Potser sí que tinc memòria pel que vull...

Sé que normalment per aquestes dates ja deixaria l'entrada pel 20 de febrer, com cada any, per fer renéixer el bloc el dia del seu aniversari.

Potser l'escriuria i la deixaria d'esbós, i aprofitaria per publicar-la en aquest dia que fa que torni a començar les meves visites a aquest editor de textos senzill, que em dóna una excusa per no permetre'm oblidar-me d'escriure de tant en tant les coses que em semblen importants. D'escriure-les en algun lloc, i per algú que probablement sóc jo mateix, però d'escriure-les: pensant en veu alta, i deixant els pensaments en llibertat, per si de cas algú que aquest cop no sigui jo troba un somriure en escoltar-les.

Potser no de la meva veu, però escoltant ressonar per dins la veu que llegeix les coses quan llegim en veu baixa, i els del somriure, desitjo, potser alguna cosa més, d'una manera especial.
Perquè m'agraden els somriures, però la gent els perd molt fàcilment.

He de dir que jo tinc una facilitat increïble per oblidar-me les coses: puc sortir de casa sense claus, i quedar-me tancat a fora durant hores (hm... si vull... eh?), i puc anar a un lloc i no agafar res del que necessito per fer el que he anat a fer al lloc en qüestió. Però puc fer totes aquestes coses, constantment, i tot i així no perdre cap somriure mentre les faig. No serà tan difícil, no? Si jo, que ho perdo tot, els somriures no els perdo mai... com s'ho deuen fer ells que ho tenen tot controlat, que no perden mai res, que no arriben mai tard i sempre ho agafen tot, per perdre'ls tan sovint?

Potser estan tan ocupats agafant les coses importants que s'obliden d'agafar els somriures.

...clar que potser és més important ser feliç que ser important. O potser l'únic problema que hi ha en tot aquest embolic és que no tenim ni idea de quines coses són importants, i sempre acabem agafant les coses que no ho són, oblidant-nos les que sí que ho són a la tauleta de nit... o al penjador... o a la butxaca.
Just aquí, al costat quan ens guardem les mans del fred, portant-les a sobre en tot moment sense saber-ho. Sense saber que tot el que necessitem per ser feliços ho portem a sobre, aquí, a la butxaca. Sense saber com de fàcil seria agafar-ho, i fer-ho servir, i com de fàcil seria ser feliços si sabéssim que tenim tot el que ens cal per ser-ho.

Però el "sé que tinc" el tenen massa ocupat sabent que tenen totes les coses que necessiten per fer alguna altra tasca més important, i jo entenc que no hi tinguin lloc per saber que tenen el que els cal per ser feliços, i que no tinguin temps per perdre mirant-se de tant en tant les butxaques.

Hm... tinc un problema quan escric entrades, i és que se me'n va l'olla (T'ho dic melindrosament, no t'ofenguis). No perquè digui bestieses, sinó perquè sovint acabo perdut enmig d'una pila de paràgrafs sobre una sola paraula que hauria de ser una sola paraula, i que hauria de formar part d'una història o d'una explicació en lloc d'acabar tenint una entrada sencera per ella sola. :)

I tinc una solució, que és escriure'n més. De fet, normalment és passar el que volia dir originalment a una altra entrada, mentre que la primera no té res a veure amb el que volia dir originalment.

Això té un perill, però, i és que cada vegada que comenci l'entrada original en una altra entrada nova, acabi parlant d'una altra cosa diferent, i no escrigui mai més l'entrada original. Val a dir que no m'ha passat mai.

gaire...

hm...

No, la veritat és que normalment d'una en surten dues i ja està. Suposo que podria evitar-ho limitant-me al pla original, però qui sóc jo per limitar la llibertat d'expressió d'una petita paraula innocent? Eh?

Sé que les històries han de tenir paraules per ser explicades, però de vegades també hi ha paraules que tenen històries per explicar. I tinc ganes d'escoltar-les.

Perquè us feu a la idea, la part del que he escrit que es correspon estrictament amb el que he vingut a escriure és la següent:

Sé que normalment per aquestes dates ja deixaria l'entrada pel 20 de febrer, com cada any, per fer renéixer el bloc el dia del seu aniversari.

Llarga eh? Doncs ara sí que no la podré allargar massa, perquè ja he escrit moltes coses a dalt, i no volem que els nostres lectors s'empatxin de llegir ara que fa molt que no els donem res de menjar... oi?

»Però aquest any (vaig a continuar-la ara que puc) faré una excepció i començaré a escriure abans, perquè tinc una història molt especial que m'agradaria escriure per l'aniversari... dues vegades. Una al món i una al bloc, perquè encara no l'he escrita a cap dels dos llocs.

De moment no sé com serà la història, però sé que serà bonica, que parlarà de sorpreses, i que l'únic que m'he d'emportar per anar a escriure-la és un bon grapat de somriures.

...en teniu?

Hi havia una vegada que aquest conte s'ha acabat.

Una història curta d'abraçades llargues.

Tinc una amiga.

I ho dic amb els ulls aventurers del petit pirata, amb el somriure d'il·lusió del nen que ha trobat un tresor. La vaig trobar en un lloc estrany, però portava equipatge, i ara de tornada és prou a prop com per fer senzill anar-la a abraçar.

Els últims dies he estat a Alemanya, d'intercanvi amb gent de les meves antigues escoles, i alumnes de l'escola de Bretten. Sé alemany? No més que lituà, i ningú em va preguntar l'any passat per setmana santa. Sé paraules, quatre paraules deslligades i alguna frase útil. Coses que fan el dia a dia més fàcil, o que fan gràcia a la gent d'allà quan les senten d'un estranger.

