Però tu què vols ser quan siguis gran?

Últimament sembla que he generat una quantitat important d'incomoditat en la gent que m'envolta arran de com he escollit viure ara que he "acabat" els estudis i m'ha tocat triar.

Però tinc la sensació que tota la idea aquesta de què els estudis es poden "acabar" és una espècie de trampa profunda que evita que la major part de la gent segueixi aprenent un cop deixa d'anar a l'escola (en qualsevol de les seves formes) per tal de començar a treballar en quelcom a temps complet... i per altra banda, tinc la sensació que treballar en quelcom a temps complet és una espècie de trampa profunda que evita que tan sols et plantegis seguir aprenent, donat que tampoc tindries una quantitat excessiva de temps per fer-ho, en cas de creure que és encara necessari.

Feia temps que pensava (i deia) que l'únic que volia quan acabés la universitat i el màster, era comprar el meu temps lliure. És a dir, treballar d'alguna cosa que em semblés interessant, però només a mitja jornada, de manera que pogués dedicar l'altra meitat de la jornada a fer el que fos que em cridés l'atenció en cada moment (i sense sentir-me culpable de què tot plegat depengués dels diners dels pares per a ser sostenible).

Així que el meu pla a llarg termini arrelava en la idea que m'agraden massa coses diferents com per escollir-ne només una per dedicar-hi la vida sencera (renunciant a tenir temps per explorar la major part de les altres). La qual cosa seria especialment greu si tenim en compte que seria incapaç de desprendre'm de la música, i que per tant, el segon pla d'una hipotètica jornada completa hauria d'acabar indubtablement dedicat a aquesta. 

...i tenir lliure només el tercer pla resultaria desesperantment pobre per a qualsevol cul inquiet com el que escriu aquí cada febrer.

Tinc i tindré sempre ganes d'aprendre, d'escriure, de fer música, de dibuixar, de compondre, d'afrontar reptes, d'inventar, de dissenyar...
Necessito temps per a l'art i la creativitat, com a requisit bàsic per viure. I així, res del que m'agrada podrà ser mai tot el que faig.

L'any passat vaig acabar renunciant a fer un doctorat amb beca (amb sou), que tothom pensava que havia de fer, purament perquè hauria significat blindar a la meva agenda tres anys fent a jornada completa només una de les coses que m'agraden. Purament per no renunciar a la opció d'agafar una feina a mitja jornada més endavant (una feina que deixés espai a les altres coses interessants), en cas de tenir-ne la oportunitat.

I al final, no sé com, en van sortir dues. I de fet tinc la sensació que en realitat és difícil no trobar feina quan portes tota la vida aprenent tot allò que et resulta interessant. El que no està tan clar és quina feina serà exactament, però probablement és aquest exactament el nivell d'atzar que cal si vols que la vida sigui divertida i interessant.

Les que m'han tocat ara (i que mantindré si l'any que ve m'hi volen) són senzilles. Poc a veure amb el que he estudiat (a menys que considerem que les matèries de ciències -o el curset de monitor- són de fet "quelcom que he estudiat"), però sí molt a veure amb les coses que m'agraden, i alhora en profund contacte directe amb persones, que és una cosa a què no parava molta atenció jo a l'hora de buscar, però que hagués trobat a faltar bastant en bona part de les altres opcions (i per descomptat en cas d'haver acabat fent d'investigador en un doctorat com el que se'm plantejava).

I com no podia ser d'una altra manera, juntes no sumen massa més que mitja jornada, i per tant deixen espai a per fer tranquil·lament l'últim curs que volia fer del conservatori, incloent a més les assignatures de composició que tenia ganes de fer bé.

I evidentment, una mica de temps extra per aprendre, per llegir, per jugar...

I per veure com una decisió que a mi em sembla tan senzilla i tan evident, d'alguna manera incomoda els altres. Perquè sembla que allò que et fa guanyar diners no és prou si no és (d'entre les coses que saps fer o que podries aprendre a fer) la que te'n faria guanyar més. I perquè sembla que sempre hauries de voler fer les coses que et fan guanyar diners tan sovint com en fossis capaç.

