Sempre he pensat que una de les sorts que he tingut en el sorteig de la vida és haver-me acostumat sense voler, ja des de molt petit, a entendre sempre de tu a tu qualsevol amistat, tingués l'edat que tingués. Que he tingut sempre cosins de totes les edats. I nebots valencians tan propers que sempre ens hem tractat de cosins perquè a tots dos ens sona que "tiet" i "neboda" té una direcció que no ens fa justícia.
I que la manera com he estudiat música (començant el conservatori dos anys més tard de l'habitual i enllaçant dos instruments seguits un rere l'altre) m'ha portat a estar sempre envoltat d'amics de generacions més petites, que han estat sempre tan importants com els que eren de la meva edat.
I que la tendència que he tingut sempre a mantenir les extraescolars més enllà del moment en què la gent escollia deixar-les, m'ha acostumat molt a viure de tu a tu les generacions següents i a sentir-les com a peces iguals dins d'un mateix equip.
Pot ser que en part sigui perquè no m'he refiat mai del tot dels adults ni he considerat mai del tot que ho era (en aquesta dèria que sempre he tingut, d'intentar créixer sense fer-me gran), i que això m'hagi apropat sempre molt a la canalla. I pot ser que en part sigui perquè he tingut sempre una amiga que té com vint anys més que jo (que vaig dient que és la meva tieta perquè és més ràpid d'explicar però en realitat no som família), i que això m'hagi apropat a la gent que és molt més gran però encara té il·lusió.
O pot ser simplement perquè sempre m'ha encisat l'amistat per sobre de tantes i tantes coses, i he sabut sempre trobar-la allà on nasqués, sense jutjar si tenia sentit ser amic d'edats tan diferents. Sense sospitar que visc en un món on se suposa que hi ha vincles de primera i de segona, depenent de si hauries pogut coincidir a l'escola amb la persona en qüestió.
O de si formen part de la teva família.
Perquè és veritat, que en realitat sí que tenim molt interioritzats els vincles amb gent d'altres generacions. Sovint som molt amics dels avis, dels tiets i les nebodes (...això és, si aconseguim no entendre el vincle amb els petits de la família com una tasca de cures, però d'això ja en vam parlar fa quinze anys amb La Nena i el Préssec). I som sovint també molt amics dels amics dels nostres pares, perquè els veiem com a tiets (...això és, a menys que entenguem els tiets com a proveïdors de cures, però això potser també ho vam entendre ja fa quinze anys).
Amb tot, està clar que si són part de la família sí que ens sembla molt normal, tenir amics d'altres edats. Perquè un vincle familiar estret no deixa de ser, emocionalment parlant, una amistat bonica.
I tinc una sospita. Que és que la societat on ens ha tocat viure sempre ha fet girar molt la idea dels vincles al voltant de l'amor romàntic. Que hi ha molt bombardeig amb la idea que els amics solters són sobre tot potencials parelles, i que ens costen les amistats intergeneracionals perquè en realitat molts cops ens costa també en general entendre les amistats de la nostra generació com a fins en sí mateixes.
Que ens costa entendre quin sentit tenen quan no aspiren a res més que ser família escollida. I que aquests bombardejos ens han entrenat sempre tant a no imaginar mai una línia clara entre l'amistat i l'amor romàntic, que després ens costa molt adonar-nos que podem tenir amistats intenses i precioses, en llocs on l'amor romàntic no hi tindria mai cabuda.
Que ens costa tant imaginar l'amistat com només amistat, fora el que és la família (o els amics que ja tenen parella), que de vegades ens semblen fora de lloc amistats boniques i senzilles només perquè mai podrien tornar-se un amor.
Tenim tan clar que l'amor té edat, que se'ns oblida que l'amistat no.
I, evidentment, a això se li suma que hi ha gent que no ho té clar, que l'amor té edat. Que hi ha un grapat de paràsits escampats per la societat que escullen constantment travessar línies vermelles.
