Cercar en aquest blog

diumenge, 20 de febrer del 2022

Si has d'escollir creure en un mite

No és veritat que el temps passa volant. Les hores són llargues i els dies van d'un en un. Només et sembla que passen de pressa quan de sobte mires enrere. Quan esculls xafardejar els records i només hi veus els moments importants (perquè algun becari mental despistat ha cregut que potser no calia apuntar cada cop que el que fas és normal).

I com que no ho apunten tot, et semblen prims els registres. I et fas creus de com de lluny has arribat dins de la línia del teu temps, sense adonar-te'n. De com de curta sembla la vida que ja has viscut ara que està per escrit. I calcules com de poca vida et queda per davant si hem de jutjar per la velocitat que porta.

Però és mentida, la zenosínia. El que més suma és el més normal.

I has viscut ja vàries vides, en realitat. Has canviat de normalitat ja tantes vegades des que vas néixer que quan recordes les més antigues t'has d'esforçar de debò si vols ser conscient que són part d'un mateix tot. I et sorprèn, fins i tot, adonar-te que no eren part de cap món paral·lel ni de cap vida anterior. 

Que en cap moment no et va fer falta morir-te per canviar de l'una a l'altra.

El temps és estrany. 

...i també la por d'adonar-se que s'acaba.

De petit sempre havia pensat que a tothom li cal alguna mena d'espiritualitat, sigui pròpia o precuinada, per parar-li els peus a aquest buit que ens ataca de tant en tant de saber que en algun moment se'ns acabarà el temps per sempre. Que alguns s'agafen a l'espiritualitat precuinada de les religions i les pseudociències, per manca d'originalitat (o de pensament crític, o de voluntat de respondre les preguntes per un mateix), però que en qualsevol cas tots necessitem alguna manera (original o no) de gestionar aquests pensaments. Ni que sigui únicament per impedir que s'apoderin de la nostra vida.

Una resposta barata per poder ignorar l'abisme i seguir endavant.

Però ja no ho crec. Ho he deixat de creure quan he acabat trobant, deliberadament, una vida bonica. Un lloc senzill, envoltat de persones senzilles. Una feina interessant de costat amb un equip bonic. Ganes d'aprendre i reptes per intentar. I un compromís impecable amb les emocions i amb l'autenticitat. I també amb la tendresa. I totes les ganes del món d'encomanar-les al meu voltant.

La mort només fa por si et fa por no aprofitar la vida.

Així que no vols cap mite, en realitat. Perquè no són més que analgèsics, que amaguen la font del dolor. No vols religions, ni espiritualitats alternatives, que només et donen la falsa il·lusió d'una oportunitat nova més endavant. Vols canviar les coses ara. Vols triar qui tens a prop, vols triar com ets, vols triar què fas. Vols fer el teu món més bonic, i propagar la bellesa al dels altres. Vols poder mirar enrere de tant en tant i saber que tot el que depèn de tu és de la manera que tu voldries.

I vols fugir, especialment, de qualsevol creença que només sigui valuosa si resulta que és veritat.

Oblida les religions i les seves cerimònies. Oblida els dogmes i la moral escollida externament. Oblida la gent que diu tenir la veritat, les piràmides d'autoritat, i a tots aquells que prometin parlar amb algun déu de part teva. Oblida'ls tots, perquè tots et faran fer coses que no hauràs escollit tu.

Si has d'escollir creure un mite, si realment necessites silenciar la por, tria sempre només les creences que t'empenyin a viure com voldries viure tu. Les que siguin agradables de creure però que alhora t'arrosseguin per sí mateixes a executar el millor pla B. Les que et faria il·lusió haver cregut tota la vida si el mateix dia de la teva mort algú et prometés que en realitat no eren veritat. Les que et serveixin d'excusa per fer tot allò que voldries fer igualment, i que facin semblar més crucials els motius per fer-ho.

Si has d'escollir creure un mite, el mínim que pots demanar és que sigui irrellevant.

L'espiritualitat pragmàtica, si vols: que tot l'impacte de la creença en la teva vida i dels que t'envolten sigui estrictament positiu, independentment de la seva veracitat.

I te l'has d'inventar tu, perquè ha de penjar de les coses que t'importen a tu ara. De les coses que a tu et ressonen i que vols posar al bell mig. 

Però si en vols veure un exemple, la meva versió és aquesta:

A l'univers (no només a la ment) les emocions tenen inèrcia. Qualsevol cosa que sentis en aquest moment influeix en la mena de coses que arribaran a la teva vida a curt i mitjà termini. Concretament, les persones i situacions que et trobaràs en el futur et donaran sobre tot motius nous per a tornar a sentir la mateixa mena de coses que hagis estat sentint últimament.

Així que és important escollir amb cura quines emocions vols alimentar deliberadament (per fer-ne créixer la proporció dins la teva vida), i en canvi quines altres les has d'acollir únicament en la mesura en què acceptar-les i viure-les des de dins les retornarà de nou a la calma. En la mesura en què cal sentir del tot les emocions negatives si no vols acabar arrossegant-les indefinidament.

