L'eviterna abraçada

Tot escrivint "Quart creixent" m'he trobat que explicava del tot una història sobre abraçades no donades, i m'he adonat que ocupava massa per quedar-se en una entrada que se suposava que havia de ser un resum, i que era prou gran i tenia prou reflexions fora el que era la història en sí com perquè tingués sentit fer-ne una entrada a part. I això he fet, una entrada a part:

Aquest estiu és el tercer cop que coincideixo al casal d'estiu de tennis amb una noia meravellosa, de Sant Petersburg. El primer any era molt divertit, perquè ella entén el català perfectament, però sol parlar en castellà, així que en una espècie de desafiament cap a la bogeria lingüística en què estem tots ficats en aquest país, jo li parlava en català i ella em responia en castellà. 
Suposo que la gent de seguida que li parlen en castellà canvia d'idioma, i viceversa: si comences en castellà i l'altre insisteix a parlar en català, sembla que hagis d'acabar parlant en català. 

Doncs amb tota la naturalitat del món, i parlant cadascú en una llengua (i muntant cubs de rubik) ens vam anar coneixent, i ens vam acostumar tant a parlar així que quan la gent ho fa notar jo he de gastar uns segons en adonar-me que ho estic fent. Suposo que al principi és estrany, i has de pensar per no respondre en l'idioma en què et parlen, però de seguida t'hi acostumes i es torna tan natural com ho seria parlar en la mateixa llengua.

A dia d'avui parlo així amb més gent, però llavors (una època en què va coincidir, al menys al meu entorn, que es parlava molt sobre la immersió lingüística i la llengua) era quelcom bonic sobre la diferència d'idiomes, una referència tendra que feia els arguments senzills.

Dos anys després, aquest estiu, vam passar tres dies genials junt amb una altra noia del casal i amb el meu germà: una acampada a la gespa del tennis i dues excursions, a Marineland i Water World. Dic tres dies, perquè en el fons mentre estàs en el dia a dia del casal tampoc tens tant de temps per passar junts, i és quan es fan activitats a part, com excursions o aquesta acampada que tens temps de conèixer una mica més la gent, passar estones compartides i riure plegats.

L'últim dia de casal, després de l'acampada i una de les excursions, volia abraçar-la i no en vaig saber. Ella estava abraçant l'altra noia del casal per acomiadar-se, i vaig cometre l'error d'apartar la vista buscant el meu germà just en el moment més crucial. Sospito que si m'hagués vist mirant-la en acabar l'abraçada, hauria entès que jo també en volia una. 
En tot cas, no en vaig saber prou, i vaig deixar escapar l'abraçada, com l'últim dia de l'estiu anterior havia deixat escapar l'oportunitat de regalar-li un braçalet que havia fet per ella. La història es repetia.

Vaig arribar a casa, vaig dinar, i vaig encendre l'ordinador disposat a escriure el final de la llegenda. Sí,  jo mateix, el matí del dia en què vaig acabar la llegenda sobre per què no s'ha de deixar escapar mai una abraçada, vaig deixar escapar una abraçada.

Error imperdonable? Incoherència personal? Falta de pràctica? Més aviat no. Primer entens una cosa, et fas una opinió i uns valors, i després gradualment i asimptòticament vas aprenent a portar-la a la pràctica. Si ho fas bé, de fet, mai arribes a ser el que vols ser, com Aquil·les perseguint una tortuga d'aspiracions, perfilant cada cop amb més detall, i avançant fins l'últim punt massa tard com perquè el punt no hagi avançat amb tu. I la pràctica, la pràctica se'm presenta com una qüestió absurda en el tema de les abraçades. D'acord, si vols abraçar algú i en el mateix entorn ja abraces sovint una altra persona és molt més fàcil de gestionar, més natural: Has arribat, has saludat amb una abraçada i oferir-ne de rebot als altres és gairebé lògic. Senzillament té sentit. Però no crec que d'això se'n pugui dir pràctica.

La part divertida (però complicada), doncs, és encetar llocs nous. Abraçar "perquè et vull abraçar", i no perquè "estic saludant amb abraçades... tot i que et volia abraçar". Clar que val força de voluntat. És una d'aquestes decisions amb D majúscula, de les quals el millor que pots esperar és acostumar-te a actuar abans de pensar gaire, perquè no aprendràs res més a mode "d'experiència": sempre serà igual de bonic i difícil, perquè sempre et desprotegirà de la mateixa manera.

Sigui com sigui, quan vaig arribar a casa i vaig obrir la llegenda per acabar-la no en vaig ser capaç. No em podia creure que estigués a punt de penjar un text sobre per què no s'ha de deixar escapar mai una abraçada... menys de dues hores després de deixar-ne escapar una de tan important.

Vaig obrir el correu i li vaig explicar que la volia abraçar, que havia deixat escapar l'abraçada poc abans d'estar a punt d'acabar una llegenda sobre per què no s'han de deixar escapar mai, i que li guardava l'abraçada pel proper cop que ens veiéssim (que molt probablement no serà fins aquest estiu, perquè no té facebook, no tenim el seu mòbil i el correu no l'obre mai. De fet, no crec que l'hagi vist, perquè no sé res d'ella des de llavors).

En tot cas, la part interessant de tot plegat és que, com amb "Tenia tres per tu", l'abraçada no es va perdre mai. Es va convertir en un text bonic i en la promesa d'una altra abraçada. I en una excusa meravellosa per dir a algú com n'és, d'important. Sembla doncs, que

les abraçades, com no podia ser d'altra manera, es creen però no es destrueixen, perquè per molts cops que passis de llarg sense ser capaç de donar-les, mai podràs oblidar les raons i la tendresa que et van fer voler abraçar.

*He acabat el post avui, després de passar una estona al matí reconeixent el terreny i investigant per fer-li una sorpresa quan surti de l'escola. Fa temps que ho maquinem amb l'altra noia del casal, aprofitant que li hem de demanar el mòbil per anar-la a veure. Suposo que ella no podrà venir, pels horaris d'escola, però li explicaré amb tot luxe de detalls la cara que haurà fet en veure'm.

Aviat. Aviat tindrem notícies de l'eviterna abraçada.