···
Porto dies pensant en aquella entrevista recent en què la Marina Garcés parlava sobre com d'estrany és només fer amics d'altres edats quan són família. Del valor de l'amistat intergeneracional i l'absurditat de la manera com l'escola ens segrega per anys i ens insinua que només podem fer amics entre la gent que comparteix el nostre. De la il·lusió que li va fer arribar a la carrera i trobar gent tan diferent i tenir amics tan diferents arran de trobar-se amb ells en un entorn que ja no segregava d'aquestes maneres.
I porto dies pensant en el repte que tenim com a societat si volem reconciliar aquestes idees, aquestes sospites tan encertades, amb la realitat de l'existència dels papers d'Epstein. Pensant en la manera com un grapat de milmilionaris (i professors d'universitats i liceus i altres homes blancs genèrics amb més autoritat de la que es mereixen...) estan aconseguint que sembli mala idea tenir amistats entre generacions. De la mateixa manera que un grapat d'homes argumentablement prehistòrics fan que sembli mala idea portar faldilles curtes o saludar als veïns amb un somriure quan camines sola pel carrer de nit.
I hauria de ser normal, poder fer qualsevol de les tres coses sense que ningú estigui en perill. I en certa manera, resulta esgotador saber que tan poques persones poden fer tant mal. Que tinguin tant de poder ells sols per tombar l'estadística i fer que coses normals semblin perilloses només perquè de tant en tant ho són.
I que tinguin, de fet, tanta impunitat mentre espatllen el món per a tota la resta.
I sempre em sorprèn per enèsima vegada fins a quin punt arriben lluny les transgressions, fins a quin punt es travessen les línies vermelles, i fins a quin punt no canvia res quan es descobreix que s'han travessat. Fins a quin punt la gent que ho fa no té cap conseqüència (o en té massa poques), només perquè són homes blancs.
Ja em va semblar fort que al Rubiales no se li acabés la carrera (i que, de fet, estigui últimament de gira presentant un llibre com si res), però poc m'imaginava com de ridícul semblaria el seu cas quan el poséssim de costat amb la trama macabra dels milmilionaris americans.
Hem vist descripcions del president del país més poderós del món violant nenes petites, documents que donen a entendre que de vegades les assassinaven i en tiraven el cos al riu per assegurar-ne el silenci. Hem vist fins i tot proves que demostren que havien arribat a menjar carn de bebè.
I hem vist com les persones implicades segueixen sent, per exemple, president dels Estats Units.
No crema prou, el món, de vegades.
I és evident que a casa nostra no hi ha barbaritats d'aquest calibre (només perquè un grau així de distòpia és difícil d'igualar). Però sí que surten de tant en tant notícies de professors de la universitat i dels graus superiors de música que abusen d'alumnes aprofitant-se de la seva posició d'autoritat. O que hi busquen vincles romàntics que, fins i tot si són consentits i amb alumnes majors d'edat, segueixen sent bestieses per la diferència d'edat, d'experiència i de perspectives de futur.
I amb tot, la cosa que em sorprèn sempre d'aquestes notícies no és que existeixin, sinó constatar sempre que ja "se sabia". Que era un secret de domini públic i totes les alumnes n'estaven al cas. O, en el cas d'Amèrica, que l'FBI en tenia constància de feia molts anys i ni tan sols s'havia molestat a aturar res ni detenir ningú.
Però i en certa manera, sospito que és aquest, l'elefant a l'habitació.
Que és aquest el fil que ens porta a reconciliar les dues idees. Que la Marina té raó, perquè malgrat hi pugui haver monstres amagats entre la gent normal, en realitat són monstres obvis. Que els envolten tot d'alarmes, i que tothom que els té una mica a prop les sent.
Que hi ha sempre una foscor molt visible al voltant de la gent que travessa les línies.
I que potser és difícil gestionar-los, perquè tenen amics poderosos, perquè tenen places fixes. Perquè hi ha massa gent que n'és còmplice per corrupció, negligència o inacció. Però que per molt difícil que pugui ser gestionar-los, és fàcil, al menys, distingir-los.
