Un sol acte de tendresa

Tots vivim en un punt estranyament precís entre la llum i la foscor. Entre la pau més absoluta i la profunda desesperació. Entre la joia de viure, la fe en la humanitat, l'esperança.. i la depressió clínica i el creure des del fons del cor que mai res valdrà la pena.

Tots vivim en algun lloc pel mig d'aquest espectre. D'aquesta col·lecció de situacions i sentiments, d'actituds envers la vida. I ens anem movent una mica cap aquí, una mica cap allà. Amb el pas del temps i amb les coses que ens passen. Amb els escrits que ens ressonen, amb els dolors que ens afecten, amb els gestos que ens envolten.

I alguns dies, alguns mesos, alguns anys, l'equilibri serà estable. Per bé i per mal. I serà difícil per al món treure'ns de l'alegria... o de la tristesa. I altres mesos, altres dies, altres anys, viurem al cim entre dues opcions. En equilibri inestable. A mercè dels elements, les situacions, dels que ens envolten. A punt per caure a qualsevol dels dos costats, si un grapat de situacions sumen massa a la balança.

Per bé i per mal.

Tots vivim en algun lloc, precís però desconegut, d'un arbre de decisió on moltes de les decisions ni tan sols les decidim nosaltres. On sovint tenim prou el control per decidir en línies generals quines branques volem triar, però on els detalls de cada branca són infinits. I és en els detalls petits de les petites bifurcacions on sovint escullen per nosaltres les circumstàncies.

O les persones que ens envolten, amb la manera com ens tracten.

I és veritat que no podem canviar a qualsevol persona en qualsevol moment. I que de fet, la major part de les vegades no podem canviar gaire a ningú. Que les persones tenim tendència a mantenir el rumb, a seguir entenent la vida com l'enteníem. Refinant potser les idees a partir de l'experiència, però sense perdre el nucli del que ens fa ser qui creiem que som. Les idees externes, i les situacions, ens empenyen molt si bufen a favor del viatge que hauríem fet igualment. Si ens ressonen i ens parlen de les coses que ja ens removien per dins des d'abans. Però són una brisa suau si no ens encaixen. Bufen de costat i ens canvien poc el rumb ...a menys que no en tinguem.

És veritat que no podem canviar a qualsevol persona en qualsevol moment. Però a persones concretes, en el moment precís en què han perdut el rumb, unes poques paraules els poden canviar per sempre la vida i la manera com l'entenen.

Per bé i per mal.

Últimament penso sovint que no sabem mai quantes vides pot salvar un sol acte de tendresa. Una abraçada llarga, un gest amable, unes paraules.

Que la major part de les vegades, l'equilibri dels que ens envolten serà estable i la resposta serà "zero". I que la immensa majoria de les nostres interaccions amb els altres no decidiran si la seva vida es decanta pel costat de la llum o pel costat de la foscor. Perquè la seva balança ja tindrà molt de pes en un costat o a l'altre, i una sola acció per la nostra banda no podrà canviar-ho tot.

Però que algunes, només algunes vegades, per pura estadística, perquè som molts al món i vivim molts anys i ens creuem sovint, algunes vegades la nostra interacció coincidirà d'una manera absurda, concreta i precisa, per pura casualitat, amb el moment exacte d'equilibri inestable que haurà de decidir si el futur de l'altre serà bonic o no.

Amb el lloc exacte del seu arbre de decisió en què les casualitats estranyes del destí convertiran el detall minúscul d'una sola interacció en el batec d'ales de papallona que marcarà la diferència entre un futur de llum i un de foscor.

I llavors, només llavors, un sol acte de tendresa, un sol gra de sorra del costat de l'esperança pot ser l'únic que impedeixi que cedeixi la balança. Avui, demà, o d'aquí dos anys. Quan les circumstàncies acumulades estiguin a flor de pell, i el goig de viure sota judici, i cadascuna de les espurnes acumulades al llarg del temps compti una mica pel desenllaç.

Llavors un sol gest amable, una abraçada llarga, unes paraules de fa dos anys... poden ser sense adonar-se'n l'única peça que permetrà conservar l'equilibri precari el temps just i necessari per què arribin temps millors.

No sabem mai quantes vides pot salvar un sol acte de tendresa.
...literalment.

Però la resposta no sempre és zero. 

Si has d'escollir creure en un mite

No és veritat que el temps passa volant. Les hores són llargues i els dies van d'un en un. Només et sembla que passen de pressa quan de sobte mires enrere. Quan esculls xafardejar els records i només hi veus els moments importants (perquè algun becari mental despistat ha cregut que potser no calia apuntar cada cop que el que fas és normal).

I com que no ho apunten tot, et semblen prims els registres. I et fas creus de com de lluny has arribat dins de la línia del teu temps, sense adonar-te'n. De com de curta sembla la vida que ja has viscut ara que està per escrit. I calcules com de poca vida et queda per davant si hem de jutjar per la velocitat que porta.

Però és mentida, la zenosínia. El que més suma és el més normal.

I has viscut ja vàries vides, en realitat. Has canviat de normalitat ja tantes vegades des que vas néixer que quan recordes les més antigues t'has d'esforçar de debò si vols ser conscient que són part d'un mateix tot. I et sorprèn, fins i tot, adonar-te que no eren part de cap món paral·lel ni de cap vida anterior. 

Que en cap moment no et va fer falta morir-te per canviar de l'una a l'altra.

