Tenia tres per tu

És estrany el que passa amb els finals. I quan dic finals no parlo d'un acabament, ni d'una pèrdua, sinó d'un canvi en el dia a dia, un gir en la definició de la rutina, que fa que una part de la teva vida deixi de pertànyer a aquesta primera, per passar a ser part de la resta, de les casualitats, dels moments puntuals, de les coses incalculables. És estrany quan s'anuncia amb temps, el canvi. Llavors es giren les situacions i es rep l'impacte d'aquest després de l'anunci, però no se'l nota quan ja hi és. 

A més, com que el final no és un final de veritat, sinó un canvi en la rutina, no és res tangible al moment,  la rutina té els seus temps, i fins que no toca el temps d'allò que hi era no es veu realment que allò no hi és.

Mai he donat massa importància als finals. Les coses segueixen, i en el fons l'essència i la part divertida de la vida no és precisament la rutina, sinó que el que et marca són els moments puntuals, les casualitats que et fan feliç. I d'altra banda, amb les noves tecnologies no es perd mai el contacte amb les amistats. 

Tot això m'havia fet pensar sempre que no m'entristien els finals. Això fins que un dels finals va venir anunciat amb temps, i de costat amb l'anunci de que, qui canviava de costat dins el meu món, no feia servir mai el messenger o les xarxes socials, amb prou feines mirava el correu els caps de setmana. Es presentava disfressat de final final, i això em va descobrir que aquesta falta d'importància donada cap als finals és precisament pel saber que mai ho són del tot. Això, i que al cap i a la fi no totes les persones són igual d'importants com per donar importància al seu "trasllat", al seu sortir de la teva rutina.

Amb tot, els finals tenen certa part positiva. Són una oportunitat per reafirmar a les persones allò que penses d'elles, per regalar als amics paraules que reflecteixin el valor de la seva amistat. Per això es fa als finals ser una mica acabadors, per això es fan els comiats i s'alenteixen els marxars, els últims moments del cicle amb els altres: per agafar un instant i compartir-lo.

No crec en les llàgrimes i la tristesa dels comiats. No crec en el mirar endavant, allà on els altres ja no hi són. Perquè si bé als comiats sovint s'hi viu la tristesa, no és res més que un error de perspectiva, una mirada tancada, en una direcció equivocada. Tothom quan pensa en els comiats mira endavant, la gent al davant no hi és, i la nostàlgia del que es deixa enrere és massa forta. Convido a fer-ho al revés. A deixar de donar sempre l'esquena als antics visitants de la rutina per començar a recordar-los mirant enrere, que és on són. Recordant-los amb la perspectiva del passat, perquè no hi ha tristesa mirant cap a on ells són.

Quan recordes mirant enrere vius el que vas viure i no estàs sol, perquè és al davant on deixaran de ser-hi. No parlo d'ancorar-se al passat, però no estem parlant del viure sinó del recordar, i 

"quan es recorda només es pot recordar el passat, i per això ens fem tant de mal si intentem recordar alhora que mirem el futur."

Amb tot, si bé no crec en la tristesa dels comiats, sí que crec en compartir aquests instants, aquestes paraules amb el valor de l'altre, i amb el motiu d'aquestes paraules i la falta d'aquests instants escric, des de la importància que té per a mi l'amistat, aquest text per a una gran amiga que va sortir de la meva rutina el dijous passat. Va marxar amb pressa i va oblidar el seu instant, que vaig recollir amb cura i, un cop traduït en paraules, al meu cap sonava més o menys així:

Vas marxar molt ràpid i no ho vas agafar tot. Tenia unes paraules, unes paraules que explicaven com de meravellosa no saps que ets. Tenia això, i un braçalet, que probablement sigui el més bonic de totes les combinacions de colors que he vist i provat fins ara.

Tenia unes paraules i un braçalet. I també tenia una abraçada, d'aquelles de veritat, que no s'acaben tan bon punt comencen, d'aquelles que t'acullen, d'aquelles que, els que en saben, saben que duren més de sis segons. 

Tenia tot això per una gran amiga. Per una amiga de veritat, d'aquelles que n'hi ha, però no gaires, i que per això s'han de cuidar amb tendresa cada dia. Tenia tot això, i ara, després, avui, encara ho tinc.

Tenia unes paraules i una abraçada. I un braçalet perquè en tinguessis tu un de meu més que els que tinc jo de teus. Perquè me'l tornessis quan ens tornéssim a veure. Per fer trampes, i obligar el món a que ens tornéssim a veure perquè me'l poguessis tornar.

Tenia unes paraules, per recordar-te tu. Una abraçada, per recordar-te a mi. I un braçalet per retrobar-me amb tu. 

No et vaig poder donar el braçalet, però potser no ha anat tant malament. Ara en lloc d'un tinc tres motius per tornar-te a veure.

Tenia. Tenia tres i encara ho tinc. Però encara que ho deixi de tenir, hi ha una cosa que no canvia, i és que en tu tinc una gran amiga.

Potser sembla donar massa importància a l'amistat, però jo abans de començar el bloc ja vaig avisar de la que jo hi dono, segurament sembli que aquestes coses no són necessàries, que ja se sobreentenen, però fa un temps vaig passar el text "Amistat a la Tangent" a la noia de qui parlava, i després de veure la seva reacció, d'entendre la importància que té una cosa que pot semblar tant absurda i senzilla per aquelles persones a les que va dirigida, he decidit que aquests texts, aquestes reflexions, no poden simplement quedar adormides dins el meu cap, perquè seria molt lleig negar-se a fer una cosa que té ni que sigui una mínima possibilitat d'arribar com una espurna d'il·lusió a uns ulls, i treure'n, amb una mica de sort, un senzill somriure.