Renunciant (en gran part) a la resta.

...

Així que l'última setmana, un mínim de tres persones diferents m'han preguntat que "què vull ser quan sigui gran".

I, no em malinterpreteu, em sembla una victòria que estiguem d'acord en què no ho sóc encara. Però ja em sap greu anunciar que no m'interessa, ser gran.
Vull ser feliç, vull ser atent, curiós, interessant, entregat, creatiu... només vull créixer si créixer significa fer-se millor¹.

Però potser no és això el que volen preguntar-me, en realitat. Potser el que volen saber és de quina manera m'agradaria guanyar diners en el futur (quan deixi de fer el que faig ara, que els sembla massa estrany, senzill i poc ambiciós com per ser definitiu). I per tant és només que la pregunta ja fa temps que la fem d'una manera poc encertada.

I potser el que sóc i la manera com guanyo diners seran coses diferents, al cap i a la fi.

...

O potser el problema de tot plegat és que d'alguna manera sentim el temps lliure com una manera de desaprofitar l'existència (o de desaprofitar el talent, que també l'he sentida aquesta, últimament). Com si fos una ofensa cap al món no donar-li tot el que podríem donar-li si fossim tan productius com podríem ser fent una de les coses que ara millor sabem fer. O com si estiguéssim renunciant a l'oportunitat d'aconseguir ser una petita mica més rics cada dia que passa que no el treballem sencer.

Però potser als diners que els bombin, i a la productivitat també.

A mi parleu-me de reptes. De cada manera estranya i mig boja que us passi pel cap de fer el món una mica més bonic. I seré allà. Faré temps per escoltar-vos, i apunts per saber el camí.

Però guardeu-me temps per veure'ns, si és que no veniu amb mi.

Si aquesta entrada estigués en castellà, us explicaria just aquí la diferència abismal que s'amaga en la proximitat de les frases "hacerse mayor" i "hacerse mejor", però com que està en català no us amagaré aquesta informació per sempre i no la sabreu mai muajaja sóc un gamberro.

Fins que totes siguin transparents

Sempre m'ha cridat l'atenció la manera que té l'amistat de tendir a l'equilibri, com si les ganes de no ser menys que les forces o els moments la portessin a lluitar per imitar-los.
Com si sentís profunda admiració pels vasos comunicants.

Sempre m'ha cridat l'atenció aquesta manera que té d'intentar (sense gaire èxit) que els dos implicats la sentin de la mateixa manera, i que hi hagi, als dos extrems del vincle, la mateixa llum.

I d'intentar, a més, que ens creguem que ha pogut fer-ho. Que creguem que realment ha aconseguit que l'altre ens senti com el sentim nosaltres, com si les amistats fossin sempre iguals pels dos costats. Com si estimar, només pel fet de no incloure "romànticament", hagués de significar sempre també ser estimat. Amb la mateixa força i de la mateixa manera.

Però és difícil de creure (malgrat sense voler creiem) que els altres ens estimen exactament igual com els estimem, especialment si ens aturem un moment i ens adonem que en realitat la gran majoria de les vegades ni tan sols compartim prou part d'aquesta llum que portem per l'altre com per què l'altre sigui conscient de quanta llum hi ha quan hi és.

...

Últimament escric poc al bloc, però escric molt. Escric més que mai, i tan a prop del cor com sempre, però escric lluny d'aquí perquè escric a prop dels cors dels altres. Gasto tot el meu temps dedicat a escriure dedicant-lo a escriure a les persones que m'importen. De vegades per donar les gràcies o per celebrar l'amistat; de vegades per demanar perdó, o abraçades; de vegades per parlar de coses que em preocupen, o de coses que tinc la sensació que les preocupen a elles. Sempre per fer una mica més transparent el vincle. Una mica més proper. Sempre per deixar veure una mica més la llum que normalment s'amaga, si no vigilo, rere la porta del meu costat.