I d'altra banda, en paral·lel a això, la consciència és quelcom que no entenem i que no té principi ni final, i quan acaba una vida en comença una altra, estrictament sense records i en una realitat diferent. Conservant única i exclusivament la inèrcia de les emocions sentides durant l'última època de la vida anterior.

Entès així (que segur que és mentida, perquè l'univers és una anada de l'olla i només faltaria que jo pogués venir aquí i encertar com funciona per casualitat), però si esculls entendre-ho així la consigna és clara: cuida les teves emocions. No et deixis enredar per les que et fan la vida menys bonica, i celebra i busca els entorns i les situacions i les persones que t'hi posen llum sovint. 

Perquè, entès així, t'hi va el futur i t'hi va la vida. Aquesta i la propera.

I si et passes tota la vida cuidant les emocions per si de cas era veritat (lluitant per fer bonic el teu futur en aquesta vida i la següent) i resulta que l'últim dia de tots et ve a veure un déu estrany en forma d'hipopòtam-libèl·lula celestial i et diu que per mala sort no la vas encertar, llavors almenys hauràs viscut sempre donant foc a la tendresa, a l'alegria i a l'agraïment. Sentint intensament les emocions boniques, i deixant anar les que no et fan el pes.

I xalareu una bona estona amb l'hipopòtam, parlant de la vida i de com de tranquil et deixa el pla B.

Senyor hipopòtam... –diràs– ...si té una altra vida m'apunto, però si no n'hi ha cap altra, intentar posar llum a aquesta la veritat és que ha estat molt bé.

dissabte, 20 de febrer del 2021

El Silenci Sobtat i Etern

Fa temps us vaig parlar d'una amiga que havia fet en un viatge. Que va tornar amb mi, perquè vivíem mig a prop, però que va deixar de parlar-me de sobte de seguida que vam ser cadascú a casa seva.

Una amiga amb qui no he pogut tornar a quedar mai més des de llavors, i que mai no he sabut del tot per què va escollir desaparèixer.

...fa uns dies, una de les meves millors amigues va viure una experiència semblant, i els records em van portar a escriure per aquella amistat perduda una última vegada. 

En un intent desesperat de recollir en un text senzill la bellesa que recordo, i de compartir-ne el pes amb tots aquells que també ho han viscut.

Fa molts anys que et porto al cor.
I lluny de guardar-te rencor, et recordo amb tendresa.

Vam ser amics només una setmana,
però pocs cops veig l'amistat tan clara com la veia amb tu. 

Tan a prop tan aviat.
Tan família a primera vista.

Si t'haguessis volgut quedar,
quedaríem encara avui, tants anys després, de tant en tant. 

I t'hauria portat algun dia a conèixer d'improvisat
a la meva altra gent preferida. 

Perquè mai no he sabut estar-me'n d'acabar barrejant
les persones més boniques que la vida em porta. 

Per gaudir-les de dues en dues o de tres en tres,
i deixar que la senzillesa que no saben que comparteixen
les porti també a descobrir-se com les vaig descobrir jo.

...només espero no haver-me equivocat, llavors,
entenent qui eres.

I que lluny de mi portis dins la mateixa tendresa
que tan clar em semblava veure quan rèiem plegats. 

I facis bonica la vida d'aquells que sí que han pogut
quedar-se al teu costat.

Fa molts anys que et porto, només, al cor.

Que la nostra amistat penja tan sols d'una banda,
que és la meva. 

Que només existeix en records del passat
perquè sóc prou tossut per tenir encara avui
els meus braços oberts per si mai la recordes.

Perquè mai no t'he guardat rencor.
Ni en sabria.

Però conservo les ganes d'entendre aquests records
que no han pogut créixer perquè vas desaparèixer
just quan eres més a prop.

I encara somric, quan et recordo.
I em pregunto si ets feliç.

I si no et durà algun dia un dubte, la vida,
de si no va ser estranya la cosa de triar abandonar
tant de sobte una amistat com la nostra,
i escollir expressament no explicar-me
el que fos que d'un dia per l'altre
et va dur tan lluny de mi.  

Confesso que encara porto a dins les ganes d'escriure't
com ja fa tant temps que no faig per respecte al silenci. 

El teu silenci.

Que ja no recordo com sona després de tants anys.

Però almenys volia recordar-te que la porta és oberta
i que sempre ho ha estat.

I recordar-te (a tu). Una estona.

Que ja quasi no ho faig mai.

I deixar escrit en algun lloc, per si de cas,
que si algun dia ets tu qui recorda els nostres riures,
pots escriure, sense cap por.

Que no he volgut mai disculpes ni m'importen les respostes.
Que només vull saber si estàs bé.

I, només si ho vols, convidar-te a parlar de la vida
una tarda sencera en un bar mig perdut
mentre el te se'ns refreda
de tantes històries que ens falta explicar. 

De tants anys de no veure'ns.

Si algun dia ets tu qui recorda els nostres riures,
escriu-me.
Si algun dia els trobes tu a faltar.

Perquè llavors, m'agradarà retrobar-te,
i tornar a ser amics just allà on ho vas deixar.

El Silenci Sobtat i Etern
David Ruscalleda, 2021 

Seguidors