil: exposar-se sense por per acabar rebent llibertat. I la sensació de seguretat que regala aquest fet d'ésser lliure.


Crec que és el primer text que escric notant que encara que no en digués res el llegirien. Em fa l'efecte que em té vigilat el bloc...
...
...

Em deia, dilluns, que jo sabia que ella no m'havia dit les coses perquè n'hi digués jo també, i com que ella és d'aquelles històries que tot preveient-ho vaig oblidar apuntar en aquella repassada que vaig fer fa poc, no tinc cap manera de demostrar que no és una resposta per protocol o alguna cosa estranya d'aquestes que la gent s'ha anat inventant amb l'excusa de la imatge que donem.

...era una reflexió, en realitat sé que no em calen maneres de demostrar-li. El que em té realment intrigat és veure quan trigarà a veure l'entrada, i què em dirà quan la vegi. 


L'amistat també té els seus misteris...


^^

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comentaris ^^

Seguidors