Tot i així, les paraules no em diuen gaire; l'interessant és l'idioma dels ulls, i he viatjat amb mirades precioses. 

Mirades precioses, però un tant despistades... unes quantes baixant del bus us vau deixar a dalt una abraçada. Però no patiu, no s'han perdut. Les vaig recollir i les tinc aquí, i podeu venir-les a buscar quan les necessiteu.

Tinc una amiga. Una amiga que sí que em va abraçar abans de baixar del bus, però que fa abraçades curtes, perquè encara no n'ha fet cap de llarga. I li vaig dir, però no li vaig saber explicar per què, quin sentit tenia fer-les més llargues, què canvia a partir dels sis segons. I com cada vegada que no sé explicar una cosa que em sembla important a una persona que em sembla important, he estat fent voltes a les coses, jugant amb les metàfores i amb les històries, recordant les vegades que he rigut cada minut que he estat amb ella, i intentant trobar una manera senzilla d'explicar-li què vull dir quan dic que la vull abraçar.

Aquest text, doncs, és per tu.

"Hi havia una vegada que aquest conte s'ha acabat", diu al títol de l'entrada. 

No sembla un bon conte, oi? Però això és perquè ja has sentit la caputxeta, els tres porquets... i un bon grapat de novel·les. Però, si no haguessis sentit cap conte abans, no semblaria un bon conte? Té principi i té final, i són gairebé els millors. No haurien perdurat fins ara en tots els contes tradicionals si no ho fossin. Abans de la caputxeta, abans de la ventafocs, aquest hauria estat el millor dels contes. Els pares l'explicarien als fills vora la llar de foc, passaria al llarg dels anys despertant la curiositat dels més petits.

Però te l'he explicat després, i és un conte buit. Comença, i acaba. Però no comença res ni acaba res. És un conte sense història, és una aventura per explicar, que ni tan sols sap quina aventura és. És un espai guardat per explicar un conte, que ningú ha sabut aprofitar.

No és un bon conte, però no ho pots saber si no te n'han explicat mai cap. 

···· 

Quedem per passar una tarda jugant a antics jocs de taula. Escollim el dia i quedem en l'hora. Em guardo la tarda per a tu. Vens caminant fins a casa, truques al timbre i entres. I quan ets dins passes a saludar amb entusiasme i passes a dir adéu. Surts per la porta agraïda, dient que t'ho has passat molt bé, i tornes caminant i somrient a casa teva.

A dins, al menjador, em pregunto si cal que tregui la capsa dels jocs, o si val més que torni a l'habitació a reprendre el llibre que havia deixat a la tauleta gairebé mig segon abans de sentir el timbre. 

Però ara llegir no em ve de gust, tenia ganes de jugar amb tu. 

.... 

Te'n vas de viatge a Itàlia, a Florència. Prepares la maleta amb tot el que necessites, carregues piles i buides la càmera. Compres una llibreta de paperbanks per escriure les aventures que viuràs en aquests dies, i compres un boli bonic. Agafes el bitllet amb una mà i la nansa de la maleta amb l'altra, i et porten a l'aeroport. Factures les maletes, i puges a l'avió després de contemplar com les mans que et saluden es van fent petites rere un vidre més enllà. De l'avió veus les casetes lluny, petites, i els vaixells creuant el mar. El pilot aterra amb compte i baixes de l'avió somrient, has arribat. A la cinta la maleta t'espera, i la reculls amb temps per poder-la facturar. L'avió de tornada t'espera, i el vol promet ser tranquil. Quan baixes a Barcelona t'inunda la satisfacció de saber que has estat a Florència, una ciutat preciosa. 

L'endemà et veig i m'expliques que has anat de viatge a Itàlia. Et pregunto què has anat a veure, i t'atures de sobte, descobrint que no pots dir res més que "l'aeroport".

I en aquest punt entens, que una abraçada és un viatge, una tarda i un conte. Que acollir algú entre els teus braços i deixar-lo anar amb compte és bonic només si no te n'han explicat mai cap. Que tinc ganes de jugar amb tu, i no puc si mai et quedes. Que has d'anar fins l'abraçada, i n'has de tornar, però que quan hi vas, la vas a veure, i no tens temps de veure-la si marxes tan bon punt has arribat. 

Que dins de cada abraçada hi ha un paisatge preciós, però el temps que tens per veure'l és el temps que puguis donar-te entre l'anada i la tornada. I una abraçada curta és només anar i tornar.

És per això que quan em dius que m'abraces et dic que m'abracis, perquè sé que l'abraçada no és començar-la, i no és acabar-la. No és anar-hi, ni és tornar-ne. És quedar-se, viure la història, deixar passar el temps. És aturar-se i escoltar en silenci el xiuxiueig del paisatge.

Adonar-te que estàs abraçat, quiet, en silenci enmig del món, enmig de la gent, i que et fa vergonya. I tot i això, escollir quedar-te, perquè quan t'adones que passar un segon més abraçat és més important que qualsevol vergonya que aquest segon et pugui fer passar més endavant, quan saps que podries moure't, que podries parlar o taral·lejar, que podries marxar amb tanta facilitat i que tens tan clar que et vols quedar; llavors no hi ha paraules per descriure com d'aprop et sents, com de poc et cal dir res, i com de bella és l'amistat quan tens temps per escoltar-la.