Cercar en aquest blog

dimecres, 27 de juny de 2012

Un toc de regadora.

Com que no sé quan trigaré en acabar el post que estic escrivint, volia deixar una marca aquí, potser per avisar, potser per justificar una mica la meva absència; i també per fer una prèvia del que estic escrivint i tinc pendent escriure.

Aquests dies, diria que des de finals de maig, potser, he estat venint al bloc amb la intenció d'escriure una història curta, ja que uns dies abans m'havia vingut al cap una idea, un concepte que em va semblar interessant de desenvolupar i explicar en forma de llegenda.

Aquesta manera d'escriure que necessiten les llegendes, però, tan minuciosa i de paraules tan ben escollides, m'està portant més temps del que creia. M'hi poso de tant en tant algunes tardes i quan m'hi poso acabo fent servir moments al llarg de tota la tarda, per acabar només amb dos o tres paràgrafs més que el dia anterior. A més, no tinc estructurada del tot la història, i el fet d'haver-la d'anar desenvolupant se'm menja molta part del temps, així com el fet d'haver de tenir cura perquè desemboqui allà on de bon principi volia anar a parar. En tot cas, m'està agradant molt escriure-la i no vull precipitar-ne l'acabament només per guanyar constància en el bloc. També una mica per això, suposo, per intentar omplir aquest espai buit i sentir-me menys pressionat, estic escrivint aquesta entrada.

Aquests dies, a part de la llegenda, he tingut escola, la selectivitat pel mig (mitjans de juny), una sorpresa múltiple de la qual inevitablement hauré d'escriure una entrada, i uns dies de dissenys: una samarreta sobre la sorpresa que al final encara no he pintat i un logo per un programa de ràdio. I després Sant Joan, en el qual en una reivindicació de l'absurditat dels petards, vam decidir capgirar la diada i fer quelcom creatiu en lloc de "cremar els nostres diners": fer un pastís i pintar samarretes (en el meu cas la que he dissenyat quatre línies amunt), però se'ns va menjar la tendresa de jugar amb les petites de la colla, i al final del dia no havíem fet cap de les dues coses.

Tot un privilegi poder deixar que algú tan meravellós t'espatlli els plans.

I tota una coincidència que en realitat, ben llegit, aquesta algú sigui tan a prop d'aquest bloc. Casualitats, en diuen.


Sigui com sigui: Flashforward. Les properes dues entrades parlaran del temps, de l'espai, de sorpreses, d'amistats i d'abraçades.
Sona bé? No ho sé. En tot cas escrit sembla interessant.


Us deixo amb un petit tast d'un dels primers paràgrafs de la llegenda, per què veieu que és veritat que he estat treballant (és broma).

"Un poble bonic i potser per a tu invisible; doncs tot i ser dels pocs que aixequen els ulls al cel, també a tu t'és complicat buscar entre un estel i l'altre, perdut sempre entre la bellesa d'una nit eterna, que reneix inesgotable cada volta que es retira el sol."




PD: La noia de "La quietud i la confiança del sentir-te exposat" em va dir, quan ho va llegir: "Burro".

1 comentari:

  1. Ens deixes amb les ganes de saber mes de la llegenda eh... Cap problema, esperarem, BURRO ajajajajaj ;)

    ResponElimina

Comentaris ^^

Seguidors