I em pregunto, sovint, a mig escriure, quantes d'aquestes coses que expliquen les meves paraules seria capaç d'explicar en directe, si em fes creure a mi mateix que tenim la obligació de, certes coses, dir-les sempre en persona. Si em fes creure a mi mateix que les lletres que viatgen a través d'internet no mereixen el mateix respecte, i que perden valor si no veig qui les rep.

I no sé calcular en quina part la vergonya, parlant-me d'esperar el moment just i oportú, sabria entretenir-me per sempre, traint-me, si cal, si el moment just arriba.
I no sé calcular com de bé sé explicar les coses que m'importen a les persones que m'importen si no puc mesurar-les, escollir-les amb cura i canviar-les sense pressa fins que sento que les paraules són el que volien ser.


I no sé si em cal, escollir. O si parlar del cor amb lletres entrena les ganes del cor de parlar -amb lletres o sense-, i t'obre una escletxa al bell mig de totes les portes que tens encobrint l'amistat.

I potser, dir per escrit les coses que sents treu la vergonya molt més que no dir-les, i poc a poc la va acostumant, sense que se n'adoni, a dir-les també les vegades que és parlant.


Perquè quan vaig començar el bloc, no les deia: ni escrites ni parlant. Les deia al bloc i prou, sabent que segurament ningú el llegiria, però obligant-me tot i així a no amagar-lo mai. Assegurant-me que estava obrint el cor al món, encara que el món no sabés que ho feia.

I va ser així com el bloc va acabar forjant poc a poc però en gran mesura la naturalitat amb què parlo avui de les emocions: primer deixant veure a alguns les coses que hi deia, després fent-lo servir per dir-los coses a ells. I poc a poc deixant-los veure en directe les coses que no hi dic, fins que avui ja gairebé sempre els dic les coses a ells directament, tant amb lletres com parlant, sense la vergonya que m'hauria fet un dia temps enllà.

Així que vaig deixant, poc a poc -com quan començava aquí-, que la vergonya de les coses que només dic per escrit desaparegui. I vaig intentant, poc a poc, dir-les també mirant als ulls. I guardar-ne alguna que escriuria per intentar dir-la en directe.

I de vegades puc, i de vegades no, i de vegades l'arrossego i l'arrossego i arriba un punt que l'acabo escrivint abans que es perdi en la mandra de deixar que la vergonya la segueixi arrossegant.

I de vegades l'escric, directament, però només un poc. Prou poc per què no sigui prou. Però prou, tot i així, per parar trampa a la vergonya, i que no pugui escapar el proper dia quan pel carrer em trobi els ulls pels quals caldrà acabar-la.

I de vegades, tot i així, trobo els ulls i no la sé acabar.

Però pel camí he après, una mica més, com funciona la vergonya, per poder-la atacar amb més força el proper cop. I he parlat i he escrit i he sabut fer arribar moltes altres paraules a molts altres cors que les mereixien. I he obert una escletxa petita un cop més, en una porta cada vegada més fràgil, cada vegada més vella, cada vegada més a prop de totes les altres portes que he anat destruint amb el temps, en aquest afany incansable d'aconseguir que un dia siguin totes elles transparents.

Perquè és quan són transparents que l'altre pot arribar a entendre el que significa tenir-lo a prop, i perquè sempre m'ha semblat preciosa la manera com brillen uns ulls quan els troba el reflex de la llum que s'escapa, de dins, quan tombes la porta amb un cop de valor i paraules senzilles. I els inunda de sobte, per sorpresa, el que guardaves dins. I els il·lumina, una mica, i se'ls encomana, i de sobte el món dels dos és una mica més bonic.

I perquè de tant en tant, només de tant en tant, en fer caure una porta de les mig desconegudes trobes a l'altra banda just la mateixa llum. I hi ha poques coses tan boniques com descobrir que ets important per algú que et coneix poc però que és important per tu.