Cercar en aquest blog

dissabte, 18 de juny de 2011

Tenia tres per tu

És estrany el que passa amb els finals. I quan dic finals no parlo d'un acabament, ni d'una pèrdua, sinó d'un canvi en el dia a dia, un gir en la definició de la rutina, que fa que una part de la teva vida deixi de pertànyer a aquesta primera, per passar a ser part de la resta, de les casualitats, dels moments puntuals, de les coses incalculables. És estrany quan s'anuncia amb temps, el canvi. Llavors es giren les situacions i es rep l'impacte d'aquest després de l'anunci, però no se'l nota quan ja hi és. 
A més, com que el final no és un final de veritat, sinó un canvi en la rutina, no és res tangible al moment,  la rutina té els seus temps, i fins que no toca el temps d'allò que hi era no es veu realment que allò no hi és.



Mai he donat massa importància als finals. Les coses segueixen, i en el fons l'essència i la part divertida de la vida no és precisament la rutina, sinó que el que et marca són els moments puntuals, les casualitats que et fan feliç. I d'altra banda, amb les noves tecnologies no es perd mai el contacte amb les amistats. 

Tot això m'havia fet pensar sempre que no m'entristien els finals. Això fins que un dels finals va venir anunciat amb temps, i de costat amb l'anunci de que, qui canviava de costat dins el meu món, no feia servir mai el messenger o les xarxes socials, amb prou feines mirava el correu els caps de setmana. Es presentava disfressat de final final, i això em va descobrir que aquesta falta d'importància donada cap als finals és precisament pel saber que mai ho són del tot. Això, i que al cap i a la fi no totes les persones són igual d'importants com per donar importància al seu "trasllat", al seu sortir de la teva rutina.


Amb tot, els finals tenen certa part positiva. Són una oportunitat per reafirmar a les persones allò que penses d'elles, per regalar als amics paraules que reflecteixin el valor de la seva amistat. Per això es fa als finals ser una mica acabadors, per això es fan els comiats i s'alenteixen els marxars, els últims moments del cicle amb els altres: per agafar un instant i compartir-lo.

No crec en les llàgrimes i la tristesa dels comiats. No crec en el mirar endavant, allà on els altres ja no hi són. Perquè si bé als comiats sovint s'hi viu la tristesa, no és res més que un error de perspectiva, una mirada tancada, en una direcció equivocada. Tothom quan pensa en els comiats mira endavant, la gent al davant no hi és, i la nostàlgia del que es deixa enrere és massa forta. Convido a fer-ho al revés. A deixar de donar sempre l'esquena als antics visitants de la rutina per començar a recordar-los mirant enrere, que és on són. Recordant-los amb la perspectiva del passat, perquè no hi ha tristesa mirant cap a on ells són.
Quan recordes mirant enrere vius el que vas viure i no estàs sol, perquè és al davant on deixaran de ser-hi. No parlo d'ancorar-se al passat, però no estem parlant del viure sinó del recordar, i 
"quan es recorda només es pot recordar el passat, i per això ens fem tant de mal si intentem recordar alhora que mirem el futur."

Amb tot, si bé no crec en la tristesa dels comiats, sí que crec en compartir aquests instants, aquestes paraules amb el valor de l'altre, i amb el motiu d'aquestes paraules i la falta d'aquests instants escric, des de la importància que té per a mi l'amistat, aquest text per a una gran amiga que va sortir de la meva rutina el dijous passat. Va marxar amb pressa i va oblidar el seu instant, que vaig recollir amb cura i, un cop traduït en paraules, al meu cap sonava més o menys així:

Vas marxar molt ràpid i no ho vas agafar tot. Tenia unes paraules, unes paraules que explicaven com de meravellosa no saps que ets. Tenia això, i un braçalet, que probablement sigui el més bonic de totes les combinacions de colors que he vist i provat fins ara.
Tenia unes paraules i un braçalet. I també tenia una abraçada, d'aquelles de veritat, que no s'acaben tan bon punt comencen, d'aquelles que t'acullen, d'aquelles que, els que en saben, saben que duren més de sis segons. 
Tenia tot això per una gran amiga. Per una amiga de veritat, d'aquelles que n'hi ha, però no gaires, i que per això s'han de cuidar amb tendresa cada dia. Tenia tot això, i ara, després, avui, encara ho tinc.
Tenia unes paraules i una abraçada. I un braçalet perquè en tinguessis tu un de meu més que els que tinc jo de teus. Perquè me'l tornessis quan ens tornéssim a veure. Per fer trampes, i obligar el món a que ens tornéssim a veure perquè me'l poguessis tornar.
Tenia unes paraules, per recordar-te tu. Una abraçada, per recordar-te a mi. I un braçalet per retrobar-me amb tu. 
No et vaig poder donar el braçalet, però potser no ha anat tant malament. Ara en lloc d'un tinc tres motius per tornar-te a veure.
Tenia. Tenia tres i encara ho tinc. Però encara que ho deixi de tenir, hi ha una cosa que no canvia, i és que en tu tinc una gran amiga.
Potser sembla donar massa importància a l'amistat, però jo abans de començar el bloc ja vaig avisar de la que jo hi dono, segurament sembli que aquestes coses no són necessàries, que ja se sobreentenen, però fa un temps vaig passar el text "Amistat a la Tangent" a la noia de qui parlava, i després de veure la seva reacció, d'entendre la importància que té una cosa que pot semblar tant absurda i senzilla per aquelles persones a les que va dirigida, he decidit que aquests texts, aquestes reflexions, no poden simplement quedar adormides dins el meu cap, perquè seria molt lleig negar-se a fer una cosa que té ni que sigui una mínima possibilitat d'arribar com una espurna d'il·lusió a uns ulls, i treure'n, amb una mica de sort, un senzill somriure.

diumenge, 5 de juny de 2011

La noia que volia jugar contra els vermells

 Crònica de la descoberta d'una amistat.
¡Qué raro y maravilloso es ese fugaz instante en el que nos damos cuenta de que hemos descubierto un amigo! William Rotsler
 La frase ho diu tot. No crec, però, que es refereixi al descobrir una persona que acabarà sent un amic, sinó suposo que més aviat al descobrir que una persona que ja coneixiem ho és. Me la faré meva, de totes maneres, i la tractaré per parlar del primer cas.