Perquè se senten tan impunes i són tan poc subtils a l'hora de fer coses de monstre, que en realitat és molt més fàcil del que sembla saber quines persones no ho són. Perquè es nota tant, les vegades que no hi ha respecte, que el respecte es nota molt.
Que no has de fer res d'especial per fer que es noti des de fora la senzillesa dels teus vincles. Que no t'has d'esforçar per intentar transmetre l'honestedat de l'amistat.
Que es noten tant, de fet, que sempre t'agafarà per sorpresa la profunda normalitat amb què els pares dels amics joves les noten de lluny. Que molts cops saben d'on surts però et tenen poc vist però entenen molt ràpid que no hi ha perill.
Recordo quan jo tenia com vint-i-sis anys, que venia de tant en tant a dinar a casa un amic de l'orquestra que en tenia potser setze, i la seva mare sempre deia que es quedava tranquil·la quan sabia que el seu pla a Girona era venir-me a veure a mi. Encara avui no sé quina cara té aquesta senyora, però per algun motiu li semblava un lloc segur, o una bona influència.
Recordo també fa dos o tres anys, que vaig pujar a Sant Hilari a quedar amb unes altres amigues d'orquestra que en tenien disset quan jo en tenia vint-i-nou, per fer tarda de jocs de taula i sopar a casa d'una d'elles. I recordo la inquietud aquesta de ser conscient que no és típic tenir amics d'edats tan diferents (i, especialment, amigues menors d'edat), i aquesta sensació de patir per si els semblaria bé als seus pares que anés a quedar amb les seves filles (per molt que el vincle fos fraternal i que el pla fossin partides i pizzes).
Però estàvem a mig joc de taula i va arribar el seu pare a casa i ens va saludar a tots alegrement de camí al pis de dalt abans de seguir amb la seva vida. I el vaig veure tan tranquil, tan despreocupat, tan sincer en la normalitat de tenir-me a casa, que no vaig ni saber entendre per què havia estat patint.
I potser és això, la Marina.
Una quedada per jugar a mahjong amb un amic de la teva edat i un amic que et treu deu anys i heu decidit convidar el fill d'un amic que et treu vint anys, que està a quart de secundària i, no ens enganyem, també és amic teu.
O la profunda sensació de normalitat quedant per jugar a jocs de taula amb gent que ha començat aquest any a la uni però com que us heu conegut ja jugant a la botiga, per algun motiu a tots us sembla obvi per defecte quedar a casa d'algú per jugar.
O una ballada amb alguns els teus millors amics, que tenen la teva edat... més menys deu anys de tolerància. I amb la senyora més faceciosa de la classe de Lindy Hop, que et deu teure almenys vint-i-cinc anys però viu en un estat permanent de monologuisme que l'ha fet tornar-se una amiga de l'ànima a una velocitat que ja la voldria gaudir-la la llum.
O quedar per escalar o fer un esmorzar filosòfic amb exalumnes que han estat pous de tendresa els anys que els has tingut a prop. I que s'han volgut quedar a la perifèria en lloc de deixar caure amistats precioses només perquè el vincle acadèmic arribava al seu final.
I potser és això, la Marina.
Fer pallassades amb les filles de les profes de l'orquestra cada cop que coincideixes amb elles. Deixar que les seves mares es pensin que has escollit fer de cangur en un rampell d'altruisme i que et donin les gràcies pel favor quan en realitat només estaves passant una estona divertida amb dues amigues xulíssimes que per casualitat tenen onze anys.
Pensar que les mares no han entès res però que, francament, típic dels adults. Mentre recordes aquella notícia del diari d'una universitària que era millor amiga d'un vell de noranta anys.
Aoife i Tommy, es deien...
I potser és això.
I potser és això.
Saber sempre cultivar l'amistat, allà on esculli néixer.