El temps és estrany. 

...i també la por d'adonar-se que s'acaba.

De petit sempre havia pensat que a tothom li cal alguna mena d'espiritualitat, sigui pròpia o precuinada, per parar-li els peus a aquest buit que ens ataca de tant en tant de saber que en algun moment se'ns acabarà el temps per sempre. Que alguns s'agafen a l'espiritualitat precuinada de les religions i les pseudociències, per manca d'originalitat (o de pensament crític, o de voluntat de respondre les preguntes per un mateix), però que en qualsevol cas tots necessitem alguna manera (original o no) de gestionar aquests pensaments. Ni que sigui únicament per impedir que s'apoderin de la nostra vida.

Una resposta barata per poder ignorar l'abisme i seguir endavant.

Però ja no ho crec. Ho he deixat de creure quan he acabat trobant, deliberadament, una vida bonica. Un lloc senzill, envoltat de persones senzilles. Una feina interessant de costat amb un equip bonic. Ganes d'aprendre i reptes per intentar. I un compromís impecable amb les emocions i amb l'autenticitat. I també amb la tendresa. I totes les ganes del món d'encomanar-les al meu voltant.

La mort només fa por si et fa por no aprofitar la vida.

Així que no vols cap mite, en realitat. Perquè no són més que analgèsics, que amaguen la font del dolor. No vols religions, ni espiritualitats alternatives, que només et donen la falsa il·lusió d'una oportunitat nova més endavant. Vols canviar les coses ara. Vols triar qui tens a prop, vols triar com ets, vols triar què fas. Vols fer el teu món més bonic, i propagar la bellesa al dels altres. Vols poder mirar enrere de tant en tant i saber que tot el que depèn de tu és de la manera que tu voldries.

I vols fugir, especialment, de qualsevol creença que només sigui valuosa si resulta que és veritat.

Oblida les religions i les seves cerimònies. Oblida els dogmes i la moral escollida externament. Oblida la gent que diu tenir la veritat, les piràmides d'autoritat, i a tots aquells que prometin parlar amb algun déu de part teva. Oblida'ls tots, perquè tots et faran fer coses que no hauràs escollit tu.

Si has d'escollir creure un mite, si realment necessites silenciar la por, tria sempre només les creences que t'empenyin a viure com voldries viure tu. Les que siguin agradables de creure però que alhora t'arrosseguin per sí mateixes a executar el millor pla B. Les que et faria il·lusió haver cregut tota la vida si el mateix dia de la teva mort algú et prometés que en realitat no eren veritat. Les que et serveixin d'excusa per fer tot allò que voldries fer igualment, i que facin semblar més crucials els motius per fer-ho.

Si has d'escollir creure un mite, el mínim que pots demanar és que sigui irrellevant.

L'espiritualitat pragmàtica, si vols: que tot l'impacte de la creença en la teva vida i dels que t'envolten sigui estrictament positiu, independentment de la seva veracitat.

I te l'has d'inventar tu, perquè ha de penjar de les coses que t'importen a tu ara. De les coses que a tu et ressonen i que vols posar al bell mig. 

Però si en vols veure un exemple, la meva versió és aquesta:

A l'univers (no només a la ment) les emocions tenen inèrcia. Qualsevol cosa que sentis en aquest moment influeix en la mena de coses que arribaran a la teva vida a curt i mitjà termini. Concretament, les persones i situacions que et trobaràs en el futur et donaran sobre tot motius nous per a tornar a sentir la mateixa mena de coses que hagis estat sentint últimament.

Així que és important escollir amb cura quines emocions vols alimentar deliberadament (per fer-ne créixer la proporció dins la teva vida), i en canvi quines altres les has d'acollir únicament en la mesura en què acceptar-les i viure-les des de dins les retornarà de nou a la calma. En la mesura en què cal sentir del tot les emocions negatives si no vols acabar arrossegant-les indefinidament.

I d'altra banda, en paral·lel a això, la consciència és quelcom que no entenem i que no té principi ni final, i quan acaba una vida en comença una altra, estrictament sense records i en una realitat diferent. Conservant única i exclusivament la inèrcia de les emocions sentides durant l'última època de la vida anterior.

Entès així (que segur que és mentida, perquè l'univers és una anada de l'olla i només faltaria que jo pogués venir aquí i encertar com funciona per casualitat), però si esculls entendre-ho així la consigna és clara: cuida les teves emocions. No et deixis enredar per les que et fan la vida menys bonica, i celebra i busca els entorns i les situacions i les persones que t'hi posen llum sovint. 

Perquè, entès així, t'hi va el futur i t'hi va la vida. Aquesta i la propera.

I si et passes tota la vida cuidant les emocions per si de cas era veritat (lluitant per fer bonic el teu futur en aquesta vida i la següent) i resulta que l'últim dia de tots et ve a veure un déu estrany en forma d'hipopòtam-libèl·lula celestial i et diu que per mala sort no la vas encertar, llavors almenys hauràs viscut sempre donant foc a la tendresa, a l'alegria i a l'agraïment. Sentint intensament les emocions boniques, i deixant anar les que no et fan el pes.

I xalareu una bona estona amb l'hipopòtam, parlant de la vida i de com de tranquil et deixa el pla B.

Senyor hipopòtam... –diràs– ...si té una altra vida m'apunto, però si no n'hi ha cap altra, intentar posar llum a aquesta la veritat és que ha estat molt bé.