Aquest divendres vam celebrar les Olimpíades de l'escola. Entre tanta gent havia d'haver-hi algú important. Important com a qualitat pròpia. Important per als qui coneixen la importància de l'amistat. D'aquells que importen als grans amics tot i que no els ho diguin sovint, i d'aquells que potser no importen tant a la gent que, en realitat, potser no és tant important.

Amb tot, vaig fer de monitor de tennis. I vaig conviure, per tant, tot el matí amb els nois i noies que venien a fer aquest esport. Com passa normalment, al principi no em vaig fixar en ningú en concret. Van anar passant i fent partits, i com que no portàvem massa estona tampoc és que hagués tingut massa oportunitats de mirar la gent als ulls.
Més tard, però, suposo que entre l'actitud i la manera de fer, em va cridar l'atenció una noieta que anava de blanc. No jugava massa bé, però posaria la mà al foc que és perquè no ho havia fet gairebé mai, perquè si bé no jugava amb aire de tennista, sí que tenia l'aire que té la gent que aprèn ràpid qualsevol cosa.
D'altra banda, també em va recordar físicament a la cosina del meu millor amic, i bé, si la psicomorfología està encertada, ha de tenir segur genètica d'amiga genial.

Com que no tenia massa pràctica en això de tirar boles, una que havia de sacar ella, no sé si va anar mal tirada o va anar a parar a l'altre o què va passar, però devia fer-li anar malament el punt, perquè se li veia una reminiscència de que, al menys inconscientment, no li havia semblat bé.
Que em sabés greu aquell tir començava a descobrir la seva importància.

Més tard, massa tard, de fet, quedaven molts partits per jugar, i havíem de tallar i treure'n uns quants. Vam decidir de fer l'última ronda, si donava temps. Llavors va venir a preguntar. Darrere els ulls portava la confirmació de la seva importància i la meva resposta va ser ja des de l'atenció especial que se li dóna a un aliakuri. Li vaig dir que acabàvem l'última ronda i plegàvem. Va preguntar que si encara els quedava un partit. Perquè ella volia "jugar contra els...". "Doncs com no sigui contra els vermells...". I era contra els vermells. El temps se'ns tirava a sobre, i coi, si volia jugar amb els vermells jugaria amb els vermells. Va ser divertit anar per feina als altres dos partits que hi havia en mig. Perquè resulta que el Vermell-Blanc era l'últim. També va ser divertit convèncer al profe que va venir a dir-nos que havíem de plegar i veure com li agafava la pressa, però això és una altra història. Són efectes secundaris.

Vam acabar els partits i ens vam dirigir al parc on havíem de trobar-nos amb la gent de totes les escoles vedruna que havien vingut. Em va tocar fer de guia amb el cartellet genial del tennis, i vaig anar avançant mirant de no perdre-la de vista.
*Aquí amb el cartellet vaig veure i mig conèixer una altra persona - també important, diría- que encara he de trobar, però no va sorgir gaire pressa, perquè era de malgrat. 
Si un cop al parc desapareixia trobar-la entre tota aquella gent esdevindria gairebé impossible. Per sort vam acabar a prop del lloc on dinava el seu curs.
Vam estar jugant al frisbee, i ella, que sembla que no n'havia tingut prou amb la mànega del tennis, estava amb els de la classe jugant a globus d'aigua allà al costat.

Al cap d'una estona el frisbee va anar a parar per allà, i el va collir un dels que jugaven amb nosaltres. Tallant de sobte el seu gest per agafar-lo i passar-nos-el. S'estava esvaint l'espurna amb la il·lusió de llançar-lo quan amb un gest còmic però preocupat vaig agafar el disc del que l'havia recollit i li vaig deixar perquè ho pogués provar. Després del moment de llançar-lo, el meu millor amic, es va girar de sobte i va exclamar flipant que era la seva cosina.

Després d'haver sentit de rebot que algú li deia pel nom i de preguntar als que jugaven al frisbee amb nosaltres d'on eren, vaig presentar-li a el meu millor amic i li vam comentar a ella allò de la cosina, i confiant en les dades i en l'atzar vam marxar sense jo haver-me vist en cor de demanar-li el correu o el nom complet.


Un cop a casa, buscant per la web de l'escola en vaig trobar una que havia guanyat un premi literari de l'escola, i al parc estaven jugant totes per allà mateix, així que la vaig buscar al facebook i d'allà vaig trobar la que buscava.
*Com que he trigat una setmana en completar el post en realitat és fa dos divendres.

Que perquè ho explico? Bé, més o menys el que volia era tenir en algun lloc l'explicació d'aquest descobriment del que l'escriptor Albert Espinosa en diu una "perla". És a dir, una de les persones que coneixes en un any que et marquen aquest any. I volia tenir-la perquè al cap i a la fi l'acabo de conèixer, i encara res ha demostrat que sigui una gran amiga. I és a través d'aquest post que deixaré plasmada la impressió que en tinc d'ella ara, aquest saber que demà ho serà, de manera que quan demà ho sigui, pugui comprovar com d'encertades estaven aquestes primeres mirades, que li van llegir un dia els ulls.

Seguidors